Octubre roig: els joves europeus converteixen els carrers en un camp de batalla polític per guanyar el futur    

El moviment per l'accés a un habitatge digne i a uns serveis públics de qualitat recorre Europa. Les acampades que van començar a Madrid el passat 26 de setembre s'han replicat en altres grans ciutats, com Roma, Lisboa, Porto o Dublín. També a Brussel·les continuen les protestes contra les retallades i les polítiques d'austeritat. La Policia belga va detenir aquest dissabte 200 persones que van participar en les mobilitzacions. També escala la repressió contra els estudiants a París, on denuncien el deteriorament de l'educació pública alhora que augmenta la despesa militar. El govern francès va anunciar aquest dilluns que imposarà tocs de queda nocturns en determinades zones de París i en altres ciutats i municipis. Fora de la UE, però dins del continent, Albània porta una setmana imbuïda en manifestacions estudiantils que demanen la dimissió del seu primer ministre.

"És la ressonància que té de vegades la protesta", explica a Público Nuria Alabao, periodista, investigadora i antropòloga. Indica que tots els estats compten amb la seva pròpia genealogia de moviments per l'habitatge. No és que hi hagi una organització internacional establerta, sinó que "davant d'un repertori de protesta que es posa en joc, com és el cas de l'acampada, es repliquen". És per això que a Porto unes 300 persones acampen contra el govern conservador de Luís Montenegro, a qui acusen d'afavorir els interessos dels propietaris immobiliaris enfront de les necessitats de la població. Aquest dissabte es va sumar Lisboa, on al voltant d'un centenar de persones van instal·lar les seves tendes de campanya per exigir habitatges assequibles.

El sindicat de llogateres irlandès CATU (Community Action Tennants' Union) ha convocat mobilitzacions per al 14 de novembre." Volem que l'espurna que s'ha encès a l'Estat espanyol segueixi creixent i propagant-se", ha expressat l'organització en xarxes socials. Aquest dissabte van dur a terme una manifestació i una posterior assemblea oberta a Dublín al costat de Housing Without Borders. El paper central que ocupa la crisi habitacional en l'extensió de les protestes revela "la dificultat d'accedir a l'habitatge i els esforços econòmics que comporta", analitza Antonio Gómez Villar, professor de Filosofia a la Universitat de Barcelona (UB) i autor de llibres com Los olvidados, Ficción de un proletariado reaccionario (Bellaterra, 2022) o Un ecologismo del 99% (Herder, 2026).

Una generació sense casa ni futur

Però la crisi habitacional també respon a una altra qüestió clau, de caràcter estructural. "Viure travessats per la por a perdre el sòl desvetlla una angoixa existencial: l'experiència d'haver perdut el món, de la intempèrie vital i d'un cert buit", assenyala el filòsof. "No poder accedir a un habitatge, o viure amb la por a perdre-la, té dues conseqüències importants", afegeix. La primera afecta cada persona de manera individual, i té a veure amb la "dificultat per construir una continuïtat biogràfica". Sense la possibilitat d'habitar una llar permanent i fer-la pròpia, es trenca la creació de sentit del jo. Així mateix, la segona conseqüència és que "genera una fractura social d'ordre generacional". No es tracta d'un enfrontament entre generacions, sinó que "dóna compte una pèrdua de transmissió històrica".

Per a Ruth Ferrero-Turrión, professora de Ciència Política a la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i col·laboradora d'aquest diari, conflueixen diverses qüestions: "Hi ha un esgotament social, una frustració generacional i una pèrdua d'expectatives de futur". L'experta apunta que el relat de la meritocràcia i la idea dels estudis superiors com a ascensor social han quedat obsolets. "El que estan veient és que res d'això garantirà ni el tenir una ocupació estable, ni tenir un habitatge, ni unes condicions de vida que siguin millors que aquelles de les quals vénen". Coincideix amb ella Nuria Abalao, qui destaca "la precarització del treball" i "l'increment desorbitat dels preus en el desenvolupament d'aquesta bretxa"

La investigadora i antropòloga també identifica un gir en la sensibilitat de la joventut. "No tenen els valors que han tingut les generacions precedents", comenta. "Després de la covid-19, es presencia que els valors dels joves en relació al treball han canviat". Per exemple, "ja no hi posen gaire pes o la major part del pes de la seva vida, sinó que volen tenir un altre tipus d'experiències vitals, un altre tipus d'activitats", exposa. En aquest sentit, esmenta que també es parla d'una “crisi del treball”. Aquesta relació també canvia perquè una ocupació estable i fixa a jornada completa ha deixat de garantir la capacitat d'accés a una independència i al desenvolupament de projectes de vida autònoms.

La classe treballadora com a subjecte polític

"La generació que avui té menys de 30 anys ha nascut i ha estat socialitzada completament en el postfordisme i la precarietat", subratlla Gómez Villar. "Però les altres generacions ni són tots propietaris ni gaudeixen de pensions dignes. La precarietat no és el propi d'una generació, sinó la categoria estructural de la nostra manera d'acumulació capitalista”. I de fet, això està present en totes les manifestacions. En el cas d'Albània, França o Bèlgica, les protestes no es concentren en la qüestió de l'habitatge, sinó en la redistribució de la riquesa i en la deterioració dels serveis públics.

Ferrero-Turrión recorda que les mobilitzacions a l'Estat francès tenen a veure amb els pressupostos. "S'està posant sobre la taula la necessitat de fer retallades en el pla social per donar-lo a les inversions en defensa i seguretat". Alabao posa en relleu que la joventut té protagonisme per la conjuntura històrica en què s'ha desenvolupat. No obstant això, també matisa que les mobilitzacions i protestes són pròpies dels joves perquè tenen unes condicions "privilegiades" per dur-les a terme. En concret, són aquests els qui habitualment compten amb més temps per a l'organització social. Però el discurs que es difon en els moviments actuals no és sobre la joventut, sinó sobre la classe social. "Estem debatent ara mateix als carrers quin és el tipus de model de societat que volem construir", indica la professora de la UCM.

Alejandro Barranquero, investigador de la Universitat Carlos III de Madrid (UC3M) especialitzat en comunicació i moviments socials, incideix que les protestes actuals tenen "molt present la qüestió de classe". Els cicles de protesta anteriors es caracteritzaven per les seves lectures en claus feministes, ecològiques, LGTBIQ+ o racials. Els discursos actuals posen el focus en la classe treballadora, encara que incorporen en el seu estil i pràctiques elements d'aquests moviments –com l'ús del llenguatge inclusiu o garanties de presència i participació femenina–. L'expert indica que el nou cicle està en el procés de crear "una nova gramàtica de lluita", amb els seus propis marcs per interpretar la realitat.

Del fantasma del 15-M al fantasma del comunisme

Barranquero compara la tessitura actual amb la del 15-M. Recorda que llavors la nova gramàtica no tenia la qüestió de classe tan present. Es parlava de "casta, dels de dalt i els de baix", un llenguatge utilitzat posteriorment durant l'auge de Podem. Apunta també que les organitzacions tampoc hi eren presents, i que els campistes del 2011 parlaven en nom de la seva ciutat o del seu barri. Per contra, en aquesta ocasió han estat molt presents i de manera explícita organitzacions que han reivindicat el seu propi programa. És el cas del Sindicat de Llogateres, que va convocar inicialment l'acampada, però també de Contracorrent, Anticapitalistes, la Coordinadora Juvenil Socialista o el Sindicat d'Estudiants.

Gómez Villar també posa l'accent que durant el 15-M "s'assenyalava a un 'pacte social' que havia estat traït per les elits. El lema 'no és una crisi, és una estafa' ho resumia bé". El problema en relació amb l'habitatge tenia a veure sobretot amb les hipoteques. Ara, en canvi, té a veure amb els lloguers. "Es mostra un canvi evident en la composició de classe. I, a més, la certesa del model d'acumulació capitalista ja no genera cap esperança de futur”, remarca.

"S'estan instaurant nous marcs discursius, noves maneres de veure la realitat", expressa Barranquero. "El mateix concepte de rentisme crec que té molta potència. És un concepte molt de classe", valora. A això se suma que "els partits sistèmics no han sabut donar resposta als problemes materials", afegeix Ferrero-Turrión. És difícil vaticinar el que pot succeir, i és que de fet no es pot descartar cap escenari. "Si la deslegitimació dels sistemes segueix endavant, podríem estar en el cas d'un moment prerevolucionari", declara.