L'infern dels temporers de la maduixa a Huelva: sis morts pel foc a les seves barraques des del 2019

La mort a causa del foc aquest dimarts de matinada en un assentament, La Sevillana, a Lucena del Puerto (Huelva) d'un treballador agrari ha tornat a posar sobre la taula la situació infernal en què viuen milers de persones vinculades al barraquisme sorgit a la calor de l'explotació de la maduixa de Huelva, un negoci multimilionari, fa més de dues dècades. Aquesta és la sisena mort des de l'any 2019 que es produeix en els assentaments de la maduixa a Huelva a causa dels constants incendis. Abans van morir Toufik Alasal, de 23 anys, a Palos de la Frontera, que va ser el primer, el 2019; després el 2021, Ato de 50 anys i Guida, de 35 a Lucena del Puerto. Mohamed Alam, a Lepe, el 2022. I Kullu Konay, de 40, també a Lucena, segons han recopilat les associacions que treballen a la zona.

Les barraques que es van cremar aquest dimarts per raons encara desconegudes van ser les "adjacents" a les quals ja havien cremat en un foc dimarts passat, segons va afirmar a Público Alfonso Romera, de l'ONG La Carpa, qui va acudir allí cap a les set del matí després de rebre l'avís d'un company que el foc s'havia declarat. En les construccions calcinades aquest dimarts s'havien refugiat els qui havien perdut la seva en l'incendi de fa una setmana, assegura. Les ONG que treballen a la zona denuncien que els ajuntaments impedeixen als jornalers refer les barraques, cosa que aboca els jornalers a viure al carrer, "al ras" o a buscar una solució d'arranjament, com havia passat en aquest cas. "Aquestes polítiques converteixen el barraquisme en sensellarisme", reflexiona." Havien pernoctat en aquestes barraques. És una desgràcia sobre una altra desgràcia", afirma. 

Sobre el temporer mort, Romera assegura que no hi ha encara una explicació a "per què no va poder sortir d'aquesta barraca". En el seu compte de Facebook va escriure: "Amb el cadàver encara entre cendres arriba la policia judicial. Impressiona veure el germà del mort descalç sense absolutament res. Només la mirada perduda. Al costat dones amb les mans cremades...".

En una entrada a la mateixa xarxa social, la Asociación Multicultural de Mazagón descriu així la situació a l'assentament aquest dimarts durant el dia: "Un grup de malians que van perdre les seves barraques en l'incendi de fa uns dies, també han perdut les barraques en què es van refugiar. S'aixopluguen a l'ombra d'una barraca. S'escolta un soroll. Ha caigut un arbre mig cremat. Mengen galetes mullades en llet. Tenen al seu voltant el poc que van salvar: les maletes, les sabates i una ampolla d'aigua. L'olor a cremat és insuportable, la calor, el fum, la desesperança... no hi ha on dormir aquesta nit. El xoc és brutal. Tot i així no se'ls ha ofert res. Sembla increïble, no? Increïble que un país tan civilitzat sigui tan racista".

Els incendis són molt freqüents en els assentaments. La plataforma Salvemos Doñana té recopilats els següents en els últims mesos: "El 2026, el 19 d'abril van cremar tretze barraques a Lucena del Puerto i una persona va patir cremades. El 6 de juliol, un incendi va destruir al voltant de 300 infrahabitatges en l'assentament de Palos de la Frontera. Dos dies després, un altre foc va afectar allotjaments de treballadors temporers a Cartaya. El passat 8 de setembre, les flames van arrasar nombroses barraques i unes dues hectàrees al Camí de l'Alamillo, també a Lucena. Tot just una setmana després, el foc ha tornat al mateix entorn i aquesta vegada s'ha cobrat una vida".

Segons recullen diferents estudis, els incendis són un dels principals temors dels que viuen a les barraques. Així ho recull, en efecte, un treball de l'Associació Pro Drets Humans d'Andalusia, publicat l'any passat. En ell, es refereix justament a l'assentament La Sevillana en què va morir aquest dimarts el jornaler: "En les entrevistes [...] les persones manifestaven que a més de tenir por per les rates i les serps que ja viuen també a les barraques, el foc és el temor que els acompanya sempre".

També, ja el 2021, ho recollia un treball publicat a la revista espanyola de Salut Pública, titulat Condicions de vida i salut de la població immigrant dels assentaments de Huelva, elaborat per especialistes i investigadors universitaris: "Un dels principals elements d'inseguretat percebuda en els assentaments va ser el risc d'incendi. Tant és així, que alguns informants van expressar que la nit la vivien en un estat d'alerta permanent per no quedar-se adormits en profunditat per si hi havia alarma de foc. Temien no assabentar-se i no poder reaccionar amb la rapidesa suficient com per salvar-se de l'incendi".

"Entre les causes d'aquest risc d'incendi -identifica l'estudi- hi ha els descuits, ja que dins de la barraca s'utilitzaven les bombones de butà per escalfar a l'hivern i per realitzar les tasques de cuina. L'altra causa d'incendi van ser les disputes o baralles entre les persones que vivien als assentaments. Les accions de venjança es traduïen en la crema de les barraques dels enfrontats que acabaven estenent l'incendi a la resta de les barraques de l'assentament".

En el cas d'aquest dimarts, segons la Asociación Multicultural de Mazagón i la Asociación de Malienses de Mazagón, pot ser que es tracti d'una altra cosa: "Hi ha unanimitat en qui ha cremat l'assentament. Ja no és el marroquí gelós perquè la seva nòvia se'n va anar amb un altre. Ni el borratxo que va calar foc per venjança. Ni moltes altres especulacions que es corren pels assentaments després d'un foc. Tot ha vingut de fora. Algú ha cremat l'assentament. Tothom hi està d'acord". Malgrat els comentaris i especulacions, les causes del foc encara no es coneixen, segons la Guàrdia Civil. Els bombers van considerar que les bombones de butà van incrementar el perill. "També hem tingut presència de risc elèctric, ja que les barraques estaven enganxades en un trenat elèctric i hem procedit al tall d'electricitat. Li hem donat seguretat al recinte i s'ha activat al tècnic corresponent de la subcontracta d'Endesa perquè supervisi la instal·lació elèctrica", recull el diari Huelva24.

Per a les ONG, la mort del temporer "no és una fatalitat imprevisible" sinó que es tracta de "la conseqüència d'haver permès que, des de fa més de 20 anys milers de treballadors visquin entre plàstics, cartrons, palets i residus inflamables, sense aigua potable, sanejament, electricitat segura, recollida d'escombraries ni una alternativa habitacional digna". "No estem davant d'una successió d'accidents. Estem davant d'una emergència humanitària coneguda, documentada i desatesa. Quan un risc es repeteix, les víctimes s'acumulen i les solucions s'ajornen any rere any, la inacció deixa de ser una simple mostra d'incompetència: es converteix en una greu responsabilitat política", afirma en un comunicat la plataforma Salvemos Doñana, que agrupa associacions, sindicats i diverses organitzacions. Les ONG van manifestar "la seva indignació i el seu cansament": "Aquesta mort s'hauria d'haver evitat. Les administracions coneixien i coneixen de primera mà el risc i havien estat advertides reiteradament".

Els col·lectius volen que s'indagui a fons la mort i les causes del foc. "El més normal és que s'investigui. El que passa és que hi ha persones de primera, de segona i de tercera. La vulnerabilitat i la pobresa dóna per a tot. [En els assentaments] viuen en una situació extrema de pobresa i no hi ha una resposta institucional i clara per eradicar el barraquisme. Com a mínim, munta uns campaments portàtils i que paguin els empresaris que s'estan lucrant i guanyant moltíssims diners a costa de Doñana, dels recursos naturals i de la mà d'obra. Això és racisme institucional", afirma a Público Juan Romero, d'Ecologistes en Acció.

La plataforma ciutadana considera "intolerable" que "les persones que sostenen amb el seu treball una part essencial de l'agricultura i de la riquesa de Huelva siguin condemnades a viure en condicions incompatibles amb la dignitat humana". En el treball de l'APDHA de l'any passat es recull: "Una de les formes de l'empresariat per cobrir el dèficit de treballadors [és valer-se] dels treballadors que viuen en els assentaments barraquistes de la província. Així ens ho relata un entrevistat, un home de Mali, de 44 anys, que habita justament en l'assentament La Sevillana: "Vénen a la plaça d'hora. Diuen tu, tu i tu. Anem i treballem i canvien perquè no té papers '".

Les condicions de vida en els campaments no han millorat des que les ONG, el Defensor del Poble, el relator de Nacions Unides, les denuncien, se succeeixen els informes, estudis i reportatges, també alguns esforços de les administracions, però tot, avui dia, segueix igual, segons les ONG. El treball de 2021 de la Revista Española de Salud Pública ja descrivia així l'ambient a les barraques: "Estaven construïdes principalment amb cartró, plàstics o fusta. El 70% tenia filtracions, humitats, problemes d'enfonsament o estat de ruïna amb apuntalaments rudimentaris i poc segurs. En alguns assentaments s'utilitzaven vehicles o edificis abandonats com a allotjament".

"Només dos —prossegueix el treball— dels assentaments disposaven de clavegueram o conducció d'aigües residuals (Camí de les Salines i Alberg). En un assentament es va observar alguna barraca amb inodor i dutxa propis. La resta, tenien instal·lacions comunes en condicions d'infraconstrucció (inodor en pou cec, dutxa fabricada amb bidons). Deu assentaments disposaven de contenidors per a escombraries, amb periodicitat de recollida irregular i no diària (4-15 dies). En la majoria d'ells encenien fogueres per cremar escombraries quan aquesta s'acumulava. La presència de rates i animals domèstics era freqüent, i en tots els assentaments es va observar la presència de puces, polls i xinxes. Només tres assentaments comptaven amb energia elèctrica, procedent de generadors, la qual cosa obligava a l'ús de fogueres amb fustes processades i plàstics per escalfar-se. Per cuinar utilitzaven gas butà en instal·lacions sense condicions mínimes de seguretat".

"L'aigua de consum —continua— procedia de conduccions de regadiu de cultius, pous propers, fonts públiques, aixetes en polígons industrials o cementiris, gasolineres, curs d'aigua natural... Dos assentaments disposaven d'algun punt comú d'aigua corrent i potable. En tots, l'aigua s'emmagatzemava en recipients reutilitzats de productes fitosanitaris. En relació als resultats sobre la composició química de sòl, aigua i aire, totes les mostres recollides tenien concentracions en metalls inferiors. En la mostra d'aigua es van obtenir valors més elevats en vanadi, zinc, molibdè, plom i coure en un assentament.