Entrevista a Oriol González Tura, professor"Si l'escola ens fa conscient de pertànyer a una comunitat, pot ser l'antídot per frenar l'individualisme"

Amb les successives reformes educatives, "la paraula ha passat a ser informació, i l'aprenentatge consum". Aquesta visió mercantilista i banal del sistema educatiu és la que ha empès Oriol González Tura a escriure l'assaig Un incís (Raig Verd), en el qual planteja la necessitat de capgirar aquesta dinàmica per fer de les aules espais que ofereixin pensament crític i interroguin l'alumnat sobre la realitat que l'envolta. "Educar hauria de fer pensar, parlar, situar l'alumne davant del món i davant de si mateix”, defensa. 

Editor, filòleg i professor de l'escola cooperativa Tecnos, González Tura (Terrassa, 1978) s'inspira en les aportacions del filòsof Joan-Carles Mèlich i altres teòrics per reivindicar una educació de caràcter humanística, centrada en el llenguatge complex, la lectura literària i que faci de la reflexió un motor per a la rebel·lia i la transformació social.

D'on prové aquesta deriva economicista i tecnocràtica que denuncies de l'educació?

Comença amb la implantació de l'ESO, moment en què s'adopta l'estructura de la Primària, l'actual sisè, i la Secundària, situant les competències com a element central. Un fet que, sumat a la idea que cal preparar els joves pel futur, la converteix en un agent utilitarista al servei del mercat, arraconant el llenguatge, el pensament rigorós i la capacitat d'esdevenir un contrapoder amb capacitat transformadora.

Aquesta decantació mercantilista, que inclou la supressió de les carreres de lletres i altres mesures, ha desfet els estudis tal com els havíem conegut?

Exacte, el Pla Bolonya, afegit a la intervenció d'entitats financers i altres actors que imposen les seves regles de joc, desmunta la idea que en teníem. S'ha vist, per exemple, amb l'aplicació dels llibres digitals, quan si hi hagués un consens sobre què significa ensenyar, això no passaria.

Ara es limita a transmetre coneixements perquè l'alumne els memoritzi i prou?

Hem designat a l'educació funcions que no li pertoquen, com fer de psicòleg, metge pediàtric o assistent social

Ni això. Hem designat a l'educació funcions que no li pertoquen, com fer de psicòleg, metge pediàtric o assistent social; i clar, després trobem alumnes que acaben zisè de primària sense saber escriure. De manera que, aquells mínims pels quals es va concebre, tampoc no es compleixen.

Amb la manca d'eines i docents, no creus que és difícil assolir-ho?

Cal un compromís de les institucions a fi de garantir un sistema educatiu robust i protegit de les ingerències exteriors

Sense els recursos per revertir les elevades ràtios, l'augment de les temperatures o la quantitat d'alumnes amb trastorns, és molt complicat, naturalment. Per això cal un compromís de les institucions a fi de garantir un sistema robust i protegit de les ingerències exteriors.

Els mètodes d'avaluació haurien d'incorporar altres elements?

Sense dubte, perquè a causa de les carències que comentava, s'apliquen objectius de mínims, en comptes de posar el llindar en l'exigència màxima i dotar l'escola dels mitjans necessaris perquè tots els alumnes arribin a aquest nivell desitjable.

Cal reconceptualitzar la seva funció, doncs?

L'objectiu de l'escola no és aconseguir que els alumnes siguin feliços, sinó que es formin i adquireixin capacitat de raonament i vocabulari

Aquí cal ser rigorosos. L'escola és un microcosmos on cada alumne arriba amb la seva motxilla emocional i material que interfereix en l'aprenentatge i en les seves interaccions, tant amb la resta d'alumnes com amb l'equip docent. Però l'objectiu no és aconseguir que siguin feliços, sinó que es formin i adquireixin capacitat de raonament i vocabulari. Un procés que, si el fan amb el màxim benestar possible, serà més reeixit, evidentment.

A banda de tenir més mitjans, també calen mestres amb vocació per la feina que desenvolupen?

Almenys que entenguin que l'educació va més enllà de transmetre matèries i sàpiguen encomanar la passió per llegir, escriure i raonar textos. Però no textos basats en opinions o paranoies col·lectives que alimenten la fera dels totalitarismes i l'egoisme, sinó que ens interroguin sobre el present i generin un espai de discussió compartida.

Han de poder dialogar sobre què succeeix a fora?

A l'alumne no podem amagar-li les coses que passen al món, sinó l'hem d'ajudar a analitzar-les

Jo mateix ho vaig viure a propòsit del genocidi a Palestina, quan vaig suggerir als professors del departament de Socials i als tutors que es tractés a l'aula. Perquè a l'alumne no podem amagar-li les coses que passen al món, sinó l'hem d'ajudar a analitzar-les. És un greu error aïllar-los de qualsevol assumpte que suposadament els pot incomodar o, com deia abans, pretendre que siguin feliços a l'aula, ja que ser feliç només ho aprendran si abans han viscut l'experiència de no ser-ho. Igual que només aprendran a sortejar les pedres si s'han entrebancat pel camí o valoraran la diversió si abans s'adonen que hi ha moments avorrits o de malestar.

Es pretén convertir el professor en algú que els faci entretenir i poc més?

Hi ha aquesta mirada, fins al punt que s'indueix a modificar metodologies amb la finalitat que els alumnes s'ho passin bé. I això no està renyit amb ser creatius i enginyosos per superar les mancances d'aquest sistema que fa aigües. Al contrari, si sabem explicar i transmetre els coneixements amb passió, els resultats seran profitosos. Així ho assenyala Joan-Carles Mèlich, filòsof de l'Educació, quan defensa que l'educació hauria de basar-se en la interrogació, la distracció i la relació amb l'altre. Però d'aquí a pretendre que fem el pallasso, és equivocar-se en el nostre paper, que no és altre que buscar l'equilibri entre la proximitat i el rigor, sabent que, si estableixes límits, tothom sabrà ser flexible i, quan convé, els podràs modificar pel bé del grup.

Amb tot, el professor ha de ser una autoritat no autoritària?

Aquí rau el secret: despertar el respecte a l'alumnat sense necessitat de cridar-lo. A vegades, només mirant fixament a qui no actua correctament n'hi ha prou.

En el llibre també afirmes que "l'escola inclusiva elimina la desigualtat". Veient la manca d'eines per gestionar la diversitat, com es pot garantir?

Si per escola inclusiva entenem que tots els alumnes, tinguin les característiques que tinguin, han d'estar a la mateixa aula treballant el mateix, aleshores oblidem-ho. I no em refereixo a tenir alumnes amb situacions físiques o neurològiques extremes; si partim de tenir una mirada individualitzada, només que hi hagi amb trastorns de conducta, o aprenentatge, cal més temps, materials i canviar algunes dinàmiques. Òbviament, és dolorós veure les famílies que tenen fills amb problemes extrems reclamant atenció, però malauradament l'actual sistema no proporciona les eines per fer-ho possible.

El pedagog italià Francesco Tonucci parla d'avançar cap a una escola on els nens i les nenes "aprenguin a viure". L'escola cooperativa o aquelles que participen d'aquests valors, ajuden a ser més inclusives?

Són experiències interessants perquè contribueixen que l'alumne se senti part d'un projecte que, a banda de cuidar-lo, amb la seva acció aspira a una societat més justa i ètica. Llàstima que l'escola cooperativa, en ser concertada, té mala premsa, perquè la seva perspectiva és afavorir formes de relacionar-se més humanistes i amb la consciència de transformar l'entorn més immediat.

Reivindico crear una escola rebel, apassionada, literària, assenyada, resistent, exigent, impactant i crítica

Aquests principis són els que haurien d'abraçar el conjunt de l'educació?

És el que reivindico en el llibre, crear una escola rebel, apassionada, literària, assenyada, resistent, exigent, impactant i crítica. Perquè, si ens fa conscient de pertànyer a una comunitat, pot ser l'antídot per frenar l'individualisme, del qual s'aprofita l'extrema dreta per créixer.