Entrevista a David Bondia, Síndic de Greuges de Barcelona"Em van dir que era el 42è regidor de l'Ajuntament. No som una sindicatura tradicional, fem propostes de política pública"

David Bondia (1969) és doctor en Dret, professor de Dret Internacional Públic a la Universitat de Barcelona (UB) i va presidir l'Institut de Drets Humans de Catalunya. Va ser reelegit Síndic de Greuges de Barcelona aquest juliol al darrer ple de l'Ajuntament de Barcelona abans de la parada estival, amb els vots a favor del PSC, Junts, Barcelona en Comú i ERC. Prèviament, el Síndic havia rebut l'aval de la ciutadania de Barcelona per continuar el seu projecte. En unes eleccions consultives a la població barcelonina, on s'enfronta a Gemma Calvet, Bondia va obtenir el suport del 76% dels votants i el 80% de les entitats. Un suport prou transversal que anava des de la Pimec fins a la Federació d'Associacions Veïnals de Barcelona, passant l'Institut d'Estudis Catalans o el Consell de la Joventut de la ciutat 

Després de finalitzar el seu primer mandat, aquest dimecres 7 d'octubre Bondia ha pres possessió del càrrec per a un nou període de cinc anys. En una entrevista amb Públic, parlem dels reptes que té Barcelona, de què pot fer la Sindicatura per ajudar a solucionar-los, i de les propostes que David Bondia vol desenvolupar a la capital catalana durant un mandat que s'allargarà fins a l'octubre de 2031.

Quins són els problemes més urgents que té Barcelona?

El més urgent avui és el tema de l'habitatge. No només els preus de lloguer, sinó la gent que no té habitatge, la gent que està en infrahabitatge, la mesa d'emergència i els allotjaments temporals d'urgència. Nacions Unides diu que màxim el 30% del sou d'una persona s'ha de dedicar a l'habitatge i avui a Barcelona hi destina quasi tot el sou que té. Quan això passa, comporta no poder gaudir de molts altres drets, com per exemple l'alimentació, extraescolars, oci, etcètera.

El lema que vas utilitzar a les eleccions a Síndic va ser "defensant el dret a viure bé a la ciutat". Perquè?

Lefebvre parlava del dret a la ciutat. Això ha evolucionat i els socialistes parlen del dret a quedar-te a la ciutat. Jo penso que hem de fer un pas més. No és només quedar-te a la ciutat, sinó el dret a viure bé a la ciutat. Accedir a unes condicions que et permetin desenvolupar projectes de vida. 

Parlem de quatre àmbits de ciutat: una ciutat equitativa; habitable i sostenible; garantista; i diversa. A la pràctica això és poder participar en la construcció de la ciutat, garantir la seguretat i la convivència, tenir serveis socials robustos, un acompanyament per part de l'administració que no sigui excessivament burocràtic, o poder-m'hi empadronar tant amb amb domicili fixe com no fixe, entre d'altres.

Nosaltres fem política, sí. Però política no partidista. Fem propostes de polítiques públiques, tenint claríssim que nosaltres no les executem

Un tret que t'ha distingit fins ara és que fas propostes polítiques, a banda de rebre queixes de la ciutadania, que era la tasca que habitualment feia la sindicatura. Com ha encaixat això al tauler polític barceloní?

Al principi hi havia una mica de desconfiança de tots. Una regidora va ironitzar amb què la Sindicatura era el 42è regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Jo li vaig dir que no, que no entenien quin era el nostre rol. No som una sindicatura tradicional, sinó que és més moderna, en el sentit que fem propostes per ajudar a governar la ciutat i millorar la vida de la ciutadania. 

Quasi totes les sindicatures són bústies de queixes i també es fan actuacions d'ofici. Nosaltres fem política? Sí, fem política. Però política no partidista, i fem propostes de polítiques públiques, tenint claríssim que nosaltres no les executem. Vull dir, fem una proposta, i si al final el govern municipal la vol executar, que l'executi. Ja està. No deixarem de fer-ho.

A poc a poc el model ha anat encaixant perquè s'ha vist que no estem dient res descabellat. Són coses normals que poden ajudar a enfortir aquest dret a viure bé la ciutat i que reverteix en millores cap a la ciutadania. Jo crec que això ho han entès, És més, s'ha entès també que tenim una funció mediadora.

Quan es va entendre aquesta funció?

Vam començar amb petites mediacions a la Ronda Sant Antoni, en cementiris, a l'antic Hotel Aristol, que és una residència per persones amb addiccions a Horta-Guinardó, etcètera, però hi va haver un tema que s'havia encallat molt, que era la Casa Orsola.

Ens havíem assegut amb el Sindicat de Llogateres i amb el fons d'inversió, però no podíem entrar-hi a mediar perquè no podem fer mediacions entre privats si no hi ha l'Ajuntament implicat. Vaig parlar amb l'alcalde, que va acceptar implicar-se en la solució i aleshores vam seure amb el fons d'inversió i es va començar a gestar la possibilitat de compra col·laborativa de Casa Orsola entre Hàbitat 3 i l'Ajuntament de Barcelona. 

No té cap sentit que la Sindicatura faci una resolució quan podem buscar la solució acostant-nos a les parts per mediar

Però després quan hi ha el conflicte a Vallcarca sobre habitatge és l'Ajuntament de Barcelona qui ens demana a nosaltres que mediem. Socialistes i comuns arriben a un pacte i ens demanen que mediem. Ara, el Sindicat de Llogateres i el Sindicat Socialista de l'Habitatge han demanat la nostra mediació pel bloc de Sant Agustí i pel Bloc Papallona, i ho estem fent.

Per tant, el que veiem és que no té cap sentit que la Sindicatura faci una resolució quan podem buscar la solució d'una altra manera, i és acostar-nos a les parts i mediar.

En mediacions com la del Bloc Papallona o la de Sant Agustí on hi ha un fons d'inversió, si no té la voluntat de negociar, quines possibilitats hi ha?

Nosaltres només podem mediar si totes les parts hi estan d'acord. Sabem que la primera reunió no anirà bé, però ja només el fet que estiguin asseguts és un primer pas. Amb Sant Agustí i el bloc Papallona estem en converses amb New Amsterdam Developers, un fons d'inversió holandès, i a la taula hi seu també l'Ajuntament de Barcelona. Aquí portem ja diverses reunions i a poc a poc es van plantejant possibles solucions, però en el moment que una de les parts digui que s'aixeca de la taula, s'acaba la mediació. Una solució podria passar perquè es posin els pisos a la bossa de lloguer de l'Ajuntament o perquè el consistori i alguna cooperativa compri els blocs.

En aquest nou mandat proposes consolidar aquest model i crear una Oficina de Mediacions. De què es tracta?

Demanem tenir un espai propi i personal per a aquesta oficina. Cada vegada ens venen a demanar més mediacions. Hi ha gent que al formulari de queixes ja ens diu directament que els agradaria que mediéssim. Recentment ens han demanat fer-ho pel canvi de nom de Navas a Torrent de la Guineu, a una residència de gent gran del Fort Pienc o per les festes de Gràcia. 

Hi ha coses que amb una resolució de la Sindicatura no es poden solucionar, però sí amb una mediació. Vam activar a cementiris de Barcelona per contractar una antropòloga forense que recuperés els ossos d'un familiar d'una fossa comú. Estem treballant també el dret a l'error, és a dir, en casos on un ciutadà s'equivoca de forma involuntària, que l'Ajuntament reconegui que no té sentit imposar una sanció.

A Barcelona també tenim les nostres Maricarmens. Què pot fer la Sindicatura en desnonaments similars?

En el cas de Sant Agustí vaig demanar a la comitiva judicial d'ajornar-lo. La comitiva va considerar que hi havia un problema d'ordre públic i que no es podia executar, però nosaltres no podem parar un desnonament si no és per via judicial. Sí que podem demanar a l'Ajuntament que s'activin protocols, com per exemple el de prevenció de suïcidi. 

La Sindicatura també pot reclamar l'articulació d'una via ràpida de solució habitacional alternativa. A l'assentament de la Sagrera hem fet una resolució demanant a l'Ajuntament que no s'executi el llançament perquè la solució que se'ls ofereix és pitjor que la que tenen. La solució no pot ser dues nits al Centre d'Emergències de la ciutat, perquè acabaran tornant al carrer un altre cop.

Treballem amb una forquilla d'entre novembre de 2026 i gener 2027 per començar a aplicar el Pla pilot Zero Carrer

Una proposta de política pública que has fet i que s'està desplegant és el Pla pilot Zero Carrer, amb l'objectiu de reduir a la meitat el sensellarisme. Quan es podria començar a implementar?

Treballem amb una forquilla d'entre novembre de 2026 i gener 2027. A nosaltres ens agradaria que fos el més aviat possible. Estem encallats en la governança del pla. Nosaltres defensem una governança col·laborativa, és a dir, que hi tinguin un paper l'Ajuntament, les entitats i el sector privat. A l'Ajuntament li està constant entrar en aquest tema de la governança col·laborativa. Però és una aposta de l'alcalde que tirarà endavant i hem d'acabar d'afinar-la.

La nova ordenança del civisme d'aquest 2026 va rebre la crítica d'una quarantena d'entitats socials per endurir les sancions. Després de sis mesos d'aplicació, quina valoració en fas?

A mi no em sembla que la millor opció sigui endurir les sancions. La millor opció és augmentar les mesures alternatives a les sancions. Però per fer-ho s'ha de dotar de més recursos a la unitat. Els resultats són millors. Nosaltres no entenem que es sancioni a les persones sense llar. No ho compartim. 

Quan encara hi havia l'anterior ordenança, a una persona sense llar se li van posar 52 sancions. No té cap mena de sentit, has de buscar un projecte d'inclusió. L'ordenança de convivència ha de sancionar aquells comportaments a l'espai públic que es facin de forma voluntària, però les persones sense llar estan de forma obligada a l'espai públic. No té sentit aplicar-les-hi l'ordenança de convivència.

La inseguretat es la segona preocupació a Barcelona. Es pot abordar aquesta problemàtica sense incidir en el punitivisme?

No podem negar-nos a abordar una problemàtica que està present a la nostra ciutat. Però tot passa per endurir les penes i les sancions? A mi em sembla que una part sí, però no ho és tot. En el sensellarisme, per exemple hi ha un discurs de la por per l'aporofòbia. Doncs abordem el sensellarisme, fem polítiques per treure a la gent del carrer i s'acabarà el discurs de la por. 

Nosaltres podem fer propostes. Farem una actuació d'ofici sobre el tema de la seguretat a la ciutat de Barcelona. La inseguretat es pot abordar des de la seguretat delinqüencial, però té molts més àmbits. Tenir un habitatge dóna seguretat. Accedir a alimentació en condicions dona seguretat. L'escolarització dóna seguretat. S'ha d'ampliar la mirada i així ho farem.

Els processos de participació no s'han de fer per avalar decisions ja preses, han de vincular les decisions municipals

Un altre dels eixos on vols aprofundir en aquest mandat és en la participació ciutadana. Què pot fer la Sindicatura en aquest àmbit?

També farem una actuació d'ofici. Cal més retorn a la ciutadania en els processos de participació. La participació no s'ha de fer per avalar decisions ja preses, sinó que ha de vincular les decisions municipals. 

Un exemple: el procés de participació per a l'elecció de la sindicatura no és vinculant. En un altre cas, sobre el Museu del Transport, no s'ha respectat les decisions del procés participatiu. En el procés participatiu dels nous Eixos verds, hi va participar molt poca gent. Si es fa un procés participatiu s'ha d'informar bé a la ciutadania i garantir que tindràs recursos per executar-los.

Finalment, un dels altres eixos de treball de la Sindicatura en aquest nou mandat vol ser amb víctimes d'abusos a menors. Com hi treballeu? 

Això és la millor cosa que hem fet en els cinc anys anteriors. Ens va entrar el cas dels abusos sexuals a una seixantena de nens i nenes de l'Escola Barcelona entre els anys 1980 i 2000. Ho va destapar l'Albert Llimós per al diari Ara, que va descobrir que aquests abusos els havia comès l'Albert Benaiges, exentrenador del Barça. Ho van denunciar a la Fiscalia, però els delictes havien prescrit.

Ens van entrar queixes d'alguns casos i vam obrir una actuació d'ofici. Vam fer una resolució dient-li a l'Ajuntament de Barcelona que havia de crear una comissió per aclarir què havia passat, ja que s’havien produït a una escola pública, responsabilitat de l'Ajuntament. Van passar nou mesos i no s’havia fet. Aleshores vam decidir crear nosaltres la comissió de reparació, amb una advocada, una psicòloga clínica i una metgessa de família.

Vam oferir a les víctimes l’acompanyament. En van venir bastantes, també d'altres escoles, com dels Jesuïtes de Casp. Amb tot això vam fer un informe que demanava un acte de reparació. A l'informe demanàvem que públicament s'assumissin responsabilitats per part de l'Ajuntament de Barcelona, el Consorci d'Educació, la Generalitat, la direcció de l'escola i el Futbol Club Barcelona. I el 20 de novembre de 2024, al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona, davant de les supervivents dels abusos van demanar perdó. Era la primera vegada que un ajuntament demanava perdó.

Acabada la comissió de reparació, vam rebre l'encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona de mantenir-la per qualsevol abús que s'hagi produït a un centre municipal. És a dir, no només a escoles, sinó a qualsevol centre on s'haguessin produït abusos que hagin prescrit. En aquest mandat volem reactivar aquesta comissió amb el cas d’un antic orfenat franquista anomenat Ciudad de Los Muchachos. També vam encarregar una obra de teatre que s’anomena L’esquerda, sobre el treball de la comissió, que s’estrena el 19 d’octubre a l’Institut del Teatre, ja que allà també hi ha hagut abusos.