El dany dels microdols en l'era Tinder: "És una forma de patiment que encara no sabem anomenar"

Storytime. Més de 58.000 m'agrada a TikTok. Una noia mira a càmera. El ganxo: "No m'havia fet ghosting, estava en coma". Relata com un noi amb qui parlava va desaparèixer d'un dia per l'altre. Un any després, li va arribar aquesta explicació: havia estat en coma tot aquest temps Al seu costat, un altre jove remata amb ironia: "Tot i això, ens segueix semblant una excusa molt dolenta".

A hores d'ara, gairebé tothom sap què és el ghosting, però per als que no el coneguin, es tracta de la desaparició sobtada d'algú amb qui semblava estar construint un vincle, sense explicacions ni comiats. També es parla del breadcrumbing (donar molles), on l'altra persona dosifica l'atenció el just per mantenir el vincle en suspens, sense intenció de fer-lo avançar. O el zombieing (ressorgir), quan qui es va esfumar sense previ avís reapareix temps després com si no hagués passat res.

Lluny de ser excepcions, aquests comportaments estan bastant estesos. Segons les últimes dades de l'estudi 'Ghosting' i 'breadcrumbing': prevalença i relacions amb els comportaments vinculats a les cites online entre joves adults (2020), a Espanya prop d'un 20% de les persones reconeix haver patit o practicat ghosting, mentre que un 30% afirma haver experimentat breadcrumbing.

El 2019, Belén (nom fictici per preservar la seva identitat) tenia 25 anys quan va conèixer Jorge, de 27, a través de Tinder, la popular aplicació de cites. Durant setmanes van intercanviar missatges i, després, van començar a veure's amb regularitat. "Tot anava genial. Era atent, meravellós, em donava el bon dia i la bona nit, s'interessava per mi i compartia coses importants de la seva vida", recorda la jove a l'altre costat del telèfon. Però la relació es va truncar de sobte. De la nit al dia, Jorge va desaparèixer. "Va ser com si se l'hagués empassat la terra". Mesos després van tornar a coincidir i ell li va demanar disculpes, justificant el seu silenci amb el fet que "el seu pare s'havia posat molt malalt". Un argument que Belén no va arribar a creure mai.

No obstant això, la jove parla d'un "microdol", marcat per la frustració i la confusió. "M'havia fet il·lusions. Sentia que m'havia enganyat, que m'havia mostrat una versió de si mateix que no era real. Però també em culpava, pensava que potser l'havia atabalat o que havia anat massa ràpid", confessa a Público. La seva autoestima també es va veure afectada. "Em sorprenia que s'hagués fixat en mi, el veia com algú molt interessant, molt atractiu...un tio molt guai".

Belén (nom fictici): "Em vaig fer il·lusions, em vaig culpar i vaig pensar que potser l'havia aclaparat i per això havia desaparegut d'un dia per l'altre"

Després d'aquesta experiència, va decidir esborrar l'aplicació." Em feia mandra tornar a començar perquè tot acabés igual. No volia sentir que es reien de mi una altra vegada". La seva forma de relacionar-se va canviar. "Em vaig tornar més cauta, sempre amb una alerta al cap: Compte, a veure si una altra persona torna a desaparèixer". "El ghosting està totalment normalitzat i qui ho fa no sol ser conscient del dany que pot causar", conclou la jove.

Hiperconnectats i amb "cors esgotats"

La psicòloga sanitària Elena Daprá confirma a Público que cada vegada són més habituals en consulta els casos vinculats a aquest tipus d'experiències. Què són els "microdols"? Pèrdues emocionals aparentment petites, però repetides i sense reconeixement social", explica. "No hi ha una ruptura formal, ni comiat, ni un relat clar... però sí que hi ha impacte. Els pacients no venen per una relació que ha acabat, sinó pel desgast de començar emocionalment una i altra vegada", completa.

Elena Daprá, psicòloga: "Els efectes del microdol després del 'ghosting' són la hipervigilància, la fatiga emocional o la desconfiança"

Els seus efectes "afecten a l'autoestima, a la confiança i a la forma de vincular-se". A teràpia, explica Daprá, es repeteixen patrons com la hipervigilància davant el rebuig, la rumiació constant, la fatiga emocional o una desconfiança progressiva cap als altres. "I hi ha un element clau: el canvi en la narrativa interna", puntualitza. "La persona deixa de pensar això no ha funcionat per començar a creure hi ha alguna cosa en mi que no és suficient".

Encara que es dona especialment en joves, la sanitària assenyala que cada vegada atén a més adults emocionalment esgotats. "Persones amb trajectòria vital, fins i tot amb relacions llargues prèvies, que diuen: Això no m'havia passat mai". Sobre els qui practiquen ghosting, l'especialista identifica un mateix motlle: "Il·lusió breu, interrupció brusca i absència de tancament... repetit moltes vegades". Un comportament que, segons el seu diagnòstic, no pot entendre's sense el context actual. "Avui tenim més oportunitats de connexió que mai, però també més interrupcions, més desaparicions i menys tancaments. És una forma de patiment emocional que encara no sabem anomenar bé. I, a més, l'entorn tendeix a minimitzar-lo amb frases com però si no era res, deixant a la persona sola amb el seu dolor".

Daprá assenyala també a un canvi estructural: "No ha canviat el cor humà, ha canviat la velocitat a la qual es trenca". En la seva opinió, per exemple, el disseny de les aplicacions de cites afavoreix vincles ràpids, múltiples i fàcilment substituïbles. "Quan el vincle entra en la lògica de consum —es connecta ràpid, es descarta ràpid, se substitueix ràpid—, es generen més dols, més freqüents i amb menys temps per elaborar-los". A aquest escenari s'hi suma la incertesa vital. "La inestabilitat laboral, la dificultat per projectar un futur o la inseguretat econòmica influeixen directament en la capacitat de sostenir relacions. Moltes persones volen vincular-se, però no poden sostenir aquest vincle", diu.

Elena Daprá, psicòloga: "Quan el vincle entra en la lògica de consum, es generen més dols i amb menys temps per elaborar-los"

Davant d'aquesta realitat, la psicòloga proposa alguns tips: reconèixer la pèrdua i donar-li nom, diferenciar entre la fantasia i la realitat per no quedar-se enganxat a l'imaginat, i regular l'ús de les aplicacions per no utilitzar-les des de l'ansietat. "I una cosa fonamental en teràpia: aprendre a tancar internament el que no va tenir un tancament extern". "Vivim en societats hiperconnectades, amb més estímuls i més opcions, però amb menys profunditat i menys suport", acaba. "Per això ja no tractem només ruptures: tractem acumulacions de petites pèrdues invisibles".