Aules buides, alumnes desmotivats: què hi ha darrere de l'onada d'absentisme estudiantil a la universitat

L'absentisme estudiantil s'ha convertit en un dels fenòmens estructurals que més preocupació ha suscitat en els claustres dels centres universitaris. Un informe de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) —L'absentisme a les aules universitàries (2026)— exposa com la inassistència a classe arriba fins al 40% en algunes assignatures.

Aquest succés també ha estat denunciat pel degà de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que, mitjançant una carta dirigida als estudiants, ha manifestat "baixos nivells d'assistència a classe, així com una implicació deficient en el seguiment de les assignatures". El canvi en els hàbits d'estudi, la transformació de les expectatives de l'alumnat sobre l'aprenentatge i els problemes de conciliació derivats de factors socioeconòmics han impulsat una problemàtica social que interpel·la tant l'alumnat com les institucions universitàries.

Emilio Jiménez-Beatty Navarro, professor del Departament de Ciències Biomèdiques de la Universitat d'Alcalá d'Henares, explica en conversa amb Público que des de la pandèmia s'ha apreciat "un acomodament" per part dels estudiants que van viure la possibilitat d'"aprendre" des de casa. En conseqüència, "intenten aconseguir apunts de companys, de plataformes d'internet i dels propis documents que els docents pugen a les aules virtuals, per d'aquesta forma resoldre l'assignatura sense acudir a classe". Si bé no descarta que existeixin altres motius que impedeixen conciliar amb la vida acadèmica —treball, salut mental, factors logístics com la distància—, considera que, majoritàriament, "es deu a aquesta actitud de menor compromís i comoditat per part dels estudiants".

No obstant això, Carlos Elías, catedràtic de Periodisme a la Universitat Carlos III, argumenta que aquesta actitud de menor compromís per part dels estudiants respon, d'una banda, "al context social i econòmic que juga en contra seu" i, de l'altra, "a la incapacitat d'un professorat mediocre que no fa res per estimular l'alumnat".

En aquest sentit, Lucía Blasco, alumna del Doble Grau de Periodisme i Humanitats a la Universitat Carlos III (UC3M), comenta que, en moltes ocasions, la falta de compromís ve determinada per la insatisfacció: "Hi ha assignatures que els professors s'han anat carregant amb el pas del temps". La falta d'assistència respon, en certa mesura, a la disconformitat amb la forma d'impartir alguns continguts acadèmics. Si bé considera que, en moltes assignatures, l'assistència a classe li permet aprofundir en la matèria amb més rigor, en altres, "els professors es limiten a posar una diapositiva a classe i llegir-la, cosa que no serveix absolutament per a res". Sobre això afegeix: "Jo vaig a classe per adquirir un coneixement d'una persona que se suposa que sap més que jo. Si jo a casa em puc llegir el PowerPoint de la mateixa manera que a classe, aquesta persona m'està demostrant que les seves classes no tenen sentit".

Borja Morteo, alumne de Periodisme a la Universitat Carlos III (UC3M), coincideix en el seu argument amb Lucía Blasco i afegeix: "Tenir professors que s'asseuen a fer un dictat no és l'ideal quan estàs en una carrera universitària i tens 20 anys". En relació amb això, Carlos Elías comenta: "Que un professor utilitzi un PowerPoint només vol dir que no ha de preparar-se les classes. Avui dia, a més, la IA et prepara un PowerPoint en res". Així mateix, recorda com, durant una estada a la Universitat de Harvard com a professor visitant, els docents no feien servir aquests materials: "Les classes tenien 700 alumnes i hi anava tothom". Especialment recorda el professor Michael Sandel, que imparteix Filosofia política a Harvard, les classes del qual sempre estaven plenes: "És una classe meravellosa, no utilitza diapositives i la gent es mata per estar-hi. Això es deu al fet que és un gran orador, i quan el professor és un gran orador, la gent hi va perquè se sent motivada", declara Elías convençut.

La relació entre assistència i satisfacció estudiantil també s'observa en el testimoni de Victoria Mosteirin. Al principi va començar a estudiar el Grau de Biologia, que va acabar deixant a causa de la insatisfacció: "No m'agradava ni la metodologia de les classes teòriques ni la de les classes pràctiques". En conseqüència, l'any següent va entrar a estudiar Antropologia Social a la Universitat Complutense de Madrid (UCM). Aquesta decisió ha transformat completament la seva experiència acadèmica, que valora i prioritza fins i tot quan ha de compatibilitzar els seus estudis amb la feina: "El professor mana lectures, divideix la classe en dues i genera debats que enforteixen l'aprenentatge i el pensament crític. A més, veiem molts documentals i materials audiovisuals que ens ajuden a debatre", comenta satisfeta.

Els clarobscurs de la innovació

Jiménez-Beatty Navarro atribueix als canvis metodològics un gran protagonisme en la millora de l'assistència de l'alumnat: "Els canvis metodològics que es van aplicant a poc a poc en la docència universitària afecten positivament l'assistència. La utilització d'eines visuals atractives, la gamificació i el plantejament de classes dinàmiques fan que els estudiants acudeixin més a classe i més motivats". Tanmateix, això també implica una transformació en el paper del professorat, que, d'acord amb ell, no sempre és positiva: "El docent es converteix més en un showman i en un generador de continguts marquetinians que en un transmissor clar de coneixement i font de reflexió. És clar que cal adaptar-se, però també, al meu parer, crec que és un error la pèrdua de la classe magistral". Carlos Elías coincideix amb ell en aquesta qüestió: "L'ensenyament innovador millora l'assistència; el que passa és que va en contra dels paràmetres habituals i això costa. El sistema no ens avala. En tot cas, t'avala perquè facis alguna cosa similar a la de sempre. Això sembla innovador, però en realitat no canvia res".

Aquesta aparença d'innovació no sempre equival a una reflexió real sobre les mancances del sistema educatiu. Ani Pérez Rueda, doctora en Educació i activista en moviments socials, comenta en el seu assaig Las falsas alternativas: Pedagogía libertaria y nueva educación el creixent interès per la implementació de les noves tecnologies a les aules i com, en moltes ocasions, es ven el discurs d'una major ocupabilitat. No obstant això, no ofereixen una reflexió més profunda sobre els problemes del sistema i de l'ensenyament: "Això no vol dir que els mètodes i les tècniques no ens semblin importants, el que ens preocupa és que aquestes ocupin tot el debat pedagògic actual i no quedi amb prou feines espai per reflexionar sobre qüestions com els continguts o les finalitats de l'educació", defensa Pérez Rueda.

Precarietat jove i falta de conciliació

Sofía Estrella, alumna del Grau d'Humanitats a la Universitat Carlos III (UC3M), coincideix que la universitat pública continua sent una gran oportunitat per a tothom i constitueix una gran eina democratitzadora del coneixement. No obstant això, en conversa amb Público explica el canvi que es produeix en molts alumnes des dels començaments fins al final: "Al final de la carrera estàs cansat i hi ha una clara desmotivació que sorgeix per la precarietat a la qual avui dia s'enfronten els joves". Així mateix, observa una sèrie d'elements "infantilitzants" relacionats amb el control d'assistència que, al seu parer, no advoquen per l'autonomia de l'individu major d'edat, responsable de les seves accions i decisions.

Això últim, d'acord amb Jiménez-Beatty Navarro, ve determinat pel Pla d'educació Bolonya, “en el qual es diferencia l'assistència obligatòria a classe i el treball autònom (no presencial) de l'estudiant". Suposa, per tant, l'obligatorietat de l'assistència a classe (almenys en un 80%) tant en les classes teòriques com en les pràctiques. El control d'assistència és una cosa que les universitats han anat posant en marxa de manera més meticulosa. "Bolonya té una particularitat i és que és una llei molt burgesa, és a dir, vol impedir que la gent de classes més humils pugui ser universitària. I com ho impedeix? Obligant a anar a classe. És clar, si tu obligues a anar a classe, no pots alhora treballar i anar a classe. Llavors només poden anar a classe aquells que tenen una estabilitat o un nivell econòmic suficient", diu Carlos Elías.

Això mateix li ha passat a Borja Morteo. La seva decisió de no anar a classe no ve determinada per la falta de compromís, sinó per la seva necessitat de treballar per poder pagar-se la vida a Madrid: "La universitat i el professorat no ofereixen alternatives per als qui es troben en una situació econòmica desfavorable", declara. I afegeix: "He arribat a rebre respostes de professors dient-me: No és culpa meva que hagis de treballar". D'acord amb la seva experiència, això li ha suposat un deteriorament significatiu de la seva salut mental. El fet d'haver hagut de treballar i no haver pogut assistir a totes les classes li ha fet sentir que ha perdut els anys d'universitat i la possibilitat d'accedir a un coneixement que sí que considera valuós: "Crec que les persones que treballen i estudien haurien de tenir facilitats i l'única cosa amb què es troben és amb problemes i dificultats per part de la docència", denuncia.

Un altre dels factors que afecta l'alumnat és la distància dels centres universitaris respecte de les seves llars. "Què passa avui dia amb la gent que viu molt lluny de la universitat, que triga dues hores d'anada i dues hores de tornada?", es pregunta Carlos Elías. "Per exemple, a Santiago de Compostel·la. Hi ha gent que viu a Vigo o a la Corunya. No pots dir-li a un alumne que es faci una hora i mitja de viatge per després trobar-se amb una educació deficient o un professor que només es limita a llegir diapositives". Aquesta ha estat la situació de Sofía Estrella, que, durant els anys d'universitat, ha hagut d'afrontar dues hores de viatge d'anada i dues de tornada des d'un poble de la serra de Madrid fins al sud de la comunitat: "El factor principal del meu absentisme es deu a la distància de casa meva i al temps que perdo en el transport públic, sobretot en èpoques amb molta càrrega de treball o exàmens. Necessito el temps de no assistir a classe per poder estudiar". Al que afegeix: "Les universitats a Madrid estan molt lluny. Hi ha molt poca gent que estigui fent aquests trajectes en menys d'una hora o hora i mitja".

Desplaçament de l'aprenentatge

El fenomen de l'absentisme estudiantil planteja un debat complex en el qual diferents factors socials s'interrelacionen. Això respon a un entramat de relacions on la desmotivació i el malestar convergeixen, dificultant l'atenció i el correcte seguiment de les assignatures. S'origina, per tant, un desplaçament de l'experiència d'aprenentatge cap a un model docent on l'objectiu està més relacionat amb obtenir un títol i amb poder —en el millor dels casos— accedir a una feina digna.

"Com a alumna molt involucrada amb la meva carrera, m'encantaria dir que assisteixo per aprendre. Ara bé, la realitat és que nosaltres ens trobem inscrits en un sistema capitalista i un mercat de treball que moltes vegades no ens permet veure la universitat com una eina d'aprenentatge", expressa Sofía Estrella. "En la meva opinió, jo sí que crec que l'alumnat està assistint poc a classe. Jo mateixa hi he assistit, moltes vegades, perquè he sentit empatia pel professor. Ara bé, no crec que no hi assisteixin perquè siguin uns ganduls, sinó perquè estan prioritzant altres coses: treball, pràctiques universitàries i projectes personals".

En aquest sentit, si bé l'absentisme estudiantil no sembla tenir una única causa, s'observa un creixent malestar que obstaculitza l'experiència dels estudiants i el seu rendiment acadèmic. La universitat s'enfronta a una pregunta incòmoda sobre el futur de la docència i el paper de l'educació pública accessible en una societat travessada per la precarietat i la desmotivació.