De les aules buides als carrers desbordats: França es rebel·la contra un Estat que ha deixat de garantir el futur   

El que fa un mes va començar com una protesta per la falta de professors en un liceu de la perifèria sud de París s'ha convertit en un moviment que recorre el país sencer i que aquest dissabte 17 d'octubre, a sis mesos de les presidencials, va aconseguir el seu punt d'ebullició. A París, 110.000 persones segons el mateix Ministeri de l'Interior –que n'esperava com a molt 40.000– van desafiar un Govern noquejat en una marxa que els candidats van convertir immediatament en tauler de la seva pugna per l'Elisi, abans que la jornada desemboqués en saquejos, incendis i disturbis a només 300 metres del palau presidencial de l'Elisi. A gairebé 400 quilòmetres, a la coqueta Llemotges, una capital de província de tot just 130.000 habitants, els assalts van acabar en un incendi que va devorar el majestuós ajuntament del segle XIX fins a enderrocar el seu campanar, emblema de la ciutat.

El balanç nacional —entre 550.000 i 800.000 manifestants, un mort, 2.000 detinguts, 855 d'ells a París, una xifra rècord, i 150 agents ferits— arriba amb l'extrema dreta com a favorita per a Elisi i amb la protesta social estenent-se per Europa, de Portugal als Països Baixos.

L'espurna escolar

A Seine-Saint-Denis, el departament més pobre de la França metropolitana, al 61% dels col·legis i instituts els faltava almenys un professor en començar el curs, una xifra escandalosa però no tan llunyana del 53% nacional, segons el sindicat docent SNES-FSU. El 17 de setembre, els professors del liceu Saint-Exupéry es van declarar en vaga per les places sense cobrir i un grapat d'alumnes es va sumar en solidaritat. El gest es va encendre com la pólvora: en dues setmanes hi havia més de 500 liceus afectats i una trentena de campus, incloses escoles d'elit com HEC o Sciences Po a Lille, s'havien sumat. A les pancartes es llegia "La Generació Z, cabrejada"; a les reivindicacions, una mica més prosaic: professors que no es substitueixen i edificis que cauen.

El Govern va respondre primer amb ordre públic -més de 5.000 detencions en una setmana- i només després amb autocrítica. El ministre d'Educació, Édouard Geffray, va admetre que 114 liceus estaven en "vermell" -falta aguda de professors- i 400 en "taronja", i va prometre 3.000 substituts d'urgència. Va arribar tard per a un Executiu exhaust: el primer ministre Sébastien Lecornu es va definir en assumir el càrrec com "el més feble de la V República", i Macron, a set mesos de deixar l'Elisi, recull un paupèrrim 15% d'opinions favorables.

La convocatòria de dissabte passat va ser una mica més gran. Va néixer a xarxes socials, desbordant la qüestió educativa i apel·lant a la memòria de les armilles grogues, el moviment que al novembre del 2018 va ocupar les rotondes contra una pujada de l'impost al gasoil i va arrencar a Macron la retirada de la taxa. El motor de fons torna a ser la butxaca: amb la guerra a l'Orient, Pròxim el litre de gasoil va superar al setembre els 2,39 euros.

Però l'assortidor és només la superfície. La pobresa va assolir el 2024 el 15,4% de la població, el nivell més alt des que l'institut estadístic INSEE va iniciar la sèrie el 1996, i les desigualtats marquen màxims de trenta anys. I es cronifica: els qui passen quatre anys seguits sota el llindar de la pobresa gairebé s'han duplicat en quinze anys. L'historiador Stéphane Sirot parla d'una població “en vies de pauperització”. No és la primera vegada que les protestes estudiantils creixen fins a amenaçar el poder: als anys 90 entre 150.000 i 200.000 liceans – com s'anomenen els estudiants d'ensenyaments mitjans– van sortir al carrer des dels extraradis obrers i d'immigració de les grans ciutats– i van arrencar al Govern un pla d'urgència de 4.500 milions de francs.

La diferència entre aquesta protesta i l'anterior és que la crisi social és avui més profunda, l'Estat ja no té marge pressupostari per comprar la pau i la violència als marges de les marxes pesa molt més que fa trenta anys.

El carrer contra l'Elisi

La jornada va tenir dues cares. A la tarda, professors, jubilats i antigues armilles grogues van omplir les places en marxes majoritàriament pacífiques. Al capdavant, però, es repetia una escena habitual a França des de les protestes del 2016 contra la reforma laboral: l'anomenat pretall, grups autònoms que s'avancen a la manifestació per buscar el xoc amb la Policia. Al vespre van arribar els saquejos. Va ser una violència minoritària, organitzada i previsible —més intensa fins i tot, segons els qui van cobrir llavors aquelles jornades, que la de les armilles grogues— que la Policia no va aconseguir contenir.

No és la primera vegada que el carrer desborda el poder a França. El maig de 1968, les barricades estudiantils del Barri Llatí van desembocar en la major vaga general del país; el 2005, la mort de dos adolescents que fugien de la policia a Clichy-sous-Bois va incendiar les banlieues durant tres setmanes, i el 2023 la de Nahel, de 17 anys, abatut per un policia a Nanterre, va repetir l'esclat. Aquesta tradició de protesta massiva, amb més o menys dosis de violència, té una arrel institucional. La V República, dissenyada el 1958 a la mida del general De Gaulle, concentra el poder a l'Elisi i deixa al Parlament poc marge —l'article 49.3 permet aprovar lleis sense votació, com va fer Élisabeth Borne amb les pensions el 2023—, en un país amb una de les afiliacions sindicals més baixes de l'Europa occidental. Sense contrapesos que canalitzin el conflicte, el carrer es converteix en el contrapoder. I guanya sovint: durant els anys 90 i el 2006, les protestes estudiantils van aconseguir tombar diversos projectes de llei.

Per això ningú dóna el conflicte per tancat: els sindicats ja convoquen noves mobilitzacions el 5 de novembre per salaris i serveis públics.

Fi de cicle, pols en auge

Macron va arribar el 2017 prometent superar la divisió entre l'esquerra i la dreta; s'acomiada sense majoria absoluta des del 2022 i amb un balanç intern que contrasta amb el seu protagonisme en política exterior. INSEE ha rebaixat al 0,4% la seva previsió de creixement per a aquest any i adverteix que l'economia francesa "es despenja" dels seus veïns; el dèficit va tancar el 2025 en el 5,1% i el deute frega el 118% del PIB. A això se suma una bomba demogràfica: el 2025 França va registrar, per primera vegada des del 1945, més morts és que naixements i la seva fecunditat més baixa des de la Primera Guerra Mundial: 1,56 fills per dona. La població ja només creix per la immigració, una dada que l'extrema dreta ha convertit en l'eix del seu discurs.

El president francès va acusar en un missatge a última hora de diumenge "extremistes d'extrema esquerra" de la violència de dissabte, va anunciar "investigacions amb la màxima fermesa" i va dir que "els que han destruït han de pagar, els que van intentar enderrocar la República rendiran comptes". Lecornu, per la seva banda, va trencar el seu silenci dissabte a la nit. Va dir que era "un miracle" que el balanç no fos pitjor i va exigir a La França Insubmisa (LFI) "escollir el seu bàndol" entre "el de la República i, per tant, de les forces de l'ordre" i "el dels esvalotadors". L'incombustible líder insubmís, Jean-Luc Mélenchon, va replicar que els qui comparteixen el seu combat "no tenen res a fer amb el saqueig" i va acusar Lecornu de "jugar amb foc confiant que el conflicte es podreixi".

El carrer alimenta a ambdós pols. A la LFI, perquè mobilitza les seves bases i col·loca al centre del debat el deteriorament dels serveis públics i l'actuació policial; a Reagrupament Nacional (RN) perquè el vot de la por davant els saquejos i un Estat central que sembla desbordat encaixa amb la lògica lepenista de l'ordre.

La cursa no està escrita. Le Pen -condemnada al juliol per malversar fons del Parlament Europeu, però apte com a candidata després que el tribunal donés per complerta la inhabilitació ferma- no retrocedeix: OpinionWay la situa per sobre del 35% en tots els escenaris de primera volta i les enquestes d'octubre li donen més de dos terços dels vots en una segona volta davant de Mélenchon.

El Partit Socialista, que va ocupar l'Elisi amb Mitterrand i Hollande, va veure caure el seu primer secretari, Olivier Faure, a les primàries socialdemòcrates que va guanyar l'11 d'octubre, amb prop del 66% dels vots, Raphaël Glucksmann, eurodiputat de Place Publique i contrari a aliar-se amb LFI després del balanç agredolç del Nou Front Popular del 2024. OpinionWay ja el situa amb un 15% d'intenció de vot, empatat amb Mélenchon i amb Édouard Philippe. El bloc macronista encara dubta entre Philippe, ex primer ministre que ha perdut set punts des del juliol, i Gabriel Attal, també ex primer ministre i líder de Renaissance, el partit de Macron.

El malestar desborda França. A Albània, la protesta contra un complex turístic vinculat a Jared Kushner s'ha convertit en una revolta contra el primer ministre, Edi Rama; el 14 d'octubre va cremar el Ministeri de Justícia a Tirana. A Espanya, el desnonament de Maricarmen ha desencadenat una mobilització que ha portat CCOO i la UGT a convocar la seva primera vaga general des del 2012, a divuit dies d'unes eleccions anticipades. A Portugal, el paquet laboral del Govern de Luís Montenegro ha provocat dues vagues generals en sis mesos, i als Països Baixos una onada d'aturades va paralitzar al setembre el transport contra les retallades socials destinades a finançar el rearmament. A França, on la V República concentra gairebé tot el poder en una sola elecció, aquesta protesta ja és el primer acte de la campanya.