SindicalismeEl Procés altera el mapa sindical català i impulsa la Intersindical-CSC

La Intersindical-CSC viu dies d’eufòria, gràcies als vistosos resultats sindicals que ha encadenat en les darreres setmanes. En pocs dies ha aconseguit estrenar-se a les juntes de personal d'Ensenyament, convertint-se en la tercera força amb 47 delegats -per darrere de la USTEC-STE's i CCOO-, mentre que l'entitat agermanada SEGCat s’ha estrenat al Consell de Seguretat dels Mossos d’Esquadra, amb 1 dels 12 delegats en joc. Tot i així, la joia de al corona són els 35 delegats sindicals assolits la setmana passada a la eleccions de la Funció Pública de la Generalitat, avançant tots els altres sindicats des de la seva exigua posició anterior (tenia tan sols 4 representants). A tot això cal afegir l’atracció a les seves fileres d’una part de la secció sindical als Bombers de Catalunya (fins ara a la COS).

Segons informen fonts de la Intersindical-CSC, el seu creixement "respon a la necessitat d’un sindicalisme compromès amb el projecte de construcció de la República Catalana i ha de comportar que altres sindicats optin per aquesta construcció col·lectiva del projecte republicà i nacional". A favor de la República i, de pas, missatge pels altres sindicats. No amaguen que, evidentment, el seu posicionament explícit en la situació política els ha ajudat en el creixement. Si just després del referèndum de l’1 d’octubre comptabilitzava 1.800 afiliats, ara en té prop de 3.600. I dels 300 delegats amb què comptaven al novembre del 2017 ha passat a uns 400. Malgrat els bons resultats en aquest cicle electoral al sector públic, tampoc són un sindicat de funcionaris: el 65% dels delegats pertanyen al sector privat.

Les mateixes fonts afegeixen: "Aquests resultats consoliden el sindicat com l’entitat que està tenint el creixement més gran en aquest cicle d’eleccions sindicals". Encara podrien sumar una darrera campanada, ja que els dies 26 i 27 de març es presenten a l’Institut Català de la Salut (centres d’atenció primària i hospitals). Es tancarà així un cicle en el qual hauran pogut votar prop de 200.000 treballadors del sector públic català.

La cara visible de les vagues del Procés

El seu èxit es deu, especialment, al lideratge i visibilitat assolida en la convocatòria de les vagues del Procés (especialment el 8 de novembre de 2017 i la d’aquest passat 21 de febrer). Per això, la Intersindical està rebent el suport dels sectors independentistes més favorables a la via unilateral. Des de membres de la CUP (especialment lligats al corrent de Poble Lliure), passant per alguns CDR locals, fins als seguidors de l’expresident Puigdemont, la zona d’influència de Waterloo i els auto-considerats "legitimistes" (que reivindiquen els consellers i president legítims, previs al 155). És per això que, en el revers de la moneda, s’ha guanyat no poques enemistats polítiques i sindicals. De fet, han estat titllats de ser el sindicat del "processime" i han vist qüestionat el seu model sindical.

Els delegats que guanya la Intersindical provenen, en gran mesura, de la UGT i CCOO. A l’Ensenyament, el bi-sindicalisme ha passat del 34% al 22% dels delegats. A Funció Pública de la Generalitat, han baixat del 48% dels representants (en 2015) al 37% de la setmana passada. Un descens que s’afegeix a l’acumulat: el 2010 havien obtingut el 64% dels delegats. O sigui, els sindicats majoritaris van perdent pes, per donar pas a altres centrals sindicals: Intersindical i COS (independentistes), CGT i CNT (llibertaris) i d’altres.

La raresa catalana: independentistes a CCOO i UGT

Aquesta tendència fa presagiar una tímida recomposició del mapa sindical a Catalunya. De fet, era tota una singularitat que fins ara CCOO i UGT mantinguessin una majoria tan elevadíssima, mentre que el Procés semblava no venir acompanyat d’un auge dels sindicats independentistes: Intersindical, COS, CATAC-IAC i en certa mesura la USTEC-STE’s. Plantegem-ho d’una altra manera: donada la gran polarització social que viu Catalunya, amb quins sindicats s’identifiquen aquell 47% de vot independentista?

Fins ara, molts també ho han fet amb CCOO i UGT. Aquesta singularitat s’explicaria per múltiples factors: Per una banda, s’han manifestat relativament en favor del dret a decidir (l’anterior lider de la UGT catalana, Josep Maria Àlvarez ha vingut a dir que qualsevol pacte final hauria de ser votat a Catalunya). També han defensat la posada en llibertat dels presos (l’actual lider d’UGT, Camil Ros, va seguir l’altre dia la declaració de Jordi Cuixart des de la pantalla gegant d’Òmnium Cultural al carrer). Comissions Obreres també ha tingut posicions més favorables al dret a decidir, fins i tot més avançades que el seu partit mare, ICV. I sense dubte, a tots sindicats s’hi troben destacats independentistes: Camil Ros era membre d’ERC, l’actualment empresonada Dolors Bassa era responsable d’UGT a Girona; les comarques d’Osona i de l’Ebre havien estat liderades per militants d’Esquerra...

Així doncs, l’excepcionalitat prové pel fet que ni CCOO i UGT no han estat bel·ligerants amb l’independentisme (tot i que tampoc favorables). Han mirat d’esquivar el tema, amb un acord de mínims assumible per a la famosa majoria del 80% de la població catalana. Una posició que entronca amb el lema «un sol poble» i la idea de «cohesió nacional» generada des de la galàxia del PSUC i CCOO en la Transició. La qual explicaria perquè molts militants catalanistes i fins i tot independentistes s’han sentit fins ara còmodes a un sindicat de matriu espanyola.

"La invenció" de l’aturada de país per tibar de CCOO i UGT

De fet, que s’afegissin a l’aturada de país del 3 d’octubre, en contra de les càrregues policials pel referèndum, també va ser una fita important. La mateixa nit de diumenge hi ha cimera a Palau: Carles Puigdemont i Oriol Junqueras convoquen Jordi Cuixart i Jordi Sànchez -líders d'Òmnium i l'ANC en aquells moments- i els líders sindicals Camil Ros (UGT) i Javier Pacheco (CCOO). La idea de convocar ‘vaga’ no convenç. Però finalment s’inventen "l'aturada de país" i teixeixen un consens.

A la propera vaga del 8 de novembre, en canvi, Junqueras i ‘els Jordis’ estan empresonats i Puigdemont a l’exili. Apunten fonts coneixedores que el trencament dels interlocutors també es carrega la capacitat de generar complicitats, facilitant que els sindicats es despengin ràpidament de la protesta. Tanmateix, a l’Estat espanyol també s’han elevat veus clarament discrepants amb algunes de les posicions catalanistes (favorables al diàleg i no avaladores del 155) de les respectives federacions autonòmiques, però no han comptat amb l’aval de la direcció estatal, ara mateix controlades pels nous lideratges perifèrics: el bilbaí Unai Sordo al capdavant de CCOO; mentre que Josep Maria Àlvarez, d'origen asturià però establert des del 1975 en terres catalanes, com a portaveu d’UGT. Un basc i un astur-català desembarquen a Madrid.

Cap a un sindicalisme com al País Basc i Nafarroa

Si la Intersindical (com COS, USTEC i CATAC-IAC) mantinguessin una senda de creixement, estaríem acostant-nos a poc a poc a un escenari més proper al sindicalisme gallec o basc, que compten amb potents centrals implantades exclusivament al seu territori. Al País Basc i Navarra, a més a més, els sindicats nacionalistes ELA i LAB conformen l’anomenada "majoria sindical", amb més de la meitat de delegats totals. De fet, la suma d’ELA i LAB arriba al 60% dels delegats al País Basc i quasi el 40% a Navarra. Aquesta correlació de forces és històrica, ja que tant ELA com LAB són centrals sindicals consolidades des de la Transició (ELA prové de l’STV, format a principis de segle XX i originàriament vinculat al PNB; mentre que LAB és part estricta de l’Esquerra Abertzale i naix l’any 1974).

Divergències amb la COS per la darrera vaga

Tanmateix, la Intersindical està divergint amb un espai en teoria no massa llunyà, el sindicat COS, tal com es va evidenciar amb la darrera vaga del 21 de febrer (en protesta pel judici al Tribunal Suprem), a causa de la conveniència o no de convocar-la i les formes per fer-ho. La COS va manifestar, de fet, "entendre els motius de fons que encoratjaran moltes persones a sumar-se a la mobilització", però no pas compartir una vaga "que ha vingut imposada verticalment i unilateralment per cúpules polítiques". També criticaven que la crida no havia assolit "una mínima unitat d’acció del sindicalisme combatiu", a banda que titllaven la vaga de "convocatòria adulterada que es disfressa de mobilització obrera amb aquells i aquelles que, al dia següent, continuaran sent els nostres explotadors".

Malgrat que la COS és el sindicat laboral oficialment membre de l’Esquerra Independentista, alguns militants de l’EI també militen a la Intersindical (especialment el sector de Poble Lliure), fet que a priori generaria una certa sinergia.

Ampli rebuig dels sectors d’ICV i CCOO

On l’auge de la Intersindical ha estat rebut amb hostilitat manifesta és a sectors d’Iniciativa. Un rebuig que no va ser compartit per tota la galàxia dels Comuns, ja que tot i no donar suport a la vaga pel judici a Madrid, tampoc no es va sortir en tromba a criticar-la. En canvi, sí que va generar reaccions de Joan Coscubiela (sindicalista històric de CCOO), qualificant de "residual" la presència de la Intersindical i de "degradar" el concepte de vaga. "Malgrat els molts recursos econòmics abocats i el gran suport mediàtic i polític, el nacionalisme català no ha aconseguit mai crear un sindicat al seu servei. L'explicació és molt evident, els sindicats els fan les persones treballadores no la patronal ni els governs amics", piulava el mateixa dia de la Vaga General.

De fet, la posició del coscubielisme connecta amb la línia argumental de la patronal Foment del Treball, que ja va tractar de prohibir les vagues de l’Intersindical, com la del 8 de novembre de 2017, tot adduint que era una protesta política i no pas laboral. Tanmateix, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va rebutjar el recurs dels empresaris.