El Sevillano rememora el periple migratori entre Andalusia i Catalunya

"Benvinguts al tren del record, em permeten el seu bitllet sisplau?", diu una veu solemne -que emula un revisor dels anys 50- quan entres al Sevillano, el vagó de tren instal·lat als jardins del Museu de la Història de la Immigració de Catalunya. És la joia de la corona d'aquest petit equipament ubicat a Sant Adrià de Besòs i que fa un repàs als diferents processos migratoris que s'han viscut durant el segle XX. Tots aquells que pugen al vagó restaurat poden fer-se una idea de com era el viatge que van fer milers de ciutadans entre Andalusia i Catalunya durant el franquisme per buscar unes millors condicions de vida.

El vagó es va inaugurar l'any 2009 després d'un procés de restauració amb la col·laboració del MhiC amb la Fundació Renfe i el Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú. El tren havia estat en desús durant els anys previs a la restauració, parat en una via de les cotxeres de Can Tunis. Té 24 metres de longitud i s'hi poden veure fins a 12 compartiments del comboi que trigava fins a 30 hores en arribar a l'estació de França de Barcelona.

"El Sevillano sortia de la Plaza de Armas de Sevilla a les quatre de la tarda i arribava a Barcelona a les vuit del vespre de l'endemà", explica la directora del MhiC, Imma Boj. Una de les curiositats del vagó exposat a Sant Adrià és que "allà -a Andalusia- el coneixien com El Catalán, però aquí es va anar popularitzant el nom del Sevillano", recorda.

"Hem intentat mantenir el màxim de fidelitat a alguns espais ja que aquest cotxe tenia alguns dels elements molt afectats", detalla Boj. Hi ha algun compartiment, però, que es manté tal com estava quan el van trobar. Amb els mateixos seients d'escai blau, les parets de fusta o les tauletes reclinables. El Sevillano del MhiC és del 1963 i seure en aquest espai transporta a tot aquell que hi puja fins a més de 50 anys enrere: el riure nerviós de les famílies que no saben què els espera, les cançons per passar l'estona, el so metàl·lic del pas sobre les vies o l'olor de pa i embotit del poble que portaven els viatgers forma part de la història d'aquest vagó.

"Tenim la documentació però el més important és sentir les veus dels que han fet aquest viatge"

I és que l'exposició permanent d'aquest museu es va crear, no només a través de la peça restaurada que evoca tot un periple, sinó sobretot, gràcies a les desenes de testimonis amb qui van contactar des del MhiC. "Tenim la documentació però el més important és sentir les veus dels que han fet aquest viatge que ens dona una informació especial i emotiva i que permet analitzar moltes qüestions", diu Imma Boj. "Com eren les dones que viatjaven soles? Com són els homes que deixen el seu poble i busquen una feina per facilitar retrobar-se amb la seva família? Són relacions humanes que no formen part de la comptabilitat demogràfica però sí de la comptabilitat emocional", afegeix la directora del museu.

Dolores, Paca i Loli, el relat real

La Dolores viatjava en el Sevillano amb les seves dues filles. El seu marit feia dos anys que havia marxat cap a Catalunya per buscar feina. Ara ja ho podien fer elles. Els havien concedit la porteria d'una escala i ella també podria treballar. És una de les tantes històries que es poden sentir dalt del Sevillano i que recorden aquell periple. La Paca, provinent d'Andújar, va passar la nit parlant amb una dona que va pujar a Chinchilla. "Ella viatjava amb el seu germà i li vaig explicar coses que mai li he explicat a ningú i mai més l'he tornat a veure", relata en l'exposició del MhiC.

Aquestes dues són algunes de les veus que es poden escoltar i que formen part de la realitat de la història. La Loli hi ha pujat fins a cinc vegades al Sevillano del Museu de la Història de la Immigració. Ella va viatjar amb el seu pare quan tenia 8 anys, provinent de Baza, a Granada. Era el 1956, van anar a viure amb un parent durant un mes fins que s'hi va traslladar la seva mare amb les seves dues germanes. El seu germà aniria fer el servei militar a Melilla. "Pujar a aquest vagó és molt emocionant, recordes quan vas viatjar en aquests seients i penses: 'mare meva, com podíem passar tantes hores sentint aquest txucutxú!'", recorda la Loli Cañadas.

Des del 1985, la Loli és la presidenta del Centro Cultural Nuestra Señora de la Esperanza de Badalona, una de les entitats andaluses més consolidades de la ciutat. La va impulsar amb l'objectiu de mantenir vives aquestes arrels que no s'han arribat a perdre, tot i el gran periple que van viure fins a un milió i mig de persones.

El de la migració espanyola durant el franquisme és un procés tancat però, tot i que es diferencia en molts aspectes dels que vindrien després, els motius per buscar una vida millor sempre són al rerefons del viatge. "És molt emotiu quan entrem al vagó amb un grup de dones magribines i senten aquestes històries de reagrupació familiar", diu Imma Boj, "comparteixen les similituds d'un procés i reconeixen la seva història".