Senyor­a de Meirás, duquessa de Franco: així va voler Joan Carles de Borbó legitimar l'herència del dictador

Una de les primeres decisions de Joan Carles de Borbó al capdavant de la prefectura de l'Estat després de la mort de Francisco Franco el 1975 va ser concedir a la seva vídua, Carmen Polo, un títol nobiliari: el de Senyoriu de Meirás, lligat a les Torres de Meirás, el pazo –palau, en gallec– de Sada (A Corunya) que ella i el seu marit havien espoliat gairebé 40 anys abans, en plena guerra civil, simulant una falsa donació pública, i que freqüentaven com a residència estiuenca. Sobre aquell lloc, els Franco van construir primer la imatge de cabdill del dictador i, posteriorment, la xarxa corrupta de favors i influències que durant anys va nodrir la seva fortuna familiar.  

El 26 de novembre d'aquell any, tot just sis dies després de la mort de Franco, quatre dies després de la coronació del nou rei i només un després de la constitució de la seva Casa Reial com a institució rectora dels interessos de la Corona, Joan Carles I va signar un decret llei pel qual creava i atorgava a Carmen Polo el Senyorí­u de Meirás, en testimoni dels seus "sentiments d'afecte i admiració a la insigna figura" de la vídua del tirà. En el text del decret publicat l'endemà al Butlletí Oficial de l'Estat, el rei en destacava "el relleu singular en una etapa gloriosa de la nostra pàtria". A l'única filla del dictador, Carmen, que ja era marquesa consort de Villaverde, li va concedir el mateix dia, però en un altre decret, el títol de duquessa de Franco, "en atenció a les circumstàncies excepcionals i als mereixements que hi concorren", i l'eximia del pagament dels impostos legalment vinculats a l'honra que rebia.

Els títols de mare i filla també anaven acompanyats de la consideració de Grandes de España, la màxima dignitat de la noblesa i que en el passat comportava regàlies fiscals i nombrosos privilegis simbòlics. Entre d'altres, el permís de no descobrir-se davant del monarca i de romandre asseguts en presència de la seva esposa; el tractament oficial d'"excel·lentíssim" davant de l'"il·lustríssim" de la resta d'aristòcrates; i el dret a no ser detinguts ni privats de llibertat sense una ordre real específica. En l'època en què Joan Carles de Borbó va distingir la vídua i la filla del tirà amb aquestes prerrogatives, aquella consideració nobiliària màxima comportava una altra prebenda: l'ús i gaudi de passaport d'estatus diplomàtic.

Explotació del pazo  

Durant la dictadura, les Torres de Meirás, en teoria propietat personal de Franco però mantingudes i ampliades amb recursos i personal de l'Estat, funcionaven com a nucli de la xarxa creada pel dictador per engruixir la seva fortuna, que va començar a amassar durant la guerra amb ajuda de militars i de famílies afins a la sublevació i a la repressió sagnant que la va seguir. Des d'empreses dedicades a la producció agrícola i de fusta, com Pazo de Meirás Productos de la Huerta, que utilitzava mitjans humans i materials d'altres societats públiques per explotar finques espoliades a pagesos de la zona; fins a pilotassos urbanístics amb terrenys expropiats per l'Administració i pagats amb fons públics, que després es registraven com a part de l'immoble a nom del tirà.

Ho expliquen Carlos Babío i Manuel Pérez Lorenzo, tots dos descendents de víctimes del franquisme a Sada, a Meirás. Un pazo. Un caudillo. Un expolio, el llibre que recull la investigació històrica que permeté després a l'Advocacia de l'Estat demostrar als tribunals que Franco s'havia apropiat il·legalment de les Torres. Després, en va anar ampliant la propietat utilitzant la capacitat coercitiva de l'Estat per annexionar-se les terres veïnes que li interessaven o li venien de gust, i amb les quals ell i la seva família feien negocis privats.

El 2021, l'Audiència Provincial d'A Corunya va ratificar que l'operació a través de la qual el dictador es va apropiar de tot allò va ser "una mera aparença" destinada "a crear una ficció, a plasmar un negoci jurídic inexistent", que li va permetre registrar les Torres al seu nom, afegir-hi més propietats i després llegar el conjunt resultant als seus hereus. L'Audiència de la Corunya també va considerar que aquests tenien dret que l'Estat els indemnitzés per les despeses de manteniment del pazo en què haurien incorregut entre 1975 i desembre de 2020, quan, després d'haver-lo gaudit durant dècades "de bona fe", com asseguraven, el van retornar al patrimoni públic per ordre judicial. El cas està encara pendent de sentència al Tribunal Suprem.

Contingut  

La decisió dels jutges sobre la titularitat pública de les Torres no afecta només l'immoble i les finques, sinó bona part del seu contingut, compost en gran mesura per béns de diversa riquesa artística, històrica, cultural i patrimonial. Des de les estàtues medievals de la catedral de Santiago fins a les antiguitats i els regals que Franco va anar rebent com a cap de l'Estat, molts dels quals va acumular a l'interior del pazo, passant pels llibres i la documentació personal d'Emilia Pardo Bazán, promotora i primera propietària de l'immoble i la biblioteca de la qual els albergava.

El 17 de febrer del 1978, tot just tres anys després que Joan Carles nomenés Carmen Polo senyora de Meirás, un incendi que la premsa local va atribuir a un curtcircuit va arrasar bona part de les Torres. Els Franco les van buidar aleshores de béns que no van ser catalogats ni registrats, però sí traslladats en camions militars a un suposat magatzem de l'Exèrcit. Així ho recordava fa cinc anys en un documental el fotoperiodista Xosé Castro, que aquella nit va entrar a l'immoble amb els bombers que hi van acudir per extingir el foc.

El reporter va fotografiar agents de la Guàrdia Civil traient de les estances amenaçades per les flames desenes de mobles, obres d'art i altres estris i objectes, com un enorme retrat del dictador, que l'endemà s'acumulaven als jardins del pazo. "Què va passar amb tot això? Doncs cal preguntar-ho als militars i al governador civil", afirma Castro. El governador civil era aleshores Antonio Pol González, notari, procurador a les Corts i exalcalde franquista d'Arzúa (A Corunya) i de Lugo, qui el 1982 va obtenir un escó al Congrés per Aliança Popular, la formació que set anys més tard es refundaria en Partit Popular. Pol va morir el 2013.

Joies amb destinació a Suïssa  

El 7 d'abril de 1978, quan no havien passat ni dos mesos des de l'incendi del pazo, la duquessa de Franco, filla del dictador i de la Senyora de Meirás, va ser retinguda a l'aeroport de Barajas quan pretenia volar a Suïssa amb una bossa farcida de medalles oficials, monedes commemoratives, insígnies, fermalls i emblemes d'or i pedres precioses, algunes de regalades o imposades a Franco en l'exercici del seu càrrec com a cap de l'Estat. Els funcionaris de Duanes van estimar el valor dels objectes que portava Carmen Franco i Polo en uns dos milions de pessetes –uns 105.000 euros actuals aplicant la inflació– i li van advertir que necessitava un permís especial per treure'ls d'Espanya.

La filla de Franco va declarar aleshores a Diario 16 que pensava que el valor d'aquells objectes no superava les 300.000 pessetes –avui serien uns 15.300 euros–, i que es tractava de regals del seu pare que portava a un joier suís perquè li fes amb ells un rellotge de taula per regalar a la seva mare. També va confirmar a la premsa que viatjava amb el seu passaport diplomàtic, del qual disposava com a Grande de España i que li havia estat expedit per ordre de Joan Carles de Borbó el 19 de juliol de l'any anterior. És a dir, un dia després del 41è aniversari del cop d'Estat de 1936.

Pocs mesos abans, segons explica el periodista Mariano Sánchez Soler a La familia Franco, SA, el president del Govern d'aleshores, Adolfo Suárez, havia ordenat al Ministeri d'Hisenda que paralitzés immediatament una operació destinada a localitzar els diners suposadament traslladats a l'estranger i defraudats al fisc espanyol pels hereus del tirà.

Prebendes  

Carmen Polo va morir el 1988. El seu títol de senyora de Meirás no era hereditari i va expirar. Però el seu nét Francisco Franco y Martínez-Bordíu el va reclamar per a ell, i Joan Carles de Borbó li va tornar a concedir aquell mateix any anunciant-li-ho per carta personal. Aleshores, feia quatre anys que el Govern de Felipe González (PSOE) havia eliminat la prebenda del passaport diplomàtic per als Grandes de España. El ducat de Franco sí que era hereditari, i la néta gran del dictador, Carmen Martínez-Bordíu, no va haver de reclamar-lo i el va assumir automàticament després de la mort de la seva mare el 29 de desembre de 2017.

Cinc anys després, la llei de memòria democràtica va retirar als hereus de Franco els títols i la grandesa d'Espanya que els havia concedit Joan Carles I, que ja havia fugit a Abu Dhabi escapant dels seus propis fraus fiscals. La norma de memòria preveia expressament l'anul·lació immediata d'aquelles honres, juntament amb 31 honors similars concedits entre 1948 i 1978: 28 d'ells atorgats pel mateix Franco i cinc més, pel seu successor.

A més del Senyorí­u de Meirás i del ducat de Franco, el nou cap de l'Estat designat pel dictador havia fet comtessa el 1977 Rita Gómez Nales, vídua d'Antonio Iturmendi, qui havia ocupat alts càrrecs durant la dictadura; i marquès Carlos Arias Navarro, l'últim president del Govern del tirà, anomenat El Carnisser de Màlaga pel seu paper com a fiscal en els consells de guerra que, després del 36, van acabar amb la condemna a mort de milers de persones lleials a la República. A títol pòstum, el monarca assenyalat per Franco també havia atorgat un comtat al falangista Alejandro Rodríguez de Valcárcel y Nebreda, tinent de l'Exèrcit feixista durant la guerra civil i qui va exercir diversos càrrecs durant la dictadura, entre ells la prefectura de l'Estat durant els tres dies entre la mort de Franco i la coronació de Joan Carles de Borbó.

Francis Franco: "Continuaré sent senyor de Meirás"  

Unes setmanes abans de l'entrada en vigor de la llei de memòria democràtica l'octubre de 2022, Francisco Franco Martínez-Bordíu va considerar que la supressió de tots els títols concedits pel monarca a la seva família era "una bestiesa" que no tindria "cap efecte pràctic". "Jo continuaré sent senyor de Meirás encara que el Govern no ho reconegui", va assegurar aleshores en declaracions a El Independiente.

Público s'ha adreçat a la Fundación Nacional Francisco Franco per intentar obtenir la versió de la família sobre les qüestions tractades en aquest article. La institució, la presidenta d'honor de la qual és a títol pòstum Carmen Polo i el president de la qual és Luis Alfonso de Borbón y Martínez-Bordíu, besnét del tirà i cosí segon de Joan Carles de Borbó, no havia ofert cap resposta en el moment de tancar aquest text.