Quina era la ideologia de Josep Pla?

Probablement George Orwell és el cas més popular d'escriptor que tothom cita per quedar bé, però quasi ningú pensa a fons ni problematitza. Qualsevol el pot utilitzar, cosa que el fa inofensiu. Un dels candidats a aquesta categoria, a nivell del nostre país, és Josep Pla. Es treu de context alguna de les seves frases iròniques, es diu amb pedanteria i tothom queda satisfet. Es mira més la boina que el text.

Però si un llegeix Pla com es mereix, comencen a sorgir els problemes. Era antifranquista l'escriptor que va recolzar el cop d'estat de Franco? Era catalanista el periodista que volia ser director de La Vanguardia Española? Era opositor l'articulista (principal) del setmanari d'origen falangista Destino? Recentment, les notes inèdites de Pla recollides al llibre Fer-se totes les il·lusions possibles (Destino) han tornat a treure aquests temes a debat, de manera intensa i profundament actual –com passa amb tots els grans escriptors–.

Per anar al fons d'aquests problemes, parlem amb tres persones que han llegit bé i han dedicat part de les seves vides a Pla. Són Enric Vila, Xavier Pla i Jordi Amat. Vila va escriure'n una biografia, El nostre heroi Josep Pla, i és periodista d'El Nacional. (Xavier) Pla és director de la Càtedra Josep Pla i professor de la Universitat de Girona. Jordi Amat ha prologat diversos llibres de l'escriptor i és columnista a La Vanguardia.

Era Josep Pla antifranquista? La ideologia política de Pla és la mateixa abans i després de la Guerra Civil?

Jordi Amat: Una resposta taxativa seria simplificadora. L'any 1939, quan ell arriba a Barcelona amb l'exèrcit que es diu a ell mateix d'ocupació, és un franquista de cap a peus perquè essencialment ha combatut la Segona República. La Historia de la Segunda República és una aportació valuosa al relat legitimador del franquisme. Però hi ha una qüestió diria que més profunda en el seu cas, que va més enllà dels règims o les ideologies, que és una idea de la funció civil de l'escriptor que ell sent inextricablement lligada a l'ús del català literari o a fer memòria d'una determinada cultura i l'honestedat a l'hora de contemplar la realitat. En la mesura que Pla malda per ser aquest escriptor, substancia marcs mentals alternatius a l'ortodòxia franquista i Pla col·labora en la substanciació d'una cultura alternativa a la del règim.

Pla té ideologia, però no és ben bé un ideòleg. Pla és un conservador sense fronteres estrictes. A vegades és un liberal conservador i sovint un reaccionari. La guerra civil perfila el seu camp, però potser hi ha experiències prèvies –l'Europa d'entreguerres– que són més determinants a l'hora de fixar aquesta ideologia.

Xavier Pla: En el cas d'un escriptor i periodista que analitza l'actualitat política des dels anys vint fins pràcticament als anys vuitanta del segle passat, es fa difícil posar-li una sola etiqueta sense tenir en compte el context històric i biogràfic. Pla era anti-republicà, el juliol de 1936 va ser amenaçat pels anarquistes i, per tant, es va posar clarament amb el bàndol franquista com la major part de la dreta catalanista. El 1939 va tornar a Barcelona com a vencedor i va col·laborar amb el franquisme, que no li va perdonar mai el seu passat catalanista. Però aviat va veure que com a escriptor català era també un vençut. Des d'un catalanisme pragmàtic i possibilista, el que és interessant és veure com Pla progressivament, als anys quaranta, i clarament als cinquanta, va deixant de ser franquista en una evolució que comparteix amb Gaziel i Jaume Vicens Vives, per exemple.

Enric Vila: Evidentment, que ho és. El mateix Pla diu que ell és el més antifranquista de tots, a les cartes amb Josep Maria Cruzet. És antifranquista en la mesura que ell creu que es pot ser antifranquista. Vol fer el mínim de folklore i tenir la màxima eficàcia possible.

La Guerra Civil i el franquisme és un món on tot se li està escapant de les mans, on tot el seu país s'està anant a la merda. Ell el que intenta és conservar. Fins a la Guerra Civil ell és el graciós de la classe, un enfant terrible. Té un comportament un pèl frívol durant la República i la Guerra Civil, que ve donat per la seva situació personal de parella, per la seva relació amb la Lliga, que el traeix… Queda molt aïllat. Hi ha un punt de ressentiment, crec jo, en aquests anys: després és quan li ve el remordiment. La seva posició políticament responsable es produeix durant el franquisme, des de l'any 1939. Els articles que escriu a La Vanguardia són boníssims, no es poden comparar amb res que es publicava en aquell moment. Veu que tot allò és un desastre i intenta parar el cop.

Podem encaixar Pla en alguna de les grans tradicions polítiques europees?

J.A.: Si les grans famílies són les de la postguerra europea –els socialdemòcrates, els democristians i els liberals– diria que Pla no hi encaixa del tot. Al darrer llibre hi ha un moment que Pla estableix una línia de continuïtat entre Maurras i De Gaulle. Diria que és en aquesta línia, bàsicament patriòtica i amb certes connotacions antimodernes, on caldria situar a Pla i això ens el retrotrau a l'impacte de l'Action Française a Catalunya.

X.P.: Hem d'admetre que Pla va apostar, de jove, per un catalanisme progressista d'una certa radicalitat, però que va anar evolucionant cap a una posició liberal-conservadora amb alguns tocs personals molt característics: un seria el catalanisme de pedra picada, l'altre un escepticisme granític davant de la idea de progrés, matisat per la seva anglofília dels anys en què va viure a Anglaterra i, després, de quan visita Nova York als anys cinquanta: considera que Amèrica és el país de la llibertat i de la democràcia.

E.V.: Políticament és un anglès i culturalment, un francès. Un francès perquè la cultura francesa, en aquell moment, tenia la influència que avui té l'americana. I un anglès per motius més profunds, històrics. També hi ha el personatge de Pla com l'home conservador, que jo posaria en dubte. Als anys 60, per exemple, fa un reportatge sobre l'estat del benestar anglès que no té res a veure amb el que diria un conservador actual. Però també veu com la socialdemocràcia esclafa l'esperit de la gent. És un pensament paradoxal, però Pla entén que la paradoxa és la base de la vida.

Pla defensava la idea de que Catalunya és un país ocupat per Castella?

J.A.: Ocupat, en els termes d'ocupació que nosaltres fem servir (per referir-nos a la realitat dels països colonitzats), diria que no. Però, com la majoria de teenagers de Prat de la Riba, diria que sí que pensava que els catalans constituïen una minoria nacional frustrada per un imperialisme espanyol atàvic, del tot naturalitzat. Hi ha reflexions de l'inèdit que s'acaba de publicar, tan semblants al Gaziel de Quina mena de gent som, que ho fixen d'una manera prou precisa.

X.P.: A Fer-se totes les il·lusions possibles, el lector pot accedir a un complex catalanisme privat de Josep Pla força diferent del que apareixia als seus articles de Destino o als seus llibres. Sense la cotilla de la censura ni de l'autocensura, Pla exposa pel broc gros la seva opinió sobre la relació entre Catalunya i Castella, on critica de manera contundent la manca d'intel·ligència castellana per seduir i convèncer els catalans. Li preocupa definir qui som els catalans, com som i què ens passa políticament. Pla és molt crític amb el bilingüisme i li angoixa, per sobre de tot, el futur de la llengua catalana, que és el mateix que dir el futur de la seva literatura.

E.V.: Ho defensava, però no ho deia obertament. Pla té una idea d'Espanya com l'imperi hispànic, l'idea que els catalans fan l'imperi i després se l'apropien els castellans. Durant la República, volia escriure un llibre sobre la diplomàcia catalana –un dels motius per passar-se a la Lliga és que li prometen ajuda per fer-lo–. Si ell es plantejava aquest projecte és perquè tenia una idea profunda de les relacions històriques entre Catalunya i Espanya. Francisco de Cossío, citat en un article de Luís M. Linde, diu que Pla feia broma de tot, excepte si tocaves el tema de Catalunya i Castella. En aquell moment tot tenia un sentit molt més ètnic. Pla no va viure gaire bé la immigració.

Què fa que Pla pugui ser reivindicat, alhora, per intel·lectuals independentistes i per autors espanyolistes?

J.A.: Pla és reivindicat per gairebé tothom perquè és molt bo. I, en qüestions polítiques, podia ser essencialment nacionalista, però ho era tot menys un ximple i això vol dir que era prou lúcid per no deixar-se entelar el judici per les seves conviccions.

X.P.: No sé si reivindicat o més aviat instrumentalitzat amb finalitats interessades... En tot cas, és interessant comprovar que l'obra de Pla sigui la construcció molt interpretativa i molt subjectiva d'una mirada sobre el món. I que aquesta mirada, quan més personal és, més integradora es torna o més admet que tothom s'hi pugui sentir identificat.

E.V.: Sempre hi ha aquesta lluita de poder per apropiar-se de les coses. El problema que tenen a Espanya és que durant el franquisme no tenen periodistes amb cara i ulls. Hi ha novel·listes, però no escriptors realistes que descriguin les coses que passaven. Baroja ja era gran i mor. D'altre banda, no entenen que Pla ho feia tot amb molt de compte, que patia una censura salvatge. Era una censura que no es notava, no deixava un forat en blanc, sinó que havies de reescriure la part censurada, cosa que reforçava el marc d'interpretació franquista. [I els autors catalans que llegeixen Pla des de l'espanyolisme] Apliquen el marc mental espanyol, es mengen la carn però es deixen l'os.