Quan Joan Carles I va lliurar el Sàhara al Marroc per afermar la seva arribada al tron

Cada vegada que s'acosta l'aniversari de la mort de Franco, s'apropa també a la memòria col·lectiva la imatge de la Marxa Verda, aquella marabunta humana i política que el Marroc va enviar al Sàhara Occidental el novembre del 1975 i que va condicionar el relat de la sortida del franquisme, el mapa de la descolonització del nord d'Àfrica i el dret del poble sahrauí a l'autodeterminació.  

Fa 50 anys, el 6 de novembre del 1975, amb Franco agonitzant i el futur d'Espanya pendent del fet biològic de la seva previsible defunció, més de 350.000 civils marroquins encoratjats pel Govern de Hassan II van travessar a peu la frontera entre el seu país i el Sàhara Occidental, en allò que Rabat defensava com un gest simbòlic de "retorn" a un territori desèrtic colonitzat per Espanya des de feia segles, oficialment ocupat durant la segona meitat del segle XIX i poblat per nòmades sahrauís que es negaven a sotmetre's a l'autoritat del tirà del Marroc.

Per a ells, la Marxa Verda va acabar suposant la fi dels seus somnis de llibertat i l'inici d'una nova ocupació de fet sustentada, segons es desprèn dels arxius secrets de la CIA desclassificats el 2019, en maniobres diplomàtiques entre bambolines destinades a consolidar la figura de Joan Carles de Borbó, aleshores príncep regent i cap d'Estat en funcions per la malaltia del dictador, a qui s'atribueix un acord ocult amb Hassan II amb la mediació de l'aleshores secretari d'Estat dels Estats Units, Henry Kissinger, per permetre la retirada espanyola i la transferència de control del Sàhara a Rabat.

Autodeterminació del Sàhara  

L'any 1973, a través del seu ministre d'Afers Exteriors, Laureano López Rodó, Franco havia manifestat el seu compromís amb l'autodeterminació del Sàhara, en la qual no s'havia avançat per les reiterades amenaces del Marroc que envairia el territori si Espanya l'abandonava atorgant la independència al poble sahrauí i el poder al Front Polisario, el seu moviment armat d'alliberament. A la tardor del 1975, però, dies abans que Franco fos ingressat a l'hospital on acabaria morint, Hassan II ja estava decidit a apoderar-se per la força del Sàhara, segons els cables que els agents de la CIA a Rabat enviaven a Washington.

El divendres 3 d'octubre d'aquell any, l'aleshores director de l'Agència, William Elgan Colby, va informar el secretari d'Estat dels EUA en aquests termes: "El rei Hassan ha decidit envair el Sàhara Espanyol en les pròximes tres setmanes. Aquest atac podria produir-se dimarts vinent. Amb l'exèrcit espanyol encara al Sàhara, podria desencadenar-se un greu conflicte [...] Els combats prolongats i les nombroses baixes espanyoles podrien provocar una crisi política a Madrid", assenyala el memoràndum enviat a Kissinger.

Als Estats Units els preocupava la crisi política a Espanya, però també que Hassan II, un dels seus millors aliats a l'Àfrica francòfona, pogués perdre una hipotètica guerra contra Espanya o contra el Front Polisario i, amb ella, el poder. Washington també temia que Algèria i Mauritània, amb reclamacions territorials sobre el Sàhara, poguessin involucrar-se en el conflicte, provocant una guerra multilateral d'imprevisibles conseqüències.

Pel que fa a Espanya, debilitada per la certesa de la mort pròxima de Franco i per la pressió interna, no podia sostenir una guerra colonial ni una llarga ocupació, però sí necessitava garanties que els Estats Units donarien suport a la restauració de la monarquia en la figura de Joan Carles i que frenarien qualsevol intent del Marroc de plantejar noves demandes territorials, o d'adoptar actituds massa agressives que poguessin inquietar les elits militars espanyoles i complicar el traspàs de poders i auctoritas cap al futur monarca.

La narrativa del pacte secret entre Joan Carles de Borbó, Hassan II i Kissinger sosté que el Marroc i els Estats Units van facilitar a Espanya amb la Marxa Verda que pogués simular l'abandonament del territori sahrauí sense sotmetre a referèndum la independència, a canvi de permetre la consolidació de Joan Carles de Borbó com a hereu i successor de Franco.

El 23 d'octubre, un altre cable enviat a Kissinger des de l'ambaixada dels Estats Units al Marroc ho revela així, quan el redactor assegura al responsable del Departament d'Estat que "tres quartes parts del problema [del Sàhara] van quedar resoltes després de l'acord assolit [per Hassan II] amb Solís". Es tracta de José Solís, una de les personalitats que més poder va acumular durant el franquisme i aleshores ministre-secretari general del Movimiento, a qui Joan Carles, com a cap d'Estat en funcions, havia enviat a Rabat dos dies abans.

Invasió civil  

A finals d'aquell mes, les tropes espanyoles es van retirar dels seus acantonaments a Mahbès, Jdiriya i Haoussa, situats a l'oest d'Smara, prop de la frontera amb el Marroc. El 6 de novembre a les 10.30 del matí, centenars de milers de manifestants marroquins escortats per uns 25.000 soldats de la guàrdia reial de Hassan II van tallar els filferros que delimitaven els passos fronterers i es van endinsar diversos quilòmetres dins el Sàhara, instal·lant-hi campaments. L'endemà, l'ONU va reprovar l'acte, però sense el suport explícit dels Estats Units i França. El dia 9, després de la visita del ministre espanyol de la Presidència, Antonio Carro, a Agadir, Hassan II va ordenar la tornada dels ocupants.

El 14 de novembre, Espanya, el Marroc i Mauritània van signar l'Acord de Madrid, pel qual l'Estat espanyol cedia l'administració del territori a aquests dos països, donant-se de termini fins al febrer de l'any següent perquè les seves tropes abandonessin el Sàhara, la sobirania del qual quedaria pendent d'un referèndum que mai no es va arribar a celebrar. El març del 2022, el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va canviar la posició espanyola sobre el Sàhara i va donar suport a la demanda de sobirania del Marroc en acceptar el seu pla d'autonomia per a la zona com l'únic possible per resoldre el conflicte. Divendres passat, el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va aprovar una resolució dels Estats Units sustentant la mateixa reclamació.

Pel que fa al Marroc, la premsa del país va celebrar l'agost passat l'anunci del Govern espanyol que desclassificaria milers de documents reservats sobre el Sàhara. Segons Morocco World News, aquesta decisió representa "una oportunitat crucial per revelar veritats històriques. Els documents confirmaran sens dubte allò que Espanya va negar públicament durant dècades fins al seu canvi de postura: la innegable sobirania marroquina sobre els seus territoris saharians".