Pride Barcelona: una "reivindicació festiva" o "capitalisme rosa"?

Era l’any 1969 quan la policia novaiorquesa va fer una batuda al bar Stonewall Inn, al barri de Greenwich Village, freqüentat per persones LGTB de la ciutat. Dels nombrosos episodis de persecució a la dissidència sexual i de gènere que es practicaven als Estats Units, aquell no va quedar –tant– impune. Centenars de persones van iniciar una revolta contra la repressió policial protagonitzada per les persones més excloses de la comunitat: dones trans, racialitzades, joves amb ploma, lesbianes, treballadors sexuals, persones sense llar... D’aquells dies, els noms de Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera van quedar per a la posteritat, i anys més tard es va decidir agafar aquella jornada com a referent històric per la lluita contra l’heteronorma: el dia de l’Orgull, 28 de juny.

Cinquanta anys després d’aquests fets, Barcelona acull el seu Orgull, amb Stonewall present però també amb memòria pròpia: la històrica manifestació de 1977 a La Rambla, quan encara era vigent la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social –en substitució a la Ley de Vagos y Maleantes- que incloïa la repressió contra la dissidència sexual i de gènere, i que no es va abolir completament fins a l’any 1995. Però com surten ara als carrers lesbianes, gais, dones i homes trans i bisexuals? Parlem amb alguns protagonistes de les mobilitzacions d’aquest cap de setmana a la capital catalana.

El Pride més gran del Mediterrani

Ja fa un mes que el Pride Barcelona 2019 està en marxa. L’esdeveniment l’organitza l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes (ACEGAL), capitanejada per empresaris com Ferran Poca, CEO de la corporació de comunicació i entreteniment Locamente (organitzadora de xous com el tour mundial del programa d’èxit RuPaul); Maria Giralt, directora de Gayles.tv i d’altres empreses com els creuers adreçats a lesbianes, The L Cruise; o Juan Julià, propietari de la cadena hotelera Axel Hotels. La llista de negocis d'èxit dirigits al col·lectiu LGTB vinculat a ACEGAL és infinita: la discoteca Arena de Barcelona, la revista Shangay, l’impuls de l’eix comercial Gaixample, una xarxa de saunes per a homes gais a la capital catalana... Una carta de presentació que no agrada tothom.

“El Pride, al final, és una reivindicació i una celebració a la vegada. Això permet que les nostres demandes s’escoltin més fort i arribin a més gent, també a aquelles persones que no estan directament involucrades [les persones heterosexuals]”. Parla Ferran Poca, director del Pride Festival, que concedeix una entrevista a aquest mitjà i defensa el paper dels empresaris pels drets LGTBI. Poca reivindica el caràcter festiu –amb una programació amb més de 30 activitats entre concerts, tallers, xerrades i festes- com a canal per fer arribar el contingut social que escullen treballar la trentena d’entitats vinculades al Pride, com ara l’Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (ACGIL), el Casal Lambda, l’organització de policies LGTB GayLesPol o l’Observatori Contra l’Homofòbia, entre d’altres.

“L’any passat, les entitats van decidir treballar la qüestió dels refugiats LGTB, i aquest any ens hem centrat en les famílies”. En efecte, el Pride Barcelona 2019 ha centrat el seu discurs a reivindicar el “dret a la família” de persones LGTB, una campanya capitanejada per l’Associació de Families LGTBI (FLG). A primera vista, la iniciativa no generaria massa polèmica, sinó fos perquè una de les apostes d’aquest col·lectiu és la defensa de la maternitat subrogada, una qüestió que aixeca polseguera. Poca defensa que “no hi ha una posició com a Pride” sobre aquest fet, tot i que FLG ofereix assessorament per accedir a la gestació subrogada a la seva guia on-line i la xerrada Som Famílies a Tot Arreu dins el Pride al Centre LGTB de Barcelona comptava amb ponents defensores d’aquesta pràctica.

Un Orgull per als turistes?

L’altre àmbit polèmic del Pride és l’impuls de l’esdeveniment com a atractiu turístic. La mateixa web ofereix un seguit de recursos pel turisme LGTB, on s’hi destaca el Gaixample, s’ofereixen links al portal Barcelona Turisme i una guia LGTBI feta per la mateixa ACEGAL, on es promocionen alguns serveis de les empreses de l’Associació. Tot i això, Poca nega que hi hagi un interès per promoure el turisme: “Hi ha altres Prides que sí que s’han agafat a aquest reclam per fomentar el turisme, però no és el cas de Barcelona. El que fem és promocionar la ciutat com un indret friendly pels drets humans, pel dret dels col·lectius”. L’any passat, la Crida LGBTI ja va denunciar que l’esdeveniment comptés amb el patrocini d’Airbnb, “un dels motors de la turistificació massiva” segons l’entitat. Poca reivindica que Pride Barcelona va escoltar la crítica i va retirar-ne la publicitat.

“Amb els patrocinis, evidentment, ens poden donar gat per llebre. Ho supervisem molt, però necessitem recursos per a tota la infraestructura, i només comptem amb l’autofinançament dels socis de l’ACEGAL, el que es fa a les barres i els espònsors”, explica Poca. I és que l’esdeveniment espera aquest any 400.000 persones i es preveu un impacte econòmic de més de 70 milions d’euros a la ciutat. Hi participaran, també, alguns partits polítics, com ara les carrosses del PSC, el PDeCAT, ERC i Catalunya en Comú (no Ciutadans, que tot just ha estat expulsat aquesta setmana del Pride per pactar amb Vox), i personalitats del mass media com l’actriu Itziar Castro o el periodista Toni Cruanyes.

Enguany, però, el Pride tampoc ha escapat de la crítica als sponsors. De nou la Crida LGBT ha denunciat que l'aerolínia Level forma part del conglomerat d'IAG, a la qual també pertany Air Nostrum, que participa en la deportació d'immigrants. 

L'Orgull crític de Barcelona

“Històricament la primera mani és la del 77, impulsada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya. El Pride arriba després”, reivindica Eugeni Rodríguez, militant gai històric i president de l’Observatori Contra l’Homofòbia, que també forma part del Pride Barcelona. Rodríguez, però, és un dels activistes fidels a la manifestació unitària que ja fa més de 40 anys que s’organitza. Aquest dissabte, la marxa s'iniciarà a la Plaça Universitat de Barcelona a les 18.30 h. Divendres, el Centre LGTB de Barcelona haurà acollit un acte a la mateixa hora. 

“No fem una mani en contra de ningú”, afirma Rodríguez, preguntat sobre si aquesta mobilització busca una oposició al Pride. “Nosaltres som antifeixistes. El que ens preocupa és l’avenç del feixisme: és l’objectiu total”, afirma. Per al portaveu de l’Observatori, no suposa un problema que existeixin expressions diverses de la lluita, inclosa el Pride, pel que també veu comprensible que un equipament municipal com el Centre LGTB aculli activitats de l’esdeveniment impulsat per l’ACEGAL. El focus, diu Rodríguez, ha d’estar posat en demanar a l’administració pública recursos i suport per lluitar contra “les violències que rep el col·lectiu”.

No pensen el mateix un altre dels actors rellevants d’aquest 28 de juny a Catalunya, la plataforma 28-J Autònom, que també participa de la manifestació però agafa distància de les paraules de Rodríguez. “No volem que les nostres identitats serveixin perquè el capitalisme les assimili i les buidi de contingut polític per a neutralitzar les reivindicacions", argumenta Aïda E.B., membre del col·lectiu lesbofeminista la Sal, així com les més de 10 entitats que hi participen com l'assemblea Atzagaia, Nou Barris LGTB, o la Crida LGBT, entre d'altres. "Igual que no podem concebre un feminisme que no sigui anticapitalista, tampoc té cap mena de força un Orgull que no sigui antiracista, anticapitalista i feminista", afegeix.

Així ho expliquen al manifest que alguns dels activistes han repartit aquest mateix dijous durant el pregó del Pride entre els assistents, quan han provat de boicotejar-lo a la plaça Unviersitat: "Us imagineu un 8 de març organitzat per empreses com Tampax, Ausonia o Nivea? No. El 8 de març és organitzat pel moviment feminista. Doncs això no passa amb el Pride". I segueixen: "Utilitzen les violències LGTBfòbiques que patim per dir-nos que, si paguem el seu preu d'entrada, podrem accedir a un món seguir. Si paguem els 10 € de l'Arena, els 20 € de la sauna o els 1.000 € del creuer tot serà fantàstic. I això no només és mentida, sinó que s'aprofiten de la nostra por". L'acció d'aquesta tarda ha acabat amb la intervenció de Mossos d'Esquadra, que ha desallotjat desenes d'activistes.

El conglomerat d'organitzacions que formen part del 28-J Autònom no només s'organitzen explícitament per donar resposta al que anomenen com a "capitalisme rosa",  sinó que es mantenen als antípodes pel que fa a la campanya sobre les famílies LGTB impulsada pel Pride. Per a Aïda E. B.  resulta incomprensible que es defensi la gestació subrogada: "Parteix d'una lògica neoliberal que emmascara moltes realitats i només deixa al servei de gais rics el suposat 'dret a la paternitat", critica. Defensen que es tracta d'una pràctica que "fomenta la desigualtat estructural de les dones enfront dels homes" i lamenten que el Centre LGTB de Barcelona hagi acollit una xerrada sobre aquesta qüestió: "La gestació subrogada lligada al Pride està sent promoguda per l'Ajuntament de Barcelona".

Un imaginari incòmode per al col·lectiu

Amb tots aquests arguments sobre la taula, el 28 J Autònom han omplert el juny d'activitats orientades a parlar sobre la gentrificació originada al Gaixample, sobre la invisibilització lèsbica que asseguren fomenten les sigles LGTB o sobre el racisme intrínsec d'un discurs lgtbifriendly de consum, tal com explica Aïda E.B.: "Tot el Pride fomenta la construcció dels nostres cossos i desitjos des d'una mirada masculina i homogeneïtzadora. Una mirada blanca, on no hi caben altres formes que no es trobin encabides en allò que s'espera de nosaltres com a dones, la invisibilitat i el silenci".  I afegeix, "no podem entendre una existència lèsbica sense pensar com opera sobre nosaltres el sistema heteropatriarcal. La perspectiva lèsbica per a nosaltres és indeslligable d’una perspectiva feminista".

El mateix opinen els membres d'un altre col·lectiu del 28 J Autònom, Marikes Llibrtàries, tal com explica Xavi I.: "El que el Pride busca són gais, blancs, joves i guapos. Nosaltres som precàries, migrades, travestis... No ens sentim representades". Xavi I., a més, critica durament la participació d'alguns dels col·lectius del Pride, com la mateixa ACEGAL, amb qui no comparteix ideals, o amb el sindicat policial GayLesPol: "Nosaltres som classe obrera, no treballem amb empresaris. I tampoc amb policies, perquè són els mateixos que ens fan fora de casa, que ens desallotgen els casals i que ens peguen a les manifestacions. No són companys".