Entrevista a Eva Máñez"Vivim una anomalia democràtica, perquè una fossa és una ferida oberta"

L'aixecament feixista del 1936 va deixar milers de morts sepultats en fosses comunes, que només la lluita dels familiars de les víctimes ha tret del silenci. Així ho retrata Eva Máñez a Memòria de l'oblit. La repressió franquista a la Safor (Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals-CEIC, Alfons el Vell), en el qual la fotoperiodista recull una seixantena de parents de represaliats d'aquesta comarca situada al sud-est de la costa valenciana. Amb aquest nou treball, que combina imatges amb els respectius relats, Máñez (València, 1972) fa una pas més en el camí d'avançar cap a la veritat, la justícia i la reparació.

El 2016 va començar a investigar la repressió franquista al País Valencià. Per què va triar Paterna, el municipi de la comarca de l'Horta Nord?

Ho vaig fer perquè, a banda d'haver-hi estudiat, allà van ser afusellades 2.238 persones, un dels llocs on més víctimes es van cometre. Vaig començar per la fossa 113, la primera a obrir-se en virtut de la Llei valenciana de memòria democràtica, ja que fins llavors les exhumacions no estaven emparades per cap norma. Aquesta, en canvi, es feia amb la subvenció i els protocols institucionals necessaris. Descobrir què havia passat, em va animar a llegir i buscar persones que hi tinguessin enterrat algun familiar.

En aquesta aproximació, condensada a 'Paterna, la memòria de l'horror' (Generalitat Valenciana, 2021) retrata les anomenades "Guardianes de la memòria". Se centra en les dones per algun motiu especial? 

Eren elles qui duien flors al cementeri en un exercici de dol i resistència encomiable; fins i tot durant el franquisme, on el dret a la reunió i manifestació estava prohibit. De fet, moltes venien d'altres indrets i havien de suportar les agressions de la Guàrdia Civil, que entrava a les fosses i, amb les culates, les pegava i trencava les làpides. Jo volia replegar aquestes històries conservant el nom que havien adoptat, que d'altra banda és molt oportú.

La perspectiva de gènere és clau en aquesta retrospectiva?

Sí, perquè existeix una biopolítica de gènere en la repressió. S'humiliava les dones d'esquerres passejant-les en públic amb el cabells rapats o obligant-les a anar missa i construir les parròquies. No sols a l'inici de la dictadura. Després se les assignava la missió de guardar la moral catòlica en el si de les famílies. Sense oblidar que, en cas de voler avortar, havien de fer-ho a Londres. Totes aquestes ferides cal abordar-les com un acte de justícia.

Ara, amb 'Memòria de l'oblit, la repressió franquista a la Safor', insisteix en aquest missatge. Què el diferencia del primer llibre?

Tracto la "memòria vicària", el terme que la investigadora alemanya Marianne Hirsch va encunyar per analitzar el record que es transmet al llarg de tres generacions: la primera, formada per qui pateix la violència i no pot presentar-se com a víctima perquè no se la reconeix com a tal. La segona, la del meu pare, que ha guardat silenci. I, en últim lloc, la meva, la qual vol entendre aquest patiment silenciat i obrir les fosses amb l'objectiu d'exigir la reparació que es mereixen totes les víctimes de la repressió. Perquè, com deia Montserrat Roig, si algun acte d'amor existeix, aquest és la memòria.

Com deia Montserrat Roig, si algun acte d'amor existeix, aquest és la memòria

El "pacte de l'oblit" que, segons denuncies, va suposar la Transició, serveix per entendre d'on venim?

Ajuda les cartes que deixava l'avi o les coses que conta la mare i que ens interroguem sobre el passat. Per això en el nou treball ofereixo una mirada més coral de la repressió. No únicament la dels d'afusellaments en acabar la Guerra Civil; també la que es va perpetrar contra la llengua o la llibertat sexual.

S'hi barregen relats curts amb altres més llargs. No segueixen cap patró concret?

M'he limitat a l'extensió de la pàgina, on he volgut sintetitzar el més rellevant del que m'explica cada persona. I, com a resultat, hi ha reflexions tan variades com la de Josep Piera, un dels poetes i intel·lectuals més destacats del País Valencià, l'activista i pionera del teatre Maria Josep Gonga o Marifé Arroyo, directora d'una escola i de qui Zoo va compondre una cançó. Hi ha un ampli corol·lari de casuístiques. I després, arran del llibre, m'he trobat noves persones que s'interessen sobre el destí dels seus parents o que demanen contactar amb les entitats que gestionen el banc d'ADN per esbrinar la identitat dels desapareguts.

En canvi, tots els fotografiats desprenen pau i serenor. Volia que fos així?

És el reflex que ningú no té rancúnia ni sentiment de nostàlgia. L'únic que desitgen és recuperar els ossos dels familiars i dur-los al poble per retre'ls un soterrament digne. Al capdavall, la justícia implica saber la veritat i, sobretot entre la gent gran, llegir els sumaris per comprovar que els seus familiars van tenir un judici farsa i que, si van ser tancats en presons o confinats a camps de concentració, va ser per defensar la República.

La justícia implica saber la veritat 

Que València fos dels últims indrets a capitular, pot explicar l'acarnissament que s'hi va produir?

Sens dubte. Fins al 1946 es va afusellar sistemàticament per aniquilar la resistència que podia existir. Es veu en la forma en què estan dissenyades les fosses, les quals revelen que els assassinats no es van perpetrar en calent, sinó que responien a una enginyeria de la repressió, perquè són organitzades per encabir tots els morts.

A València, fins al 1946 es va afusellar sistemàticament per aniquilar la resistència que podia existir

També hi afegeix imatges d'entorns emblemàtics de la comarca. Eren necessàries amb vista a fer pedagogia?

Documento l'entorn en el qual passaven les coses. Si apareix el port de Gandia és perquè a través d'ell molts republicans van intentar fugir. I el mateix quan retrato el cementiri, on almenys hi ha enterrades 66 persones; les muntanyes de la Safor, que van ser el testimoniatge de l'estraperlo; o la resistència dels maquis, els autèntics herois antifeixistes. Històries que, gràcies al llibre, permeten establir un diàleg sobre les pors que encara perduren i aconseguir que les famílies s'adonin que la seva vivència és similar a moltes altres.

La combinació del blanc i negre amb color té alguna finalitat?

Amb les fotos en blanc i negre agrupo les famílies que han conegut el periple dels seus parents, mentre que amb les de color retrato les "Guardianes de la memòria" actuals. Totes les imatges tenen el seu significat; també una de les fotos que vaig exposar a Luxemburg, on apareixen guardianes davant d'un home d'esquena que fa la salutació romana, la qual cosa indica que, mentre elles pensen en el futur, són els feixistes qui miren el passat.

Els seus treballs se sumen a altres iniciatives de recuperació de la memòria al País Valencià. Queda molt per avançar, però?

El Govern del Botànic va fer un esforç important, una vegada va aprovar una Llei de memòria pionera a l'Estat espanyol que comptava amb la participació de professionals i experts ben preparats. Però, una vegada el PP ha tornat a la Generalitat, ha pactat amb Vox desfer aquella norma per instaurar una Llei de concòrdia que és tot un insult a les víctimes en emblanquir el franquisme. De la mateixa manera que ha deixat el banc d'ADN sense recursos i, malgrat l'existència d'un nou sistema per creuar les dades i la pressió d'entitats i partits d'esquerres, ha tornat a enterrar els cossos que s'havien exhumat. Tot plegat demostra que vivim una anomalia democràtica, perquè una fossa és una ferida oberta que, com a societat, hem de poder tancar.