Les matemàtiques del Senat: les 30 províncies en què un pacte progressista podria impedir la majoria absoluta al Senat
El PSOE i el Front Ampli es van reunir aquest diumenge per abordar la qüestió. Segons han explicat a 'Público', les dues parts tenen predisposició a arribar, almenys, a acords quirúrgics.
La candidatura unitària podria aconseguir un guany de 53 senadors —en l'escenari més optimista i sense comptar els nomenats per designació autonòmica— respecte als obtinguts el 2023.
Madrid--Actualitzat a
La majoria absoluta del Partit Popular (PP) al Senat en aquesta XV legislatura —actualment, amb les Corts ja dissoltes— s'ha fonamentat en els següents números. La Cambra Alta està formada per 266 senadors. Després de les eleccions de 2023, els ciutadans van decidir que 143 d'ells fossin populars. És a dir, el 53,76%. D'aquests, 23 van correspondre a la designació per part de les comunitats autònomes. En 39 de les 59 circumscripcions en les quals es va votar el 23J, el PP va aconseguir obtenir més senadors que les formacions progressistes. En quatre, hi va haver empat en el nombre de senadors entre PP i PSOE. Però, en moltes d'aquestes 39 circumscripcions, el desequilibri entre els senadors obtinguts per les dretes i les esquerres no reflecteix el percentatge de vot de cada bloc. És aquesta la realitat que podria canviar, en cas de prosperar les converses, una candidatura única del PSOE i la resta d'esquerres.
La plataforma impulsora de la proposta, Senadors i Senadores per la Democràcia, compta amb un estudi que així ho indica realitzat per Juan Antonio Fernández Cordón, demògraf i doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de París, a més de professor universitari i, en el seu moment, investigador i director de l'Institut de Demografia del CSIC. Fernández Cordón assenyala, en concret, 30 províncies en les quals una llista progressista única podria arrabassar a les dretes la majoria en aquests territoris i, aprofitant el sistema d'elecció de senadors, optar a capgirar l'actual majoria absoluta a la institució.
Com funciona aquest sistema d'elecció? En els comicis es reparteixen quatre senadors per província (excepte a les Illes Balears i les Canàries, on se'n trien tres a les illes grans i un a les petites, i a Ceuta i Melilla, que en trien dos cadascuna). Però el votant té només tres vots, en un sistema de llistes obertes; és a dir, pot marcar el nom de candidats de diversos partits. El més habitual, no obstant això, és que els electors marquin tres noms del mateix partit. Així, la fragmentació de les esquerres va permetre al PP, en les eleccions passades, aconseguir tres dels quatre senadors malgrat que el resultat en nombre de vots va ser molt ajustat o, fins i tot, favorable a les esquerres en algunes de les províncies. En altres paraules, en molts territoris una llista única d'esquerres hauria superat en vots el PP i s'hauria quedat amb els seus tres senadors.
Fernández Cordón divideix les províncies en set grups per explicar en quins seria imperatiu teixir candidatures conjuntes. Cal partir de la base que tant la plataforma com el mateix demògraf especifiquen que, en algunes circumscripcions, no és recomanable la conformació d'una llista única, o bé no és necessària. Hi ha un grup de quatre províncies (Barcelona, Lleida, Tarragona i Àlaba) on les esquerres ja aconsegueixen que els quatre senadors elegits siguin progressistes. En aquest cas, una llista única seria perjudicial, tenint en compte que podria donar un senador de franc a les dretes i deixar l'esquerra nacionalista sense el seu.
D'altra banda, hi ha altres set circumscripcions (Guipúscoa, Girona, Navarra, Lanzarote, Gran Canària, Sevilla i La Gomera) on els partits progressistes van obtenir la majoria de senadors: tres per un de les dretes. Aquí, una candidatura unitària podria servir per reforçar aquest repartiment, però no per millorar-lo. Finalment, hi ha un altre grup format per quatre circumscripcions insulars (Fuerteventura, Tenerife, La Palma i Eivissa-Formentera) en les quals, malgrat que el bloc de dretes va obtenir més vots, el bloc progressista va aconseguir més senadors. Són llocs en què tampoc hi ha marge perquè una candidatura unitària millorés les coses, encara que hi ha un asterisc. Des de la reforma constitucional aprovada l'abril d'aquest any, Formentera té garantit un senador propi. Per tant, Eivissa n'elegirà un i Formentera, un altre. Caldrà veure quin serà el comportament electoral dels formenterers.
D'altra banda, hi ha un grup de circumscripcions en les quals el PP en solitari va superar el conjunt de les esquerres. En aquest cas, tret que una candidatura progressista única despertés el vot adormit o atragués cap a la causa votants que abans es van decantar per les dretes, les llistes conjuntes no podrien arrabassar la majoria al PP. Són 14: Melilla, Àvila, Salamanca, Zamora, Múrcia, Segòvia, Ourense, Lugo, Sòria, Almeria, La Rioja, Ceuta, Palència i Cantàbria. En totes elles, els populars van obtenir tres senadors per un del PSOE, excepte a les ciutats autònomes, on només es reparteixen dos senadors per ciutat i van ser per als populars d'Alberto Núñez Feijóo.
Les 30 que ho poden canviar tot
Però hi ha tres grups de circumscripcions que poden canviar-ho tot, tal com especifica Fernández Cordón. El més evident és el que formen Biscaia, Menorca, València, Terol, Astúries, Pontevedra i la Corunya. Són set territoris en els quals les esquerres van sumar més vots que les dretes, però no van obtenir més senadors. A Terol, Astúries, Pontevedra i la Corunya, el PSOE es va quedar amb un senador davant dels tres del PP. A Biscaia, amb un davant dels tres del PNB. A Menorca, l'únic senador que es reparteix va anar a parar al PP. A València, hi va haver empat a dos. Però en totes aquestes circumscripcions, una llista única capgiraria completament la situació i canviaria les majories. Els set senadors d'esquerres es convertirien en 19 si els votants es comportessin igual en aquestes eleccions que en les passades. El guany seria de 12 escons.
Aquests són els territoris en els quals els números estan més clars i on una llista única canviaria amb total seguretat la majoria. Però hi ha dos grups més de províncies on una llista única també podria ajudar les esquerres a arrabassar la majoria al PP al Senat. Un d'ells és el que comprèn tres circumscripcions en les quals hi va haver majoria de vots per a les dretes (PP i Vox), però empat pel que fa al nombre de senadors. Són Huelva, Badajoz i Càceres. Les tres són províncies en les quals l'últim senador es decideix per molt pocs vots. Una llista única del PSOE i les esquerres podria obtenir un senador més i fer que la fragmentació penalitzi, en aquest cas, les dretes, deixant el PP amb un. La llista única podria sumar tres senadors i fer que les esquerres passessin de sis a nou.
I l'últim grup és el més nombrós, ja que engloba 20 circumscripcions: Cadis, Castelló, Mallorca, Saragossa, Alacant, Còrdova, Granada, Osca, Jaén, Guadalajara, Màlaga, El Hierro, Lleó, Toledo, Madrid, Conca, Burgos, Albacete, Ciudad Real i Valladolid. La situació és semblant a la de l'anterior grup. Les dretes en el seu conjunt (PP i Vox) van obtenir més vots totals que les esquerres, però una eventual candidatura que agrupés els vots del PSOE i dels partits a la seva esquerra podria ser majoritària respecte a la del PP en solitari. Per tant, podria invertir la majoria de tres a un per a les dretes en una de tres a un per a les esquerres, excepte en el cas d'El Hierro, que només reparteix un senador, i el de Menorca, on la majoria s'invertiria de dos a un per a les dretes a un a dos per a les esquerres. En el millor escenari, una candidatura d'unitat podria obtenir un guany de 38 parlamentaris. És a dir, que en aquestes províncies es passés dels 19 actuals a 57. S'aconseguiria si el PP es mantingués en les mateixes xifres de vot i si tots els electors que van votar per separat PSOE i Sumar votessin, ara, la llista única progressista.
En xifres totals, segons els càlculs del professor Fernández Cordón, les esquerres podrien arribar a passar dels 81 senadors per elecció directa que van aconseguir el 2023 als 134, en el cas que s'imposessin en les 30 províncies amb possibilitats. Aquest nombre ja superaria la majoria absoluta, que al Senat se situa en els 133 escons, passés el que passés amb els senadors per designació autonòmica. El demògraf, en qualsevol cas, apunta que, en l'escenari menys favorable —és a dir, en què la llista única només guanyés a les set províncies on el resultat és més clar— l'operació no donaria el resultat esperat i no s'arrabassaria la majoria absoluta al PP.
Silenci positiu després de diumenge
En termes polítics, les negociacions entre el PSOE i el Front Ampli per a les candidatures al Senat semblen avançar. Tots els actors són conscients que, en cas que el 29N es revalidés una majoria alternativa al PP i Vox al Congrés, un Senat de perfil progressista seria fonamental per no dotar el PP, com en la legislatura recentment dissolta, d'una eina de pressió institucional contra el Govern.
Veus del Front Ampli i dels promotors de la iniciativa asseguren a Público que la reunió que van mantenir el PSOE i els partits a la seva esquerra diumenge passat va ser fructífera, tot i que encara no s'ha arribat a un acord en ferm. Els socialistes guarden silenci. Des del Front Ampli apunten que, en les pròximes hores, uns i altres negociaran amb discreció. Aquest divendres 16 d'octubre és el termini límit per comunicar les coalicions a la Junta Electoral Central (JEC).