La història demostra que sense un triomf rotund del PSC a Catalunya és gairebé impossible un Govern del PSOE

El 6 d'octubre passat, l'endemà que Pedro Sánchez anunciés la convocatòria d'eleccions generals per al 29 de novembre, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va proclamar que Catalunya "ha sigut moltes vegades decisiva pel progrés d'Espanya i torna a estar cridada a ser-ho". En una reunió extraordinària de l'executiva del PSC, va afegir que "Catalunya té la força per salvar el futur de l'Espanya plural". En el rerefons de les paraules d'Illa hi ha una evidència: les opcions de Sánchez de continuar a la Moncloa passen, en part, pel que succeeixi a Catalunya el 29-N. De fet, la història constata que sense un gran resultat del PSC a les generals, en què assoleixi un enorme avantatge respecte la dreta i l'extrema dreta espanyolista, és pràcticament inviable que el PSOE pugui arribar al Govern estatal.

En un mapa territorial que ha virat clarament cap a formacions conservadores, els darrers anys Catalunya s'ha consolidat com un dels principals feus -si no el que més- del Partit Socialista a l'Estat i, alhora, com una de les àrees històricament més hostils per al PP. Sánchez, de fet, se sent especialment còmode en les seves visites a Catalunya, on torna aquest dilluns per participar al Fòrum World in Progress Barcelona 2026, organitzat per Prisa i en què també hi haurà Illa i l'alcalde, Jaume Collboni. És la represa de la seva agenda política després de l'accident ferroviari d'Urda.  

El PSC sempre ha superat els populars en les 16 eleccions generals celebrades des del restabliment de la democràcia, el 1977. Ara bé, la magnitud d'aquest avantatge és el que ha contribuït a què el PSOE arribés -o continués- a la Moncloa o hagués de romandre a l'oposició. Ras i curt, si el PSC no ha superat en 10 o més diputats la suma dels escons obtinguts per la dreta i l'extrema dreta estatal a Catalunya ha estat gairebé impossible que el PSOE governés.

El PSC és la formació hegemònica a les eleccions generals a Catalunya, fins al punt que s'ha imposat en 11 dels 16 comicis d'aquest tipus que hi ha hagut des del 1977. I si bé és cert que no sempre aquesta victòria ha estat suficient per contribuir a un executiu del PSOE, gairebé es pot dir que és una condició necessària. De fet, l'única vegada en què el PSOE ha pogut formar Govern sense un triomf del PSC va ser després dels comicis de novembre del 2019, en què amb 12 diputats va quedar un per sota dels 13 d'ERC. Els republicans, però, serien posteriorment un dels aliats parlamentaris decisius perquè Sánchez fos investit.

En les darreres generals, que van fer-se el 23 de juliol del 2023, el PSC va arrasar a Catalunya amb el 34,5% dels vots i 19 diputats, 11 escons més que la suma de PP -13,3% sufragis i sis diputats- i Vox -7,8% dels vots i dos representants-. El contrast amb la resta de l'Estat és palmari, ja que el PP va acumular-hi 130 diputats, Vox 29 i el Partit Socialista 103. Dit amb altres paraules, i fent un exercici de política ficció, sense Catalunya el PP i Vox sumaven una clara majoria absoluta de 159 diputats d'un total de 302. I, de fet, de cara a la investidura, el marge per a Sánchez a Catalunya encara va ser més gran, ja que els diputats d'ERC (7), Comuns (7) i Junts (7) també van votar-hi a favor. Ras i curt, gràcies als acords d'investidura, Sánchez va superar Feijóo en 32 diputats a Catalunya el 2023, un fet absolutament determinant perquè pogués continuar a la Moncloa.

Del 1977 al 2008: deu victòries consecutives

Quatre anys abans, el 2019, els ciutadans van haver de passar dues vegades per les urnes per escollir els seus representants al Congrés, a l'abril i al novembre, després que en la primera ocasió no s'assolís cap majoria suficient per a la investidura. En els segons d'aquests comicis, el PSC va obtenir 12 diputats, sis més que la triple dreta que sumaven PP (2), Vox (2) i Ciutadans (2) a Catalunya. En aquest cas, els socialistes es van veure superats per l'ERC de Gabriel Rufián, que en va obtenir 13. En aquesta ocasió, Sánchez sí que aconseguir la investidura, després de pactar amb el Podem de Pablo Iglesias. A Catalunya, els partits que van votar-hi a favor (ERC, PSC i Comuns-Podem) van sumar 32 diputats, 26 més que la triple dreta, una diferència novament decisiva per explicar la conformació del Govern estatal.

Amb l'única excepció del 1996, sempre que el PSC ha superat en 10 o més escons la dreta estatal el PSOE ha pogut governar

Si posem perspectiva històrica, el PSC va imposar-se consecutivament en les deu primeres eleccions generals celebrades des del restabliment de la democràcia, que abasten un llarg període de més de tres dècades: des del 1977 al 2008. En sis d'aquestes ocasions, aquesta victòria va contribuir a un Govern del PSOE, mentre que en les quatre restants la formació va restar a l'oposició. Amb l'única excepció del 1996, en aquesta sèrie sempre que el PSC va superar en 10 diputats o més la dreta estatal, el PSOE va poder tenir les claus de la Moncloa. Tant a les generals de 1977 com el 1979, el PSC va ser el partit més votat a Catalunya, amb 15 i 17 diputats, respectivament. Uns resultats que van ser insuficients per compensar l'avantatge a la resta de la Unió de Centre Democràtic (UCD) d'Adolfo Suárez. En aquelles cites amb les urnes, l'avantatge dels socialistes catalans respecte a la UCD va ser tot just de 6 i 5 escons, respectivament.

A partir d'aquí van succeir-se quatre triomfs consecutius del Partit Socialista a l'Estat (1982, 1986, 1989 i 1993), que van permetre els 14 anys de presidència de Felipe González. Les tres primeres victòries van ser per majoria absoluta i el PSC hi va contribuir arrasant sempre a Catalunya. El 1982, en la victòria més àmplia obtinguda mai pel PSOE, el PSC va assolir 25 dels 47 diputats al Congrés que es repartien aleshores al Principat. Un resultat històric que només igualaria el 2008. En aquella ocasió va superar per 17 diputats l'antiga Aliança Popular, el precedent de l'actual PP, que va erigir-se en la nova referència de la dreta estatal arran de l'enfonsament de la UCD.

El 1986, el PSC va mantenir una distància de 15 escons (21 a 6) respecte la dreta espanyolista, una diferència que augmentaria a 16 (20 a 4) el 1989, quan el PP ja va presentar-se a les urnes amb l'actual denominació. L'avantatge s'empetitiria el 1993, quan es va acabar la majoria absoluta de González. El PSC aleshores va sumar 18 diputats, 10 més que els populars a Catalunya, però González va assolir la majoria d'investidura gràcies als pactes amb la CiU de Jordi Pujol (17 escons) i el PNB de Xabier Arzalluz (5), que van aliar-se als 159 representants socialistes.

Impuls decisiu als governs de Zapatero

L'escenari va canviar substancialment el 1996, quan el PP va imposar-se a les generals i va obrir les portes al primer mandat de José María Aznar, el seu líder a l'època. Aquells comicis són els únics en què el PSC va superar per 10 o més diputats la dreta estatal sense que això permetés un Govern del PSOE. En concret, els socialistes catalans van obtenir 19 diputats, mentre que els populars van quedar-se en 8 a Catalunya, una distància insuficient per compensar l'avantatge del PP sobre el PSOE a la resta de l'Estat. En total el PP va sumar 156 escons i Aznar va assegurar-se la investidura gràcies als acords amb CiU (16) -el cèlebre Pacte del Majestic-, PNB (5) i Coalició Canària (4).

Quatre anys després Aznar va aconseguir la majoria absoluta a les generals del 2000, en què el PSC (17 diputats) tot just va superar en cinc escons el PP (12) a Catalunya. La història tornaria a modificar-se en els comicis del 14 de març del 2004, celebrats tres dies després dels atemptats de l'11-M a Madrid. El PSOE de Zapatero sumaria 164 escons, 16 escons més que el PP de Mariano Rajoy, una diferència que no podria explicar-se sense el botí obtingut per un PSC que va aglutinar 21 representants, 15 més que els populars. Zapatero es garantiria la investidura amb el suport dels 8 diputats d'ERC, entre d'altres. El 2008 l'escenari en gran part es va repetir i Zapatero va aconseguir un segon mandat. El PSOE va aglutinar 169 diputats, 15 més que el PP, en gran part gràcies al que va succeir a Catalunya, on el PSC va igualar el seu sostre històric amb 25 escons al Congrés, 17 més que el PP.

Amb el Procés, el PSC viuria la seva travessa pel desert i el 2016 només superaria per un diputat el PP

En plena crisi econòmica mundial, les generals del 2011 donarien una clara majoria absoluta al PP de Rajoy (186 diputats de 350) i seria la primera ocasió en què el PSC no guanyaria a Catalunya, en aconseguir 14 diputats, dos per sota dels 16 de CiU. L'avantatge dels socialistes va ser de tot just tres escons respecte al PP a Catalunya, del tot insuficient per condicionar els resultats a l'Estat.

En els anys següents, amb l'esclat del Procés, el PSC viuria la seva particular travessa del desert, amb els pitjors resultats de la seva història en les diverses eleccions, també a les estatals. El desembre del 2015 tot just va sumar 8 escons al Congrés, només tres més que el PP de Rajoy, en una cita amb les urnes en què En Comú Podem va imposar-se a Catalunya amb 12 escons i en què Cs va treure'n 5. Mig any més tard, en la repetició electoral de juny del 2016, el PSC tocaria fons, amb només 7 escons, tot just un més que el PP. En aquesta ocasió la suma de la dreta espanyolista sí que va superar els socialistes catalans, ja que Cs va repetir els cinc representants del 2015.

Què diu el CEO?

La principal enquesta recent sobre les eleccions generals que s'ha fet a Catalunya és el Baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), presentat el passat 14 d'octubre. El sondeig, realitzat abans que es tanquessin algunes aliances pel 29-N -com la d'ERC i Podem-, preveu que el PSC podria calcar els resultats del 2023, ja que li pronostica entre 18 i 19 escons.

Ara bé, la projecció de la dreta i l'extrema dreta estatal va a l'alça, ja que el PP podria afegir un setè diputat als sis obtinguts fa tres anys, mentre que Vox multiplicaria els dos actuals fins als cinc o sis. Ras i curt, la suma de PP i Vox s'enfilaria a una forquilla d'entre 11 i 13 representants, de manera que la diferència amb els socialistes catalans quedaria clarament per sota dels 10 diputats. Un marge que, amb l'única excepció del 2019, mai ha permès al PSOE governar l'Estat. Veurem, però, fins a on arriba la candidatura liderada en aquesta ocasió per Jordi Hereu.