Entrevista a David Ballester"La força del carrer va ser clau en la consecució de la democràcia"

Aquests dies es commemora el 50è aniversari de les mobilitzacions amb què milers de persones van omplir el centre de Barcelona per reclamar l'amnistia, la llibertat i l'Estatut d'Autonomia. Sobre aquests episodis tracta el llibre Les manifestacions per l'amnistia i la llibertat. Barcelona, 1 i 8 de febrer de 1976 (Editorial Base), un treball escrit a quatre mans pels historiadors David Ballester i Manel Risques. 

L'obra és la continuació de Temps d'amnistia -publica fa més de dues dècades a Edicions 62- amb la novetat que inclou testimonis directes, documents inèdits i la mirada rigorosa sobre la funció que l'Assemblea de Catalunya va jugar com a aglutinadora de l'oposició política a la dictadura. Així ho explica Ballester, per a qui cal destacar el paper fonamental que va tenir la ciutadana amb vista a assolir un marc de llibertats que deixava enrere la llarga nit del franquisme.

En quina mesura les massives marxes de l'1 i el 8 de febrer de 1976 van accelerar el pas a la democràcia?

Van marcar un punt d'inflexió per a tota una generació que venia de l'antifranquisme i altres que s'incorporaven a aquell context de fervor i esperança col·lectiva. Un anhel de canvi contra un franquisme que, ja sense Franco, intentava perpetuar-se a través del govern d'Arias Navarro amb propostes de reforma que tenien molt poca credibilitat. 

Setmanes abans, també s'havien registrat protestes a la capital catalana i al seu cinturó industrial. Això va esperonar als actes de febrer?

Era un escenari de mobilització creixent al qual s'hi arribava després de molta lluita. Recordem que, des de feia anys, l'Assemblea de Catalunya aglutinava l'oposició, el moviment obrer es vehiculava a partir de Comissions Obreres i emergia un moviment veïnal molt potent. Prova d'això va ser la vaga general del Baix Llobregat i Sabadell, la de funcionaris de l'Ajuntament de Barcelona, així com la marxa del primer d'abril, que d'alguna manera culminaria les manifestacions de l'1 i el 8 de febrer. 

Les manifestacions de 1976 es donen en un escenari de mobilització creixent al qual s'hi arribava després de molta lluita

Les últimes execucions del franquisme, ocorregudes el setembre de l'any anterior, van esperonar altres col·lectius a sumar-se a l'onada de protestes? 

L'aiguabarreig de sensibilitats ja era evident entre l'antifranquisme, però probablement aquells cruels assassinats van convèncer nous sectors que calia combatre un govern que, tot i les reformes que anunciava, es resistia a obrir un escenari de llibertats. 

En les reivindicacions també figurava el restabliment de l'autogovern. Aquest element, compartit per tota l'oposició, va fer que les marxes tinguessin un major consens i, en conseqüència, que fossin més transversals? 

Hi va contribuir, ja que a diferència d'altres comunitats, el catalanisme s'anava organitzant des de finals de 1971 a l'entorn a l'Assemblea de Catalunya. En canvi, a escala estatal, fins el  1974-1975  l'oposició no es va organitzar. I va fer-ho en dues plataformes: la Junta Democràtica, hegemonitzada pel PCE, i la Plataforma Democràtica, controlada pel PSOE, les quals es fusionarien després dels Fets de Vitòria de març del mateix 1976,  però fou una unió força epidèrmica i breu pel que fa al seu recorregut. No pas a Catalunya, on la capacitat aglutinadora de l'Assemblea de Catalunya va propiciar que les marxes de l'1 i el 8 de febrer assolissin unes cotes mai vistes des de la Guerra Civil.

Les marxes de l'1 i el 8 de febrer van assolir  unes cotes mai vistes des de la Guerra Civil

Aquesta sensació de fortalesa va fer que els organitzadors desoïssin l'ordre del governador civil, Salvador Sánchez-Terán, de prohibir-les?

En el llibre ho expliquem. Si a Barcelona es va aplegar tanta gent és perquè, a més dels que estaven acostumats a manifestar-se i a córrer davant de la policia, s'hi va sumar altra gent que mai no havia sortit al carrer però que, gràcies a aquell ambient excepcional i d'unitat, va decidir fer el pas.

L'èxit del dia 1 va animar als promotors repetir-la el diumenge següent o ja estava previst?

Des d'un inici s'havia pensat en dues marxes. La del dia 1, centrada en la reivindicació de l'amnistia, i la del 8, orientada a les llibertats individuals i col·lectives; és a dir, relativa a l'autogovern. I això ho sabien les autoritats, tal com ho revela un ofici anterior al dia 1 -que esmentem en el llibre- amb què la Guàrdia Civil informa l'autoritat competent que, en realitat, es tractava d'una doble convocatòria. Al capdavall, l'oposició veia que calia forçar la màquina per assolir els drets que s'anaven reclamant, d'aquí la posterior manifestació de l'1 d'abril, en la qual el protagonisme va recaure en la defensa de la democràcia als ajuntaments.      

 L'oposició veia que calia forçar la màquina per assolir els drets que s'anaven reclamant  

D'aquelles jornades n'han quedat les fotografies que va prendre Manel Armengol, on es veu la Policia Armada atonyinant a alguns dels congregats al passeig de Sant Joan. Això va catapultar la demanda de llibertat més enllà del mateix Estat?

Són una icona del moment, una apareix a la portada del llibre, i van assolir una gran significació política. Armengol va tenir l'habilitat d'estar al lloc adequat en el moment oportú. Tant és així que Lluís Maria Xirinacs va dir-li que les fotografies havien tingut un ressò superior a les que podia causar un tanc. Però no només: el mateix governador civil, Sánchez-Terán, va admetre a les seves memòries que no ajudaven a la imatge que les autoritats volien oferir en aquells moments d'"aperturisme". D'aquí que se'n prohibís la difusió, si bé la premsa clandestina va publicar-les i es va editar el llibret titulat Agressió a la pau. 1 i 8 de febrer a Barcelona que es va difondre a instituts, universitats, fàbriques i associacions de tota mena.

No obstant el seu impacte, el 3 de març, quatre setmanes després, la Policia Armada assassinava a cinc obrers a Vitòria. No van servir per mitigar la repressió?

Al contrari. A banda dels morts de Vitòria, a les convocatòries de protesta per aquesra massacre, van morir dos joves més: Vicente Antón Ferrero, a Basauri, i Juan Gabriel Rodrigo Knafo, a Tarragona. Víctimes que van precedir els fets de Montejurra i altres que posaven de manifest la incapacitat de Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre de Governació, de controlar el carrer, un dels béns més preuats de la dictadura.

La circumstància que, enmig d'aquella escalada repressiva, les Corts generals aprovessin el 29 de maig la llei 17/76, que regula el dret a la reunió, va ser una concessió de cara a la galeria?

Formava part de les mesures que el govern feia per satisfer les reivindicacions populars. El que passa és que el rellotge anava sempre endarrerit respecte a les demandes del poble i, per molt que fes, ja no evitaven el rebuig a les seves pràctiques autoritàries ni frenaven la defensa majoritària de la societat a l'amnistia i a les llibertats democràtiques.

Més tard, el mes de juny, es van convocar noves marxes a Mataró i a Santa Coloma de Gramenet, i entre el 5 i l'11 de juliol, es va celebrar la Setmana de l'Amnistia, que va culminar el 29 juliol amb un míting al Palau dels Esports de Barcelona. És llavors quan l'amnistia esdevé la idea central de les demandes?

 L'amnistia sempre ha sigut el mascaró de proa per vehicular la lluita per la llibertat  

Feia temps que ho era. Fins i tot alguns ajuntaments, que tot i estar en mans dels franquistes, van adoptar mocions perquè s'apliqués. De fet, a l'Estat espanyol, l'amnistia sempre ha sigut el mascaró de proa per vehicular la lluita per la llibertat. Ho havia sigut el 1938, quan les autoritats republicanes la van reclamar com a eina política de pau i reconciliació en acabar la Guerra Civil, i en plena Transició, va esdevenir el termòmetre per enderrocar l'executiu Arias Navarro-Fraga Iribarne i comprovar la voluntat reformista del posterior govern d'Adolfo Suárez. 

Mirat en perspectiva, la Llei d'amnistia del 1977 ha passat com una llei de punt final, raó per la qual avui les forces progressistes en demanen la derogació. Es va perdre una oportunitat?

La correlació de forces que hi havia a la Transició ho impedia. És cert que l'oposició tenia tota la legitimitat democràtica per exigir una norma més ambiciosa, però en aquell context el poder el tenien els franquistes. Tots els ressorts de l'aparell d'estat dictatorial estaven intactes i això provocava que, si bé els hereus de Franco no podien allargar la dictadura, tampoc els demòcrates no podien forçar la ruptura democràtica, que implicava la formació d'un  govern provisional, que donaria la paraula al poble espanyol en tots els àmbits, incloent la forma d'estat, que havia estat una imposició del dictador.  Ara bé, des de llavors han passat prou anys com per haver intentar pal·liar les herències més negatives de la dictadura. I no hi hagut voluntat política de fer-ho.

Una altra de les factures va ser la continuïtat dels aparells policials i judicials del vell règim?

No hi ha hagut voluntat política per intentar pal·liar les herències més negatives de la dictadura

És la mostra més evident del que acabem de dir. Aquestes herències que esmenten han acabat esdevenint dos dels problemes més greus de l'actual democràcia.  

El llibre acaba recordant que, lluny del discurs oficialista, segons el qual la Transició va arribar mitjançant la negociació entre les elits, va ser la ciutadania qui va empènyer el procés polític en marxa?

És important recordar-ho. Sense el continu de mobilitzacions no s'hauria pogut descarrilar la dictadura i qui vulgui ocultar aquesta realitat estarà intencionadament oferint una versió distorsionada del que van ser aquells anys. Insisteixo: la força del carrer va ser clau en la consecució de la democràcia.