L'Estat espanyol fa 14 anys que no torna menors al Marroc malgrat un acord de retorn que Rabat boicoteja des que es va firmar

Va ser el 6 de març de 2007, amb l'expresident socialista José Luis Rodríguez Zapatero als comandaments del Govern espanyol. Espanya i el Marroc subscrivien, a Rabat, un nou pacte en matèria migratòria amb la lupa posada en la seva baula més vulnerable: els nens. En estampar les seves signatures en l'acord, que es va formalitzar durant la VIII Reunió d'Alt Nivell hispà-marroquí, els dos països es comprometien a col·laborar per prevenir la migració irregular de menors, reforçar la seva protecció mentre romanguessin sota tutela espanyola i —aquí està la clau— agilitar la seva tornada a sòl marroquí (article 5). Bé sota l'abric de les seves famílies, o bé sota la protecció dels serveis assistencials marroquins.

Però l'acord va quedar en paper mullat. Cinc anys i mig —fins al 2 d'octubre de 2012— trigaria a entrar en vigor. El motiu d'aquest fos en negre? El Marroc no va ratificar l'acord durant tot aquest temps. És a dir, el va començar a boicotejar des del mateix moment de la signatura. Sigui com sigui, des de la tardor de 2012, Espanya i el Marroc gaudeixen d'un tractat bilateral que entra en joc (o hauria) cada vegada que un nen o adolescent marroquí no acompanyat creua la frontera espanyola. Des de llavors han passat 14 anys i Espanya ha retornat un total de 0 menors al país nord-africà. Cap. Unes xifres que no entenen d'orientació política i que comprenen gairebé sis anys de governs del PP i vuit més del PSOE.

I no és perquè no s'hagi intentat. Un repàs a la informació sobre repatriacions de menors que recopila, dins de les seves memòries anuals, la Fiscalia General de l'Estat (FGE) revela que hi ha hagut més d'una temptativa. Per exemple, les memòries de l'any 2014 (amb les dades de 2013). En aquest document, la Fiscalia explica que la Policia Nacional va elaborar i va enviar al Marroc "una relació detallada" de menors que "podrien ser repatriats" a l'empara, precisament, de l'acord de 2007. Un requeriment al qual el Marroc no va escoltar: "No s'ha obtingut cap resposta". Tot això malgrat que, al llarg d'aquell any, Espanya va rebre 34 menors no acompanyats de nacionalitat marroquina, que van acabar tots dins del sistema d'acollida espanyol.

Retrets similars a Rabat apareixen en els dos següents exercicis, corresponents als anys 2014 i 2015. "No s'ha realitzat cap repatriació", resen tots dos documents. Una circumstància que la pròpia Fiscalia atribueix a "la falta de col·laboració" de les autoritats "dels estats d'origen". Entre ells, el Marroc, que tornava a desentendre's dels seus nens. Haver-n'hi, n'hi havia: 47 menors marroquins no acompanyats van entrar irregularment a Espanya el 2014, 130 ho van fer el 2015 i 184 el 2016. Tal com reflecteixen les successives memòries, des d'aleshores, les xifres d'entrades anuals han superat sempre el miler: 1.320 el 2017, 4.348 el 2018, 1.724 el 2019, 1.393 el 2020, 1.304 el 2021, 1.235 el 2022, 1.075 el 2023 i 1.834 el 2024. Per tant, dels gairebé 14.600 nens i adolescents marroquins que han creuat a territori espanyol entre els anys 2014 i 2024 (últim any amb dades oficials), cap ha tornat al seu país d'origen en compliment de l'acord bilateral.

És cert que el del Marroc no és un cas excepcional. Mirant les dades totals, entre 2013 i 2024 només s'han produït 46 repatriacions de menors. D'elles, 10 a Algèria, únic país africà que n'ha rebut algun. Però igual de cert és que el Marroc és un dels pocs països amb els quals Espanya ha signat un acord bilateral específic en aquesta matèria. Un compromís que, en tot aquest temps, no ha sortit del paper. Público ha demanat als ministeris d'Exteriors, Interior i Infància -així com a la pròpia Fiscalia General de l'Estat- una valoració sobre la inexistència de retorns de menors al país nord-africà. Al tancament d'aquesta edició, no ha obtingut resposta.

L'interès superior del menor

Amb aquestes dades a la mà, és difícil pensar que algun dels milers de menors migrants que romanen en territori ceutí —després del curs massiu del 30 de juliol— acabi tornant al Marroc o a algun país subsaharià. Aquesta és l'última xifra oficial de menors no acompanyats que ha facilitat el Govern. Ho feia el matí d'aquest dijous el ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska en una roda de premsa en la qual elevava, també, l'estimació total de persones migrants: entorn de 5.000. La dels menors és, en qualsevol cas, una situació a part, a causa de la protecció específica amb la qual els envolta la Llei d'Estrangeria (Article 35).

El pas a pas del "procediment de repatriació" dels nens i adolescents estrangers que estan sols a Espanya es descriu en una normativa complementària: el Reglament d'Estrangeria (entre els articles 167 i 171). Ho fa sobre la base d'una sèrie de criteris. El primer, prioritzar la reagrupació familiar. Per a això, el protocol obliga a acudir al país d'origen per sol·licitar-li un informe complet sobre les circumstàncies familiars del menor. Un menor al qual, si és possible, s'ha de prendre declaració. Segons el reglament, a partir dels 12 anys, el nen disposa de "judici suficient" per parlar en primera persona. Un reconeixement que esdevé obligatori en el cas dels adolescents d'entre 16 i 18 anys d'edat.

Si la variable familiar no aplica —i el menor hi està d'acord— es pot contemplar que l'infant entri en el sistema d'acollida del seu país natal. Una alternativa que, d'acord amb les dades, és molt residual. Público ha preguntat a la Fiscalia General pels motius que amaga la xifra negativa de repatriacions a territori marroquí. Fins al moment de la publicació d'aquest article, no ha rebut contestació. Fonts del Ministeri d'Infància recorden a aquest diari que la reunificació familiar "no és possible en la majoria dels casos". El motiu? L'interès superior del menor. I és que molts nens ni volen ni poden tornar als entorns dels quals fugen: "No tenen la possibilitat de desenvolupar un projecte de vida allà".

Dels 1.898 nens que romanen a Ceuta, no tots són originaris del Marroc. Aquells que provinguin d'un tercer país —que no aparegui a la llista de "països segurs" de la UE ni tingui un acord de retorn amb Espanya— poden invocar el dret d'asil. Fonts governamentals expliquen a Público que és "probable" que hi hagi menors en aquesta situació, però que no tenen, encara, constància d'això.

En el seu moment, sí que hi va haver repatriacions al país alauita. Al gener de 2005, com a resposta a una bateria de preguntes registrades al Congrés pel propi Grup Parlamentari Socialista, el govern de Zapatero reconeixia un total de 378 devolucions de menors al Marroc entre els anys 2000 i 2003. Les dades aportades es corresponien amb les de l'última legislatura del popular José María Aznar. Fent zoom, el desglossament de xifres és el següent: 86 en el 2000, 88 en 2001, 76 en 2002 i 128 en 2023. En els anys posteriors, entre el 2004 i el 2012, els números de la Fiscalía —única font oficial que els ofereix— no inclouen un desglossament complet per nacionalitats. El que no impedeix afirmar que sí, amb les dades oficials a la mà, l'acord de Rabat de 2007 no només no ha "facilitat" les repatriacions de menors, sinó que les xifres són més baixes -més aviat, inexistents- des que el text va entrar en vigor.

Devolucions il·legals

Almenys, per la via legal. Perquè de devolucions de menors fora de la llei —reconegudes pel mateix Govern— n'hi ha hagut diverses desenes. La tardor del 2021, l'Executiu de Pedro Sánchez aportava nova llum sobre la gestió de la crisi migratòria i humanitària que va viure, ara fa cinc anys, la ciutat de Ceuta, després del salt a la tanca de gairebé 10.000 persones. A una nova bateria de preguntes —aquesta vegada de la bancada de Compromís— el Gobierno reconeixia la xifra que portava tot l'estiu encapçalant els titulars de premsa: 55 menors. L'expulsió de tots aquests nens -part d'una represàlia del Marroc per l'acollida en sòl espanyol de Brahim Ghali, líder del Front Polisari es va fer, precisament, invocant el famós acord bilateral hispano-marroquí.

En una sentència dictada el gener de 2024, el Tribunal Suprem va concloure que aquestes repatriacions havien estat il·legals per l'"absoluta inobservança" del procediment contemplat en la Llei d'Estrangeria. "L'aquiescència d'un altre país no dispensa a les autoritats espanyoles d'actuar amb subjecció plena a la Constitució i a les lleis", censurava el text de la sentència, recordant que un acord de valor polític com el que ambdós països van signar el 2007 no podia sobreposar-se a una llei orgànica sobre els drets i llibertats de les persones estrangeres a Espanya. Tant és així que, el setembre del 2025, l'Audiència Provincial de Cadis va acabar condemnant l'exdelegada del Govern a Ceuta, Salvadora Mateos, i l'exvicepresidenta primera del Govern de Ceuta, Mabel Deu, a nou anys d'inhabilitació per un delicte de prevaricació administrativa.