L'Estat espanyol no pot tornar al Marroc totes les persones que van passar a Ceuta perquè ho impedeix la llei

"Estem compromesos que fins a l'última persona que ha entrat irregularment a Espanya torni al Marroc". Dotze dies després de l'esclat de la crisi fronterera i humanitària a Ceuta, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, enduria el to, aquest dimarts, al voltant de la tramitació dels expedients d'expulsió dels milers de persones —entre 8.000 i 11.000, segons el govern ceutí— que romanen encara en territori espanyol. "Tota persona que entri irregularment a Espanya", insistia el ministre, "està abocada a ser retornada al seu origen". Unes declaracions en les quals, reiteradament, evitava fer distincions entre les diferents històries a les quals posen cara cadascuna de les persones que, el passat dijous 30 de juliol, creuava la frontera amb el Marroc a través de l'espigó del Tarajal. Consultat per Público, Exteriors no ha volgut matisar les paraules del ministre.

Sol·licitants d'asil no marroquins, part dels menors no acompanyats, possibles víctimes de tràfic... No, el Govern espanyol no pot expulsar sense més a "totes" les persones que segueixen en sòl ceutí. Així ho recull, en el seu Article 23, el Reglament d'estrangeria espanyol. Per entendre-ho, cal fer una primera distinció entre nacionals marroquins i de tercers països. I és que, segons la pròpia normativa europea, el Marroc forma part (igual que Túnez o Egipte) de la llista de "països segurs" en matèria de protecció internacional. I la conseqüència? Els seus ciutadans no poden acollir-se al dret d'asil a Europa. Així, els adults marroquins que han optat per quedar-se a Ceuta —la immensa majoria van tornar, pel seu propi peu, en els primers dies de la crisi— són la casuística amb més probabilitats d'expulsió. "Els casos més senzills", corrobora el catedràtic de Filosofia del Dret i expert en migracions Javier de Lucas.

"Cal anar resolent expedient a expedient; procediment d'expulsió a procediment d'expulsió", recorda De Lucas, aprofitant per subratllar la "il·legalitat" de les expulsions col·lectives i per invocar l'última sentència del Tribunal Suprem sobre les devolucions en calent. Una resolució que prohibeix aplicar el model de devolucions exprés sempre que no s'hagi violentat algun "element de contenció fronterera". I la majoria de persones que van entrar en sòl ceutí el passat 30 de juliol no ho van fer. Van creuar nedant, no saltant una tanca. Només queda una opció: el procediment d'expulsió convencional."Amb el seu dret a advocat, traductor i a una tutela judicial efectiva", completa el catedràtic.

Els que sí que poden sol·licitar l'asil —i paralitzar, així, el seu procediment d'expulsió— són els nacionals de tercers països que no integrin l'esmentada llista de "països segurs" (i amb els quals España no tingui un acord de retorn). Mali, Burkina Faso, Líbia o Somàlia en són alguns exemples. "Al final, l'asil té dret a sol·licitar-lo qualsevol que al·legui persecució al seu país d'origen amb motiu, per exemple, d'una guerra, de la discriminació que pateix per pertànyer a un minoria ètnica o per raons polítiques", explica De Lucas. Una vegada que una persona obté la targeta vermella —que l'identifica com a sol·licitant d'asil— preval el seu dret a la no devolució. "No se'ls pot fer fora", tradueix el catedràtic. Público ha sol·licitat a Interior les xifres de sol·licituds d'asil entre les persones migrants que romanen a Ceuta. Fins al moment de la publicació d'aquest article, no ha rebut resposta.

Què passa amb els ciutadans de tercers països que no poden acollir-se al sistema de protecció internacional? "Se'ls obre un procediment d'expulsió convencional", indica De Lucas. Amb alguns matisos. Espanya no només té acords de retorn amb els països d'origen dels grans fluxos migratoris del continent africà. També amb els països de trànsit. Entre ells, el Marroc. Així, el Govern espanyol no ha de fer la feina de retornar a cada ciutadà al seu país natal, "pot limitar-se a deixar-los anar a l'altre costat de la frontera marroquina". En qualsevol cas, amplia el jurista, la Llei d'Estrangeria recull algunes situacions a les quals el procediment ha de prestar especial atenció. És el cas de les dones embarassades, persones malaltes o possibles víctimes de tràfic. En aquests supòsits, la devolució no podrà efectuar-se si es considera que posa en risc la salut o la seguretat de la persona en qüestió.

I els menors?

En les últimes dues setmanes, les dretes s'han llançat a la (ja acostumada) criminalització de les víctimes més vulnerables de la crisi: els nens. Les comunitats que dirigeixen el tàndem PP-Vox rebutgen l'acollida d'algun dels 1.527 menors no acompanyats que continuen en territori ceutí. Tot això a pesar que les normes els concedeixen una protecció especial. Entre els articles 167 i 171, el Reglament d'estrangeria descriu els passos del "procediment de repatriació" dels nens i adolescents estrangers que estan sols a Espanya. Ho fa sobre la base d'una sèrie de criteris. El primer, prioritzar la reagrupació familiar. Per a això, el protocol obliga a acudir al país d'origen (sigui el Marroc o no) per sol·licitar-li un informe complet sobre les circumstàncies familiars del menor. Un menor al qual sempre s'ha de prendre declaració. Segons el reglament, a partir dels 12 anys, el nen disposa de "judici suficient" per parlar en primera persona. Un reconeixement que esdevé obligatori en el cas dels adolescents d'entre 16 i 18 anys d'edat.

Si la variable familiar no aplica —i el menor està d'acord— es pot contemplar l'acolliment del nen en el sistema de protecció del seu país natal. Aquest mateix dilluns, el ministre de Justícia marroquí, Abdelatif Uahbi, assegurava, en una entrevista per al diari digital Hespress, que el Marroc "manté la seva determinació" de recuperar tots "els seus nens". Un traspàs, assegurava Uahbi, que, si encara no s'ha produït, és pels "obstacles judicials i administratius" que posa el Govern espanyol. "Aquests Uahbi que esgrimeixen, hipòcritament, les autoritats marroquines no són altra cosa que les garanties de la llei i del procediment de repatriació espanyol", valora De Lucas, aprofitant per qüestionar que els serveis assistencials del Marroc "compleixin l'estàndard europeu" en matèria de protecció del menor.

Preguntades per les declaracions Albares i per la possibilitat que siguin les autoritats marroquines les que s'acabin fent càrrec dels menors que acull Ceuta, fonts del Ministeri de Juventut i Infància insisteixen que la reunificació familiar és sempre la primera opció. Però amb algunes condicions, matisen a Público: "Que sigui la voluntat del menor, que existeixi, en efecte, un nucli familiar al qual tornar i que hi hagi conformitat per part del territori d'arribada". En qualsevol cas, afegeixen, la reunificació "no és possible en la majoria dels casos". El motiu? L'interès superior del menor. Molts nens ni volen ni poden tornar als seus llocs d'origen: "No tenen la possibilitat de desenvolupar un projecte de vida en els contextos dels quals fugen".

Els terminis no quadren

Agilitzar els expedients. Aquesta és una altra de les idees en què insistia, aquest dimarts, el titular d'Exteriors. El temps, però, no juga a favor seu. Segons les estimacions de les ONG que treballen sobre el terreny, els casos més "senzills" (els que afecten nacionals marroquins) podrien allargar-se encara una quinzena. "Un setmana si li donen absoluta prioritat", concedeix De Lucas. La clau per retallar els terminis, continua raonant el jurista, seria reforçar els serveis d'Estrangeria, el nombre d'assistents socials, d'advocats... "Fa deu dies que sentim parlar del reforç de la frontera i ni una paraula sobre el reforç dels serveis que mouen tots aquests expedients", critica el catedràtic. De totes maneres, opina De Lucas, les notícies de Ceuta seguiran degotant en els propers mesos. I és que, per al jurista, és "difícil de creure" que els més de mil i escaig procediments "personalitzats" que afecten menors no acompanyats es resolguin en menys d'un o fins a dos mesos. "De les peticions d'asil ja ni parlem", desgrana el catedràtic, recordant que hi ha casos que s'allarguen durant anys.

La pressió política de les dues administracions implicades —Espanya i el Marroc— no és suficient per burlar els passos d'un procés "llarg, independent i no exempt de complicacions". Ni tan sols invocant l'acord que van subscriure al març de 2007 per afavorir la readmissió per part del Marroc dels menors no acompanyats en sòl espanyol. "L'acord no té força jurídica sobre la Llei d'Estrangeria o la Llei de Protecció del Menor", atalla De Lucas, recomanant al Govern espanyol que eviti repetir els errors de fa cinc anys. I és que, el 2021, després de l'entrada a Ceuta de prop de 10.000 persones —en represàlia per l'acollida de Brahim Ghali, líder del Front Polisari—, Espanya s'emparava en l'acord bilateral signat amb el Marroc per expulsar les persones (inclosos menors) que havien saltat la tanca de Ceuta. El 2024, una sentència del Suprem va concloure que aquestes devolucions van ser il·legals.

Les organitzacions humanitàries desplegades a Ceuta insisteixen: la situació de les persones migrants —inclosos els menors— que romanen a la ciutat autònoma continua sent, dotze dies després, un misteri." Des de la Delegació del Govern no s'està explicant amb claredat quin procediment legal s'està seguint ni què passarà amb aquestes persones", critiquen, en conversa amb Público, des de l'associació Alas Protectoras, advertint de la realització de batudes i controls a les nits. "No sabem si són identificacions, trasllats o devolucions", expliquen amb preocupació. I insisteixen: entre aquestes persones hi ha migrants amb dret a protecció internacional, menors i persones amb situacions que legalment poden impedir una devolució.