Drons a Leipzig, vides a Ceuta: les dues cares de la guerra híbrida

El passat mes d'agost, un dron amb càrrega explosiva va obligar a paralitzar les operacions a l'aeroport alemany de Leipzig/Halle, un punt logístic decisiu per a l'aviació europea i l'OTAN. Tot just uns dies abans, una massa de milers de persones creuava la frontera amb la ciutat autònoma de Ceuta, desencadenant una profunda crisi migratòria i institucional que encara condiciona l'agenda política a Espanya i a la Unió Europea.

A simple vista, semblen successos inconnexos. No obstant això, darrere d'aquests episodis en latituds tan allunyades s'intueix un mateix patró: potències i règims que mouen fitxes a l'ombra. El vertiginós desenvolupament de la tecnologia i de l'armament modern ha transformat les regles de la seguretat internacional. Avui dia, els Estats ja no es mesuren únicament a través del xoc frontal d'exèrcits regulars. S'enfronten, en el seu lloc, a un complex ventall d'amenaces i maniobres de desestabilització que, sense arribar a la cruesa del conflicte bèl·lic obert, tampoc s'enquadren en la placidesa de la pau tradicional. És el terreny líquid que els estudis de seguretat i defensa denominen "zona grisa", un àmbit on la "guerra híbrida" s'erigeix com l'instrument predilecte per reordenar el poder mundial.

Ni pau ni guerra, el tauler de la "zona grisa"

Per entendre aquest fenomen sense perdre's en l'argot teòric, convé aclarir què significa exactament cada terme. La "zona grisa" no és una arma ni una tàctica militar, sinó l'escenari polític on ocorre l'agressió. És aquesta franja de penombra situada entre el "blanc" de la pau i el "negre" de la guerra oberta.

A la zona grisa, un Estat agressor busca debilitar el seu rival sense creuar la línia vermella que desencadenaria una resposta militar directa. És l'art de pressionar a poc a poc, amb accions de baixa intensitat que van desgastant el veí sense donar-li un motiu clar per defensar-se per les armes. Si un país ataca amb míssils, activa la resposta immediata d'organismes com l'OTAN (a través del seu famós Article 5 de defensa col·lectiva); però si aquest mateix país provoca una apagada massiva mitjançant un ciberatac no atribuït o satura una frontera amb milers de migrants, la resposta democràtica es torna molt més difícil i lenta.

Si la zona grisa és el terreny de joc, la "guerra híbrida" és la caixa d'eines que s'utilitza en ell. Aquest concepte descriu la combinació simultània de mètodes molt diversos per atacar un país pels seus costats més vulnerables. En lloc d'enviar tancs, la guerra híbrida desplega eines molt diverses: campanyes de desinformació en xarxes socials per polaritzar l'opinió pública, espionatge cibernètic, pressions econòmiques, l'ús injust dels tribunals i institucions -el que en l'àmbit internacional es coneix com lawfare- i l'ús estratègic de problemes socials que s'alimenten i magnifiquen.

Per què s'han tornat tan comuns aquestes tàctiques? La raó és senzilla: l'enorme capacitat destructiva de l'armament modern i la dissuasió de les potències nuclears fan que una guerra convencional sigui un escenari indesitjable i inassumible per a la pràctica totalitat de països. Atacar a l'ombra resulta infinitament més barat, menys arriscat i, en molts casos, igual d'eficaç per erosionar l'adversari.

Dels "homenets verds" de Crimea a la pressió a Ceuta

Aquesta forma d'agressió és ja una realitat documentada amb exemples pràctics en tota Europa. El cas de llibre acceptat internacionalment va ocórrer el 2014 amb l'annexió russa de la península ucraïnesa de Crimea. Moscú va desplegar al territori soldats armats professionalment però vestits sense insígnies militars ni banderes: els coneguts com a "homenets verds" que sense portar cap bandera russa van prendre institucions i instal·lacions estratègiques que van possibilitar una annexió controlada del Kremlin, que mai va confirmar ni va negar si aquests soldats pertanyien al seu exèrcit. Aquest desplegament va venir acompanyat de ciberatacs i un bombardeig massiu de propaganda digital, el que va permetre a Rússia canviar les fronteres europees sobre el terreny abans que la comunitat internacional tingués temps de reaccionar formalment.

Cada actor, no obstant, adapta la zona grisa a les seves capacitats i a les debilitats del seu rival. On Rússia es recolza en la seva superioritat tecnològica per llançar ciberatacs, o en el pes del seu exèrcit per desplegar forces sense distintius, el Marroc disposa d'altres palanques sobre Espanya: el control del flux de persones i de droga a través de l'Estret i l'asfíxia econòmica de Ceuta i Melilla, el comerç fronterer Rabat va estrangular amb el tancament de la duana de Melilla el 2018. Per això, al sud d'Europa, les amenaces híbrides adopten un rostre menys militar i més enfocat en la vulnerabilitat social i fronterera.

El precedent més clar és la crisi de maig de 2021. Quan es va saber que Espanya atenia en un hospital de Logronyo a Brahim Ghali -líder del Front Polisario-, el Marroc va relaxar de forma deliberada la vigilància de la seva frontera i va encoratjar que la seva població entrés a la ciutat de Ceuta. Un assaig del que va passar fa unes setmanes que va fer que en tot just dos dies unes 12.000 persones, moltes d'elles menors, entressin nedant o a peu a Ceuta. La instrumentalització de milers de persones desesperades es va convertir en una palanca de xantatge. Rabat va combinar els gestos formals -la crida a consultes de la seva ambaixadora, les declaracions irades dels seus ministres- amb els informals: l'alè en xarxes, l'obertura tàcita de l'espigó i la pressió sobre la cooperació antiterrorista i d'intel·ligència. L'objectiu últim, forçar un gir espanyol sobre el Sàhara Occidental, es va complir al març de 2022, quan Pedro Sánchez va recolzar el pla d'autonomia marroquina. Era la mateixa tàctica que Bielorússia va emprar aquest mateix any contra Polonia, empenyent a migrants cap a la seva frontera per pressionar a la Unió Europea.

A la palanca migratòria se sumen altres mecanismes silenciosos però igualment nocius: la congelació puntual de la cooperació policial i antiterrorista -com va passar en plena crisi de 2021-, la major flexibilitat davant les xarxes de narcotràfic que creuen l'Estret o les maniobres d'espionatge al més alt nivell. Exemple d'això últim va ser el cas Pegasus, destapat en 2022, quan els telèfons del president del Govern i de diversos ministres van ser infectats per un programari del qual multitud d'indicis van vincular-lo amb ser autoria de Rabat, malgrat la taxativa negativa marroquina.

Són fronts de desgast simultanis i de difícil atribució que tenen com a objectiu final forçar concessions a la taula diplomàtica, tal com va acabar passant amb l'històric gir espanyol sobre el Sàhara Occidental. No obstant això, la teoria sobre la zona grisa i guerra híbrida adverteix del perill d'aquestes cessions: quan un Estat cedeix davant la coerció, l'agressor constata l'èxit de la seva tàctica. Lluny d'apaivagar l'amenaça, això genera un incentiu pervers per reactivar la pressió en el futur davant de nous objectius, des de castigar un eventual acostament a Algèria fins a reobrir la disputa sobre les places de sobirania o exigir avantatges polítics, econòmics o esportius.

Llençar la pedra i amagar la mà: el parany de l'atribució

El gran secret de l'èxit de la guerra híbrida radica en el fet que no deixa empremtes evidents. Els rastres es dilueixen conscientment i impossibiliten provar de manera clara l'autoria. Els agressors ho saben i aprofiten aquesta prudència legal per mantenir el que en diplomàcia se'n diu una "negació plausible": negar rotundament qualsevol implicació mentre la desestabilització fa efecte.

Per no deixar rastres directes, els governs opacs solen recórrer a tercers actors que actuen com a pantalla: grups de hackers suposadament independents, màfies de tràfic de persones o plataformes cíviques extremistes. Són actors satèl·lit als quals es tolera, finança o estimula segons convingui, però que poden ser rebutjats o castigats públicament si la pressió internacional es torna insostenible.

Un exemple molt il·lustratiu d'aquesta estratègia és el comportament de l'anomenat Comitè per a l'Alliberament de Ceuta i Melilla. La seva trajectòria il·lustra aquesta aixeta que Rabat obre i tanca segons la temperatura de les seves relacions amb Madrid. Nascut el 2007 i presidit per Yahya Yahya -exalcalde de la fronterera Beni Enzar i exsenador-, va protagonitzar en els anys de fricció les seves accions més sonades: bloquejos dels passos fronterers, una incursió el 2012 al penyal de Vélez de la Gomera i l'amputació i el robatori del braç de l'estàtua de Pedro de Estopiñán, conqueridor de Melilla, que els seus dirigents van exhibir després a Rabat com a trofeu. Quan el 2014 el Marroc va buscar un acostament amb Madrid, el comitè es va autodissoldre. I el 2025, amb la relació de nou tensa, va ressuscitar rebatejat com a Comitè de Coordinació per a la Defensa de les Causes del Regne, una altra vegada amb Yahya al capdavant, per reaparèixer aquests dies -ja en plena crisi de Ceuta- carregant contra l'eventual visita de Felipe VI als enclavaments.

L'informe que el Centre Nacional d'Immigració i Fronteres (CENIF) de la Policía Nacional va remetre a l'Audiència Nacional sobre l'allau del 30 de juliol -sovint atribuït a la premsa al CNI- descarta una mobilització espontània i descriu una campanya coordinada en xarxes, amb un pic de gairebé 2.000 missatges en un sol dia, i un "guiat actiu" CENIF grups cap als punts de pas per part d'agents marroquins de paisà; la immigració, conclou, va operar com a "cobertura formal". El mateix document, no obstant, no aconsegueix traçar una cadena de comandament que arribi fins al Gobierno marroquí.

Un document del CNI datat el 24 de juny del 2021, revelat un any després per El País, va reconstruir com va operar Rabat durant la crisi de Ghali: a més d'obrir la frontera de Ceuta, va dedicar "bastants recursos, fins i tot econòmics" a reactivar velles querelles judicials contra el líder del Polisario i a mobilitzar la comunitat marroquina perquè es manifestés a Espanya, tot amb la finalitat d'arrencar a Madrid un gir sobre el Sàhara. Segons aquest informe, les protestes s'organitzaven a instàncies dels consolats i del servei d'intel·ligència exterior marroquina, la DGED, "utilitzant com a pantalla organitzacions o membres de la colònia". El mateix text situava el disseny de la maniobra a la cúpula del makhzen, del conseller reial Fouad Alí el-Himma al ministre Nasser Bourita i els caps dels dos serveis secrets: no actes solts, sinó una operació dirigida des de dalt.

El document incloïa un annex amb la identitat de persones i organitzacions que, segons el CNI, col·laboren a Espanya amb la DGED. Entre elles, l'Associació Sahrauí per a la Defensa dels Drets Humans -que el 2007 es va querellar contra Brahim Ghali per genocidi, obrint la via judicial- i el Moviment Sahrauí per la Pau, l'escissió del Polisario que encapçala l'exdirigent Hach Ahmed Bericalla i que defensa el pla d'autonomia marroquina, a la qual l'informe qualifica sense embuts d'"organització pantalla".

Europa s'enfronta a un desafiament per al qual els seus exèrcits i institucions tradicionals no estaven completament preparats. Al tauler del segle XXI, les victòries geopolítiques ja no s'anuncien amb comunicats de guerra ni desfilades militars, sinó que es forgen en l'erosió gradual de la cohesió social, la confiança en les institucions i l'estabilitat econòmica. La política internacional ja no es disputa en el blanc de la pau o en el negre de la guerra; sinó en l'àmplia gamma de grisos que hi ha entremig.