Com el futbol va passar de ser la propaganda perfecta del franquisme a un espai de reivindicació dels nacionalismes català i basc

Diuen que el poder del futbol va molt més enllà de l'esportiu. Potser la Transició sigui un dels majors exemples. El 5 de desembre de 1976, la Reial Societat i l'Athletic Club van saltar al camp a Donostia amb una bandera, en aquell moment, prohibida: la ikurriña. Prèviament, Manuel Fraga, vicepresident del Govern espanyol i fundador de l'actual Partit Popular, havia afirmat que per legalitzar-la haurien de "passar per sobre" del seu cadàver, com recull la Sabino Arana Fundazioa. Quaranta dies després, es va eliminar el veto davant una forta mobilització popular i fites com l'ocorregut en el conegut com a "derbi de la ikurriña".

Aquest esdeveniment és només una mostra de com el futbol va actuar després de la fi de la dictadura —i també durant ella— com un reflex de les demandes i les transformacions socials. L'estadi era un "escenari perfecte" per a això, resumeix Enrique Roldán (Sevilla, 1988), investigador i autor d'El poder y la pelota: crónica jurídica del fútbol español en la Transición (Tirant Humanidades).

Mentre Francisco Franco donava els seus últims cops de cua, els estadis ja s'havien convertit en un lloc de socialització on es comencen a mostrar crítiques cap al règim "sense que hi hagi una gran repressió sobre això", segons assegura Roldán, que ha estudiat la temàtica a fons per al seu llibre. Les autoritats no podien controlar les milers de persones que anaven als partits de manera que "no era possible manifestar-se als carrers, però sí [de forma informal] cridar càntics en català al Camp Nou". Quan el dictador va morir, aquesta tendència va continuar, amb clubs com el FC Barcelona convertint-se en un dels majors exponents de les reivindicacions territorials.

Pa i circ durant el franquisme

El futbol no va ser sempre tan rebel i reivindicatiu com en la Transició. Després de la victòria dels colpistes, Franco va trobar en l'esport de masses que era el futbol una "eina de propaganda" que permetia "tenir a la societat controlada i callada", explica a Público el també professor d'Història del Dret a la Universitat de Sevilla. Pa i circ de tota la vida. D'una manera o altra, tant la selecció espanyola com els clubs van acabar a mercè del dictador sense possibilitat de resistència.

Només acabar la Guerra Civil van començar les imposicions. La dictadura, relata Roldán, va garantir que les directives dels clubs quedessin en mans de persones afins al règim a través Roldán la centralitzada Delegació Nacional d'Esports. El 1939 es va jugar la Copa del Generalísimo –una mena de Copa del Rei actual– i el 1940 es va obligar els equips a eliminar qualsevol tipus d'estrangerisme en els seus noms, ja fossin anglicismes —una cosa bastant comuna— o altres llengües de l'Estat com el català. L'Athletic Club va ser rebatejat com a Atlético de Bilbao i el Futbol Club Barcelona va passar a ser Club de Futbol Barcelona.

El Reial Madrid, que abans de la contesa era un dels equips més reeixits de l'Estat, va quedar pràcticament desmantellat: el seu estadi de Chamartín havia estat arrasat i el seu president, Antonio Ortega, afusellat. En aquest context, l'Atlètico de Madrid va ser fusionat amb l'equip de l'Exèrcit de l'Aire —compost per militars franquistes— i va sorgir l'Atlético de Aviación, que va guanyar les dues primeres Lligues del franquisme.

A més, mentre a Europa es lliurava la Segona Guerra Mundial, la selecció espanyola només jugava amb aliats i potències de l'Eix com l'Alemanya nazi o la Itàlia feixista, cosa que no canviaria fins a la fi del conflicte i la posterior obertura progressiva del règim a la qual es va veure abocat.

El franquisme va utilitzar el futbol com una metàfora de la grandesa d'Espanya al món. En aquests anys, la selecció va passar a ser sobrenomenada com la Fúria Roja, terme que feia referència als terços en el saqueig d'Anvers de 1576. El triomf espanyol a la final de l'Eurocopa del 1964 contra la Unió Soviètica també va ser idoni per al règim, que el va convertir —detalla Roldán— en l'exemplificació de "la victòria del franquisme davant l'hidra comunista".

Els èxits esportius com a propaganda franquista

Sens dubte, el cavall guanyador del franquisme va ser el Reial Madrid. Durant la República, l'equip era un dels millors, però, després de la Guerra Civil, no va aconseguir recuperar la seva importància fins als anys 50. Amb icones com Di Stéfano — que inicialment va ser fitxat pel FC Barcelona però va acabar en l'equip madrileny després d'una disputa plagada de polèmica i rumors d'intervenció del règim—, va arribar a guanyar cinc copes d'Europa seguides. El dictador va explotar aquests èxits al màxim, cosa que ha portat fins als nostres dies -explica l'investigador de la US- la idea que el conjunt madrileny va ser "un club franquista".

"El franquisme es va aprofitar més del Reial Madrid que el que el club ho va fer del règim"

Roldán assegura que la unió Reial Madrid-franquisme no és una cosa tan simple i que la dictadura "es va aprofitar més del club, que el que aquest ho va fer del règim". No obstant això, l'investigador admet que arriba a existir una espècie de "simbiosi" entre tots dos: "El Reial Madrid òbviament utilitza això i tots dos es donen suport mútuament".

El 2023, les paraules de Joan Laporta, president del FC Barcelona, acusant el club madrileny de ser “l'equip del règim” van desencadenar una batalla per veure qui havia estat més franquista. La televisió del Reial Madrid, en resposta, va difondre un vídeo recordant moments com el lliurament, per part de l'equip blaugrana, de la Medalla d'Or commemorativa del 75è aniversari de la fundació del club a Franco. En aquell moment —segons recull Roldán al seu llibre—, el dictador va aplaudir l'auge esportiu de l'equip català i va assegurar que servien al "prestigi del país". En definitiva, qualsevol èxit esportiu, amb independència de qui el dugués a terme, podia ser usat com a propaganda positiva per al règim.

Els nacionalismes basc i català als estadis

Els nacionalismes i moviments autonòmics van ser, segons Roldán, un dels corrents que major força van tenir entre els equips espanyols en els anys de la Transició. El FC Barcelona és, segons l'investigador, el major exemple d'això. Els avenços en pro del catalanisme i l'ús del català van ser emblemes del club fins i tot abans de la fi del franquisme.

Però la normalització del català no va ser fàcil. El 3 de setembre de 1972, que es pronunciés una frase en aquesta llengua a la megafonia del Camp Nou per avisar de la pèrdua d'un nen va provocar la indignació i les amenaces del règim, com recorda el mateix club al seu web. Tres anys després, el 26 d'agost de 1975, durant la presidència d'Agustí Montal i Costa, el català comença a escoltar-se per megafonia, i així fins al dia d'avui.

Després de la mort del dictador, unes mil senyeres —proscrites en aquell moment— van onejar a les grades del Camp Nou el 28 de desembre del 1975, cosa que no passava des del 1939. Al costat d'elles, una pancarta deia "Amnistia. Llibertats polítiques sindicals. Estatut d'Autonomia Països Catalans". La Policía va retirar els símbols immediatament, història que recull el llibre de Roldán. L'1 de febrer de 1976, Johan Cruyff va portar per primera vegada un braçalet de capità amb la bandera catalana, la mateixa que el franquisme va obligar a retirar de l'escut del club durant els primers anys de la dictadura.

Roldán explica que cal tenir en compte que l'equip era "una de les institucions més importants de Catalunya", de manera que "els mateixos partits nacionalistes catalans es van interessar molt per influir dins del Barça". L'equip va agafar al peu de la lletra el seu lema "Més que un club"."Tant els dirigents de l'equip com els polítics catalans sabien que era un altaveu terrible", sentencia l'investigador.

Seguint amb altres equips, Roldán explica que, al contrari del que pensava, l'Athletic Club va tenir un posicionament bastant més lleu en aquests anys. Més enllà d'esdeveniments com el "derbi de la ikurriña", els principals equips de futbol d'Euskadi no van tenir una identificació clara amb el nacionalisme basc durant la Transició. Sí que és cert que tant l'Athletic com la Reial Societat van donar suport a qüestions com la campanya "Bai Euskarari" ("Sí al Euskera", en castellà) en defensa de la llengua basca. Més enllà de la posició oficial dels clubs, l'investigador sevillà destaca personatges com el porter Ángel Iribar, jugador emblemàtic de l'Athletic Club, que va firmar el 1976 una carta conjunta enviada al rei per sol·licitar l'"amnistia total" dels presos i exiliats de tot l'Estat. Anys després, es convertiria en un dels fundadors d'Herri Batasuna.

Un altre exemple de posicionament polític va ser l'ocorregut el 4 de desembre de 1977, quan més d'un milió i mig d'andalusos van participar en una manifestació històrica per reclamar l'autonomia d'Andalusia. Era diumenge, dia de jornada de La Lliga. La casualitat va voler que s'enfrontessin el Cadis CF i el Sevilla FC. Tots dos equips van saltar al camp amb una bandera blanquiverde. També va fer el mateix el Recreativo de Huelva i el Reial Betis Balompié, encara que aquest últim la va cosir a una bandera d'Espanya —que en aquest moment seguia sent un símbol franquista—.

Els ultres, reflex de la conflictivitat política

Els grups ultres són un altre element clau del futbol actual que a Espanya neix justament en el context de la Transició. El seu origen es remunta tan sols als anys 80, inspirat pel contacte amb els hooligans britànics i els tifos italians durant el Mundial d'Espanya de 1982. No obstant això, mentre els ultres anglesos "no tenien un posicionament polític", a Espanya la situació social va afectar enormement. El país vivia un moment d'alta conflictivitat política, amb grups terroristes de diverses ideologies, com ETA o Alianza Apostólica Anticomunista (Triple A), en actiu. Això també va arribar als aficionats.

Els grups ultres permetien "seguir desenvolupant el pensament d'extrema dreta en un àmbit en què no estarien tan perseguits"

Els grups ultres es van convertir -explica l'investigador- en "una possibilitat de seguir desenvolupant aquest pensament d'extrema dreta en un àmbit en el qual no anaven a estar tan perseguits com si eren obertament un grup polític". Roldán cita casos com el Frente Atlético —grup ultra de l'Atlètic de Madrid que comptava amb membres de l'organització falangista Frente de la Juventud i que en l'actualitat segueix protagonitzant polèmiques per realitzar salutacions nazis— o Boixos Nois —grup del Barça que va tenir en els seus inicis una forta connexió amb l'independentisme català i amb el temps també va girar a l'ultradretanisme—. En el costat contrari estan les Brigadas Amarillas, ultres del Càdis CF sorgits en 1982. Ells mateixos es defineixen com a "antifeixistes" i en la seva simbologia inclouen la cara del líder comunista cubà Che Guevara.

Més enllà dels seus ultres, el posicionament polític dels equips no és una cosa únicament del passat. Igual que durant la Transició, el FC Barcelona i el Camp Nou segueixen sent escenari de moments que van més enllà del futbolístic. El 2017, l'equip es va sumar a la campanya a favor del referèndum sobre la independència de Catalunya. El 18 d'octubre d'aquell mateix any, després del referèndum de l'1-O, l'estadi es va omplir de senyeres i estelades. El 4 de novembre, el mateix club va desplegar a la gespa una lona amb la paraula "Justícia" escrita en català i anglès després de l'empresonament de membres del Govern.

Malgrat casos com el del club blaugrana, Roldán sí que admet que la majoria dels estadis avui "estan més apagats" políticament, però perquè són un reflex de la societat: "El desencant es veu reflectit igual als carrers que als camps".