L'ANC afronta unes eleccions marcades per les tensions internes, la devallada de socis i la desmobilització de l'independentisme

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) afronta unes eleccions internes que, a diferència de les anteriors, estan passant molt desapercebudes. Aquest impacte tan baix no és casualitat, és fruit de la crisi que viu el moviment independentista, tant a nivell institucional com en l'anomenat independentisme civil. El procés electoral està en marxa des de fa setmanes. Els socis i sòcies podran votar a partir de dimarts vinent i els resultats es coneixeran per Sant Jordi. Dos dies després, es constituirà el nou secretariat nacional, que és l'òrgan que escollirà el nou presiden.

En unes eleccions marcades per les tensions internes, la devallada de socis i la desmobilització de l'independentisme, la principal candidatura és la de Lluís Llach, l'actual president, que vol revalidar el càrrec. Més enllà del cantant català, entre les candidatures hi ha la de Pere Pugés, un dels quatre fundadors de l'ANC i que es beneficia de la modificació dels estatuts que permet el retorn a la direcció d’antics secretaris nacionals. 

Cal destacar que per primera vegada, el nombre de candidats al secretariat nacional és inferior al de places disponibles. Així, s'han presentat 64 aspirants per ocupar els 77 llocs que han de configurar la cúpula de l'entitat. Es tracta de la xifra més baixa de la seva història.

A les portes de l'1-O, l'any 2016, s'hi van arribar a presentar 139 aspirants. El 2018, amb 121 candidats al secretariat nacional, i el 2020, amb 116, l'entitat es trobava en el seu punt més àlgit. Tots aquells processos van donar noms com el de Carme Forcadell, Jordi Sànchez o Elisenda Paluzie. La pandèmia i el desencís independentista ja van provocar una gran davallada el 2022, quan hi va haver només 85 candidats i quan va ser escollida Dolors Feliu. 

El mandat de Feliu va ser força convuls i es va caracteritzar per la defensa clara de la proposta de la llista cívica, que finalment no va tirar endavant però va provocar molta tensió a l'ANC. Un malestar que es va fer notar amb la marxa del aleshores vicepresident, Jordi Pesarrodona, i 13 membres del Secretariat Nacional. Arran d'aquella proposta, les eleccions següents es van interpretar com un plebiscit sobre el rumb de l'organització i van mobilitzar l'independentisme. Per això, ara fa dos anys, hi va haver un repunt i es van presentar 105 candidatures al secretariat nacional. 

Línia vermella envers l'extrema dreta catalana

Lluís Llach va ser escollit president de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) l'1 de juny del 2024, després de cinc votacions fallides on es disputava el càrrec amb Josep Punga. Llach es va marcar com a fita millorar la comunicació entre les bases i la cúpula de l'entitat amb la independència com a "objectiu únic". Durant aquests dos anys, Llach ha perdut l'exvicepresident del Parlament, Josep Costa, que va abandonar el secretariat per discrepàncies.  

Durant aquests dos anys de mandat, Llach ha vist com l'independentisme ha anat perdent força als carrers cada 11 de setembre, com la repressió judicial contra els líders independentistes no ha cessat i com han sorgit nous actors en el tauler polític, com l'extrema dreta d'Aliança Catalana. 

En una entrevista a Públic, Llach es va mostrar crític amb els partits independentistes i va marcar una línia vermella envers l'extrema dreta catalana, que va situar en el marc d'un creixement global d'aquesta ideologia. "La nostra obligació és recordar que la independència sempre ha anat de bracet amb els drets humans i amb valors democràtics. Cap altra via té sentit. L'ANC ho té molt clar: cal respectar els drets humans i Aliança Catalana no ho fa", va sentenciar. 

Desmobilització i pèrdua d'afiliats

La desmobilització de l'independentisme també ha derivat a una devallada de socis dins les entitats civils, l'ANC n'és un exemple. L'entitat ha perdut una quarta part de la militància des del 2019, en passar de 40.000 a uns 30.000 socis. Les xifres queden molt per sota dels moments àlgids de l'entitat, quan tenia una massa social d'unes 100.000 persones, repartides gairebé a la meitat entre socis de ple dret i simpatitzants. 

No és casual que, fa tot just uns dies, l'ANC hagi posat en marxa una campanya de captació de socis amb el lema "Ser-hi o no ser-hi", amb què fa una crida a reforçar el compromís actiu de la ciutadania independentista. L'acció inclou la difusió d'un espot que apel·la a mantenir la mobilització "quan no és fàcil" i que recupera imatges de l'1-O i de les grans mobilitzacions del període 2012-2019.  

Més enllà de la pèrdua d'afiliats i de múscul al carrer, la capacitat de mobilització de l'ANC també s'ha reduït i, per exemple, la manifestació descentralitzada de la darrera Diada de l'11 de setembre tot just va reunir uns 80.000 assistents. La dada queda per sota de les del 2023 (115.000) i 2022 (150.000) i està a anys llum de la capacitat de convocatòria d'entre 2012 i 2018 quan se superava amb escreix el milió de manifestants o s'hi situava a tocar. 

En una convocatòria contra la presència del rei a l'Hospitalet, l'entitat només va aglutinar un centenar de persones, res a veure amb les milers que es congregaven uns anys enrere en crides similars. L'entitat, però, ha recuperat una mica de força arran de les darreres crisis de Rodalies. L'última manifestació que va convocar, el febrer passat, tot i que va crear discrepàncies amb les plataformes d'usuaris, va aplegar milers de persones. Amb el lema Prou! Única via, Independència, la marxa independentista danunciava anys de desinversió de l'Estat a la xarxa de Rodalies.

Tot apunta que la direcció del partit serà continuista, ja que a diferència dels anteriors comicis, el sector crític, que ha anat marxant durant aquest mandat, sembla que no prestarà batalla. L'ANC afronta uns comicis que reflecteixen el moment que viu el moviment independentista, ben lluny dels anys del Procés i dels anys posteriors, i amb nous (i no tan nous) reptes al davant: l'auge de l'extrema dreta catalana, la integració dels nous catalans, la davallada de l'ús social de català i la persecussió judicial contra la llengua.