Amb Franco es vivia millor? 'Desarrollismo' per avui, misèria per demà

Una tàctica habitual dels franquistes en el panorama espanyol és agafar qualsevol problema que preocupi una part considerable de la societat i sentenciar: "Això amb Franco no passava". Com si fos una vareta màgica, aquesta frase esborra qualsevol problema, que pel que sembla és nou i fruit de la democràcia. L'atur, la delinqüència, la corrupció, un gra al cul, tant se val: res d'això no passava sota el Generalísimo. I, per descomptat, en plena crisi de l'habitatge, un dels mites més repetits és el dels quatre milions d'habitatges públics construïts per la dictadura. No sota la dictadura. Com si el mateix Franco hagués estat remenant la formigonera. Un mite que les famoses plaques del Ministeri de l'Habitatge s’han encarregat de perpetuar.

El cert és que en quaranta anys de franquisme hi va haver temps per a moltes coses, però no per solucionar el problema de l'habitatge. L'any 1966, l'ABC citava el ministre de l'Habitatge, que en una roda de premsa davant d'uns periodistes alemanys augurava que acabaria amb el problema l'any 1976. Tanmateix, continuava el diari, gens sospitós de comunista, els alemanys devien estar petant-se de riure, perquè ells havien aconseguit resoldre el problema en només deu anys després d'una guerra en què totes les seves ciutats havien estat arrasades. Quin era el seu secret? Havien començat construint per on calia, pels habitatges modestos, i havien acabat pels de luxe. "Justament el contrari del que es va fer a Madrid", concloïa el diari.

El dèficit d'habitatges que ja hi havia en la República, i que l'aixecament militar i la guerra civil només van empitjorar dràsticament, va ser un problema al que el règim va decidir no prestar massa atenció durant els seus primers anys. Entre 1943 i 1945 només va construir 26.000 habitatges. En el període que va seguir, sota un decret-llei de 1944, l'estat va finançar la promoció privada d'habitatges que podien vendre's sense cap límit ni condició. Això va propiciar que es construís no per a aquells més necessitats, sinó habitatges de primera categoria, amb paviments de marbre o fusteria de primera qualitat. La construcció pública s'estancava, i aquesta famosa col·laboració públic-privada en realitat servia als seus propis interessos.

Mentrestant, a les afores de les grans ciutats s'anirien formant els anomenats cinturons vermells, els barris de barraques que formarien les noves perifèries, problema per al règim no tant per les condicions de misèria d'aquests centenars de milers de veïns, sinó pel risc de "radicalització" que podien suposar aquestes barriades. Només a Madrid es van censar més de 70 mil infrahabitatges, incloent barraques i coves. És aquí quan sorgeix aquest citat mantra, de crear un país de propietaris i no de proletaris, que mouria la següent etapa del franquisme, a partir dels seixanta, i que deixaria una llarga ombra en el model espanyol.

El desarrollismo, el maó i la liberalització de sòls van desviar una quantitat ingent de fons públics a les butxaques de promotors privats i van posar l'habitatge com a bé de mercat primer, i com a bé de primera necessitat després. D'aquests famosos quatre milions de "habitatge públic" durant el desenvolupisme, només 370.000 eren de promoció oficial, mig milió menys de les previsions. La resta van ser de construcció privada, o habitatges protegits de promoció privada (amb subvencions) dirigides de nou a aquestes incipients classes mitjanes del mal anomenat miracle econòmic. En tot cas, no van ser posades per crear un parc públic d'habitatge en lloguer, model que se seguia en altres països d'Europa, sinó per privatitzar-se en aquest mar de propietaris. Habitatges de Protecció Oficial creats per quedar desprotegits i integrats en les lògiques del mercat.

Encara avui hi ha els qui criden que cal construir més habitatge perquè la divina mà invisible del mercat, a través de l'oferta i la demanda, faci caure els preus. Aquesta va ser la mateixa retòrica utilitzada pels tecnòcrates del règim des de 1960 i, no obstant això, els anys van revelar la fal·làcia d'aquest argument. L'oligopoli de promotors i grans propietaris que s'havia anat formant en els anys anteriors tenia la capacitat de controlar el mercat al seu antull per buscar el màxim guany. El formigó s'expandia, però les cartes romanien en les mateixes mans.

Però mort el gos, no va acabar la ràbia. En els cops de cua del règim, una nova llei de sòl en 1975 reiteraria aquesta lògica, convidant a la urbanització massiva, tot i que el creixement de la població no justificava tal necessitat. El franquisme havia posat les bases, i la Transició l'accelerador. Més habitatge d'obra nova, i menys rehabilitació semblaven ser les formes d'incentivar l'economia. El resultat, en forma de bombolla del maó, potser ens sona, però fins i tot abans que esclatés, els seus efectes eren devastadors. L'any 2000, Espanya ja tenia el major nombre d'habitatges buits d'Europa. I al seu torn, era el tercer país del món amb el preu de l'habitatge més alt pel que fa al salari mitjà. Potser havien fallat les lleis invisibles del mercat? Vaya por Dios.

Les crisis van i vénen, però l'habitatge es mantindria com a bé d'interès lucratiu, un actiu que podria garantir la riquesa de la família davant un Estado del benestar deficient. I no obstant això, la mateixa lògica intensiva i expansiva, que promovia l'obra nova i desincentivava la renovació, portava a una certa obsolescència del sòl urbanitzat, i a una devaluació patrimonial d'aquells minúsculs propietaris. Els grans capitals s'alimentaven no només de corrupteles i tractes a porta tancada, també d'un sistema que veia la propietat com a única sortida a la precarietat.

El problema de l'habitatge no es va resoldre el 1976, com augurava aquell ministre. El pla sí que va tenir èxit en alguns aspectes, en crear aquest país de propietaris, almenys durant un breu temps. Propietaris que, si no aconseguien invertir prou i convertir-se en especuladors, estaven abocats a perdre. Converteix-te en un tauró, o sigues devorat, mentre per sobre els grans fons d'inversió i els grans capitals nacionals i estrangers, com superdepredadors, riuen i campen al seu aire, observant l'escena darrere d'aquestes mateixes portes tancades que els va obrir el règim, i que segueixen ben fixades fins i tot després que el dictador fos un embotit.