El Polisario crida a la "mobilització general" i prepara un congrés que marcarà una "nova fase en el conflicte"
El col·lapse de la MINURSO, la missió de Nacions Unides, i els moviments militars a banda i banda del mur anticipen una possible escalada militar que podria desbordar-se cap a Mauritània i el Sahel
-Actualitzat a
Novembre és un mes carregat de simbolisme per al poble sahrauí. Va ser en aquest mes, el 1975, quan el Marroc va llançar la Marxa Verda i Espanya va abandonar la que fins llavors era la seva província número 53; també al novembre de 2010 les forces marroquines van desallotjar amb violència el campament de protesta de Gdeim Izik, als afores d'Al-Aaiun; i més recentment, al novembre de 2020, la guerra va tornar a l'últim territori d'Àfrica pendent de descolonització. Aquest mes de novembre de 2026 se suma al calendari amb el desmantellament de la MINURSO, la missió de Nacions Unides que durant 35 anys va vigilar un alto el foc sense arribar a organitzar el referèndum per al qual va ser creada.
L'accidentat final de la missió ha donat pas a moviments militars que fan témer una escalada en la guerra de baixa intensitat que es lliura des de fa sis anys , i que la presència dels cascos blaus contribuïa en bona mesura a contenir. Amb la MINURSO fora de joc, els sahrauís adverteixen d'"una nova fase" i emplacen al congrés general que celebraran al gener per definir la seva estratègia. Abans fins i tot d'aquesta cita, el Front Polisario ha decretat l'"estat de mobilització general". Ho va decidir dimarts el seu Secretariat Nacional, reunit d'urgència sota la presidència de Brahim Ghali, secretari general del moviment i president de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD), en resposta als desplaçaments de tropes marroquines al llarg del mur que parteix al territori.
Aquests moviments són, per ara, difícils de comprovar. A les xarxes circulen testimonis de combois de l'Exèrcit marroquí carregats de material militar rumb al territori ocupat, i només el diari marroquí Maghreb Times va informar dilluns d'un augment de combois i subministraments cap al sud. Rabat calla sobre qualsevol reforç, però no dissimu la seva satisfacció per la sortida de Nacions Unides.
Una retirada sense data
La missió va morir per un encreuament de vetos al Consell de Seguretat, que cada octubre renovava el seu mandat. El 30 d'octubre, Rússia va bloquejar el projecte redactat pels Estats Units, recolzat per 11 dels 15 membres. El text anava un pas més enllà que la resolució de l'any anterior: fixava el pla d'autonomia marroquina com a "única base" per negociar i esborrava la paraula "referèndum" del nom de la missió. Washington va respondre vetant l'alternativa russa, una pròrroga d'un any sense canvis que només va aconseguir tres suports. Fonts polisàries asseguren que "el veto rus ha suposat una garrotada per a Trump i el Marroc en la seva ofensiva per imposar l'autonomia com a única solució, donant l'esquena a la legalitat internacional".
El mandat va expirar el 31 d'octubre i l'endemà va arrencar la liquidació. Uns 160 observadors militars i 180 civils abandonaran el territori. El portaveu António Guterres va parlar d'un termini curt, sense data, i va admetre que el desenllaç va arribar "de manera bastant sobtada".
Rabat ho celebra com una victòria, també sobre el terreny. El 6 de novembre, aniversari de l'inici de l'ocupació el 1975, Al-Aaiun es va despertar engalanada amb banderes, retrats del rei en rotondes i places, i un fort desplegament militar. Quatre dies després, davant l'Assemblea General de l'ONU, l'ambaixador marroquí, Omar Hilale, va proclamar que el Sàhara "seguirà sent marroquí fins a la fi dels temps".
Mobilització i congrés
Davant d'aquesta celebració, el comunicat sahrauí sona a crida a files. Demana a la població preparar-se davant les maniobres de Rabat i "continuar la trajectòria dels màrtirs". Titlla el desplegament de propaganda per tapar una derrota diplomàtica marroquina a Nova York, reclama a l'ONU i a la Unió Africana que pressionin el Marroc i amplia el focus: convoca els pobles de la regió davant d'una agressió que, al seu parer, "amenaça l'estabilitat de tots els països veïns".
Fonts sahrauís asseguren a Público que el conflicte "ha entrat en una nova fase" i que és el moment "de fer pedagogia entre el nostre poble, entre els moviments de solidaritat i entre la comunitat internacional en general per explicar que la ruptura del dret internacional que ha comès el Marruecos té conseqüències". L'abast d'aquestes conseqüències el decidirà el XVII Congrés del Front, el seu màxim òrgan, que es reunirà del 15 al 20 de gener al campament de refugiats de Dajla sota el lema "Unidad, Firmeza y Sacrificio para Establecer el Estado Saharaui". La comissió que el prepara ja compta amb un grup encarregat d'elaborar l'estratègia militar i de seguretat que se sotmetrà a debat al congrés.
Aquest serà a més el primer congrés després de la mort, al juny, de Lahbib Mohamed Abdelaziz, fill de l'històric líder del Front Polisario i considerat un dels possibles successors de Ghali, en un atac amb dron marroquí.
Del mur al Sahel
Fins ara, els sahrauís han fustigat amb artilleria el mur de sorra i mines que el Marroc va aixecar als anys vuitanta i que va relegar el Polisario a la franja desèrtica oriental del territori. El Marroc ha contestat amb drons, gràcies a una superioritat tecnològica que descansa en l'aliança amb Washington i, sobretot, amb Israel. Rabat va ser al setembre el primer país àrab a elevar les seves relacions amb Israel des de l'inici del genocidi a Gaza el 7 d'octubre de 2023, amb una cooperació militar de màxims que inclou una planta de drons aixecada amb la israeliana BlueBird Aero Systems.
Una escalada difícilment es quedaria dins del Sàhara. A l'est, les zones que controlava el Polisario limiten amb Algèria, el seu principal valedor i amfitrió dels campaments de refugiats. Al sud, amb Mauritània, que va ocupar la meitat meridional del territori fins que, assetjada pel Polisario, va signar la pau amb el Front el 1979 i es va retirar. Des de llavors manté un difícil equilibri, però la guerra ja l'esquitxa: els bombardejos han matat cercadors d'or mauritans, l'últim el 19 d'octubre, en un atac que el col·lectiu sahrauí CODESA atribueix a l'Exèrcit marroquí.
Per Espanya, Mauritània és un soci de primer ordre: frontissa entre el Magrib i el Sahel —Mali, Burkina Faso o Níger, governats per juntes militars i castigats pel gihadisme— i punt de pas clau de la ruta atlàntica cap a les Canàries. El ministre de l'Interior, Fernando Grande-Marlaska, va viatjar el 3 de novembre a Nouakchott per reforçar la cooperació que manté a policies i guàrdies civils espanyols sobre el terreny i que, segons Interior, ha frenat aquest any la sortida de milers de persones cap a l'arxipèlag. Un conflicte obert a les seves portes amenaça la baula del qual depèn bona part de la frontera sud espanyola.
Mentrestant, Madrid acull aquest divendres i dissabte la conferència europea de solidaritat amb el poble sahrauí (EUCOCO), cita anual dels comitès de suport del continent. Dissabte a les 12.00 hores una manifestació partirà d'Atocha, 51 anys després que el Govern franquista signés a Madrid la cessió del territori.
Comentaris dels nostres subscriptors
Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.