"Podem tenir un incendi de centenars de milers d'hectàrees al Prepirineu"

A mitjans de juny Catalunya va encadenar diversos dies amb desenes d'incendis cremant simultàniament, amb el d'Artesa de Segre (la Noguera) com el més important, amb 2.700 hectàrees afectades. En l'actual context, marcat per les altes temperatures, dos hiverns de sequera persistent i una massa forestal que acumula dècades en expansió -per l'abandonament de conreus- i que no està suficientment gestionada, l'escenari pot repetir-se durant el que resta d'estiu. Així ho afirma Marc Castellnou, cap del Grup de Recolzament d'Actuacions Forestals (GRAF) dels Bombers de la Generalitat.

Referència mundial en l'extinció i prevenció d'incendis, en conversa amb Públic Castellnou insisteix en la necessitat d'apostar per la gestió forestal i, sobretot, de revitalitzar el sector primari català per garantir la presència d'un mosaic paisatgístic que eviti una enorme continuïtat homogènia de boscos que, en esclatar un incendi, facilitaria l'expansió de les flames. El cap dels GRAF assenyala "l'eix del Segre i l'eix que comença a la Noguera i va cap al Bages i el Garraf" com "la zona més complicada de Catalunya per la sequera d'enguany", però durant l'estiu s'hi afegirà "tot el sector del litoral de Girona, el nord de Tarragona i el sud de Barcelona".

"A nivell estructural el Prepirineu és la zona més complexa de Catalunya, perquè és l'àrea més estressada i de continuïtat forestal i és on podem patir els incendis més greus"

Ara bé, més enllà del moment puntual, Castellnou alerta especialment del Prepirineu, que considera que "a nivell estructural és la zona més complexa de Catalunya, perquè és l'àrea més estressada i de continuïtat forestal i és on podem patir els incendis més greus". D'altra banda, afegeix que la serralada de Collserola "és un problema per la quantitat de gent i les infraestructures que té al voltant. De fet, tots els massissos del litoral són un problema, com el Garraf, el Montnegre i el Corredor, o les serres de Prades, Tivissa, Cardó o Montsià -entre d'altres-, perquè tenen un risc d'incendi permanent". Ara bé, matisa, "són massissos que estan limitats, mentre que el Prepirineu no ho està i hi pots tenir un incendi de centenars de milers d'hectàrees, de 400.000, de 500.000 o de 600.000".

Una de les claus que explica aquest panorama és "l'estrès" que pateixen els nostres boscos, una situació generada en part pel canvi climàtic, que provoca una vegetació mal hidratada i una gran mortalitat d'arbres que facilita l'avenç d'un foc. "La vegetació està més estressada perquè gasta més", subratlla Castellnou que emfasitza que alhora es produeixen un canvi en el model de país -amb l'abandonament constant de terres forestals i l'expansió dels boscos- i el canvi climàtic.

Però què significa un bosc estressat? "És molt simple, tu tens un sou i amb aquest sou t’has d’organitzar. Si el cost de la vida puja, com passa ara, hauràs de sacrificar moltes coses, si a més el sou baixa, encara n’has de sacrificar més. Doncs amb el bosc és el mateix, el bosc neix a un lloc que té una mitjana climàtica que li permet viure, si la mitjana passa a ser més alta [per l'increment de temperatura derivat del canvi climàtic], el bosc estarà estressat; si a més a més, les precipitacions baixen i el període de despesa [d'aigua] és més llarg, perquè ja no va de juny a setembre, sinó que s’allarga, doncs el bosc estarà més estressat perquè no té reserves [hídriques]".

Els incendis del canvi climàtic

L'expert pronostica una època molt complicada de dues o tres dècades a nivell global en què els paisatges s'adaptaran al canvi climàtic, amb una vegetació justament més adequada per les noves condicions, de manera que hi haurà menys focs. Durant aquesta transició, però, es produiran grans incendis que ja estem veient en nombrosos països, amb una gran capacitat destructiva i una enorme violència. Són els incendis de sisena generació, els del canvi climàtic.

Castellnou detalla la classificació: "La primera generació són els incendis amb paisatge continu. La segona, un paisatge continu amb combustible, que fa que el foc vagi més de pressa. En la tercera generació, s’hi afegeix intensitat a l'incendi. A la quarta, continuïtat. La cinquena és la simultaneïtat de tot plegat. I la sisena és quan el canvi climàtic entra en joc i fa que els boscos estiguin més estressats i tenen tanta energia que són capaços de generar tempestes de foc". Ara mateix encara són incendis molt escassos, excepcionals -en l'episodi viscut a Catalunya a mitjans de juny tots eren focs de cinquena generació-, però ja hi ha les condicions perquè "tot Europa pugui patir-ne en moments molt puntuals i en episodis molt extrems". I, assegura, tard o d'hora en veurem a casa nostra.

"El que no podem fer és intentar apagar el foc a qualsevol preu, hem d'acceptar els límits i prioritzar"

Més enllà de la importància que el cos de Bombers disposi de recursos -humans i materials- i estigui renovat, Castellnou detalla que en l'actual context l'estratègia passa "per seleccionar els llocs on pots guanyar i atacar un incendi, per evitar quedar-te sense capacitat de resposta i col·lapsar". "El que no podem fer és intentar apagar el foc a qualsevol preu; si ho féssim vol dir que hi hem de dedicar molts recursos i si fallo o n’hi ha un altre no tindré recursos per aquell nou incendi, hem de mirar d’apagar l’incendi allà on puc", afegeix el cap dels GRAF, per a qui la clau "és no col·lapsar", per garantir la "capacitat de resposta" dels Bombers.

Aquesta estratègia implica "acceptar els límits i prioritzar". "No podem apagar un foc que produeix 10.000 kw d'energia per cada metre, perquè genera cremades de segon grau a la pell de qualsevol bomber que hi treballi durant menys d'un minut", subratlla per exposar l'existència de límits físics que sobrepassen la capacitat humana d'enfrontar-se a un foc, de manera que en episodis de grans incendis o de focs simultanis no es pot salvar tot.

La necessitat de paisatges diversos

A partir d'aquí, com es pot actuar? Per a Castellnou la clau són dues potes: invertir i creure en el sector primari i portar a terme una gestió forestal adequada. "Necessitem paisatges diversos, amb boscos, camps, farratges... El que no podem tenir és un país continu forestal, un paisatge de museu, i això passa per tenir un sector primari funcional, que gestioni aquest paisatge, que ens ajudarà a apagar aquests incendis. I això vol dir fer modificacions a nivell polític i a nivell fiscal per revitalitzar el sector primari", resumeix el cap dels GRAF. Justament la presència de camps de conreu, que implica paisatges aclarits, exerceix com a tallafocs, que facilita l'aturada de les flames.

La superfície forestal de Catalunya s'ha duplicat en les últimes quatre dècades

En aquest sentit, l'expert subratlla que quan el 1978 es va crear el cos de Bombers de Catalunya la superfície forestal era el 35% del país, mentre que ara en representa el 70%, de manera que s'ha duplicat en quatre dècades, fonamentalment per la desaparició d'explotacions agrícoles. "No es tracta només de consumir producte local, sinó de crear les polítiques per incentivar aquest sector, revitalitzar l'economia rural", subratlla, per afegir que "el sector primari ha estat abandonat, quan dona un servei de seguretat a la resta". Així mateix, recalca que mentre al Penedès o al Priorat "el raïm es paga a 18 o 30 cèntims el quilo, a França es paga a 4 o 5 euros. Estan disposats a pagar un preu per mantenir el territori".

Castellnou considera que hem de fer una reflexió sobre quin país necessitem i apunta que "el territori s’ha de protegir i hem de garantir la màxima biodiversitat per a l’endemà, per adaptar-nos al canvi climàtic, que és irreversible". Ara bé, "per fer-ho, no podem homogeneïtzar el territori, hem de preservar-ne tots els usos i assegurar que les decisions siguin preses als llocs i no a la capital". Un procés que, de retruc, també hauria de facilitar un major arrelament a les zones rurals i, per tant, combatre un despoblament que Catalunya també pateix.

"Hem de fer evolucionar el paisatge perquè aguanti el clima de demà"

Així mateix carrega contra un cert mantra urbanita de preservar-ho tot i no tocar els boscos, com si fossin paisatges de museus, perquè "la gestió forestal significa que siguem capaços de sacrificar una part per salvar-ne 100, i no el que fem ara, que és sacrificar-ne 100 [perquè apareix un gran incendi] per mantenir-ne una". Dit amb altres paraules, es tracta de "fer evolucionar el paisatge perquè pugui ser resistent sense dependre dels humans, perquè aguanti el clima de demà".