«Plou sobre mullat: la crisi sanitària s’està convertint en una crisi social»

Víctor és un veí del barri de La Coma, a Paterna (Horta Oest) a qui la companyia Aguas de Valencia li va tallar el subministrament a mitjans de setembre, quan encara regia la moratòria de talls de serveis bàsics inclosa en el decret d’alarma. "Vaig arribar un dia a casa i simplement no tenia aigua, no tenia cap avís de res, i tot en plena pandèmia, amb els cotxes amb altaveus passant pel barri recordant que ens havíem de rentar les mans i la higiene i tot açò", explica a Públic. A partir d’ací va començar un periple kafkià entre els serveis socials municipals i la companyia subministradora, en què ningú sabia donar-li una resposta ni, encara més important, una solució. "Serveis socials estaven desbordats. Vaig arribar a parlar amb la regidora, que em deia que ja estava resolt i ja tenia aigua, però tornava a casa i allí no eixia res de l’aixeta. A la companyia tampoc em deien res, i això que els treballadors van ser sempre molt cordials".

Una possible explicació del cas de Víctor és que ell no va deixar de pagar els rebuts de l’aigua durant la pandèmia, sinó molt abans. Després de més de cinc anys de "precarietat severa" -segons les seues pròpies paraules- en què s’ha buscat la vida empalmant feines temporals i mal pagades combinades amb llargs períodes d’atur, el rebut de l’aigua va ser un dels que no va poder pagar. "A mi no m’agrada fer les coses així. Jo preferisc treballar i pagar els deutes, però si no pots, no pots. I tinc una filla i no podia estar sense aigua", així que ja fa temps, després que li tallaren l’aigua, va optar per reenganxar-se ell mateix, una solució que, assegura, és molt comuna al barri. La Coma és un dels barris amb els índexs de pobresa i exclusió més alts de tot el País Valencià. Al estar ja enganxat de forma irregular, pels operaris d’Aguas de Valencia, Víctor no era un cas d’impagament, sinó de frau, així que la moratòria de l’estat d’alarma no el protegia i van optar per tallar-li el subministrament de nou, aquesta volta amb un tap que no ha pogut desmuntar.

El cas de Víctor exemplifica perfectament com "l’escut social" promès pel Govern espanyol per protegir els treballadors dels efectes socials de la pandèmia no arriba, sovint, als qui més ho necessiten. Aquells que la seua situació de precarietat ja els abocava als marges del sistema abans i tot de la crisi: economia submergida, treballadors sense contracte i migrants en situació irregular són, una vegada i una altra, han quedat sovint fora dels paquets d’ajuda governamentals.

Creix la pobresa severa

Les dades confirmen també aquesta percepció. Si el 2018, les persones en risc de pobresa i exclusió al País Valencià eren 1.497.543, el 2019 han passat a 1.342.143. D’un 30,3% de la població al 27%, rebaixant per primera volta la taxa del 2008, quan va esclatar la bombolla immobiliària. Aquestes dades positives, però, tenen una cara fosca. En aquest mateix període, les persones que pateixen pobresa severa –uns ingressos menors als 500 euros mensuals- van créixer del 9,6 al 10,4% de la població. Així doncs, hi ha menys pobresa en termes generals, però els que eren pobres ho són més.

Les dades són del capítol valencià de la Xarxa Europea de Lluita Contra la Pobresa (EAPN, en les sigles angleses), que des de fa una dècada elabora l’índex AROPE, que analitza l’evolució del ric de pobresa i exclusió a la Unió Europea. Per a l’EAPN, queda clar que la Covid "ha truncat" la reducció de la pobresa que s’havia aconseguit el 2019. També alerta que l’Estat espanyol incomplirà l’objectiu de reducció del risc de pobresa marcat per la UE en l’Estratègia 2020, any en què no hi havien d’haver més 9,5 milions de persones en risc i en canvi, ara mateix, n’hi ha 11,8 milions.

Pobresa Zero

El capítol valencià de l’EAPN és una de les 200 entitats que cada tardor participa en la campanya Pobresa Zero. Una iniciativa per a conscienciar la ciutadania i pressionar les institucions perquè treballen en els canvis estructurals necessaris per posar fi a les bosses d’exclusió, tant a escala local com global. Maite Puertes, portaveu de Pobresa Zero incideix precisament en què «qui pitjor ho està passant amb la crisi sanitària són els pobres. La crisi sanitària s’ha convertit en una crisi social». I ho explicita en una expressió molt gràfica: «Plou sobre mullat».

Segons càlculs del Banc Mundial, entre 88 i 115 milions de persones a tot el planeta cauran en la pobresa extrema a causa de la pandèmia. "Suposa un retrocés de 15 anys en la lluita contra la pobresa», s’exclama Puertes, qui també reclama a la societat i als governs «que no ens repleguem» i que davant la temptació de buscar solucions locals «es prenguen mesures globals".

Entre les propostes de Pobresa Zero hi ha l’increment de les ajudes al desenvolupament per part dels països més rics, una legislació que impedisca una posició d’avantatge de les grans multinacionals, la fi dels paradisos fiscals i l’establiment de taxes a escala internacional, com les anomenades Taxa Tobin (a les transaccions financeres) o la Taxa Google (als beneficis de les grans tecnològiques), que permetrien acabar amb la pobresa extrema invertint tan sol el 0,14% del PIB mundial.

"Cal que la reconstrucció es plantege d'acord amb els drets humans i la justícia social", insisteix Puertes, qui també advoca per mesures estructurals que posen fi a la precarietat. "Els més perjudicats per la crisi són aquells que depenien de l’economia submergida, als qui no han arribat les ajudes. Però per a pal·liar-ho cal acabar, precisament, amb l’economia submergida", incideix l’activista.