Per què les cimeres del clima sí que són útils i perquè negar-ho alimenta l''antipolítica'

Aquest diumenge, després de dues setmanes de negociacions intenses i difícils, prop de 200 països tancaven a Egipte un acord climàtic basat en el consens. El resultat, com sempre passa amb aquests cimeres, estava a cavall entre la derrota i la victòria.

Del plenari de cloenda de la COP27 en van sortir alguns representants mundials, la majoria de països africans, amb una alegria impossible de contenir. Després de 30 anys, els països vulnerables han aconseguit ser escoltats i hi ha un compromís global per crear un mecanisme que els compensi pels danys i les pèrdues generades per la crisi climàtica. El contrast es veia a les cares, abatudes pel cansament d'una nit sense dormir, dels representants europeus. Els dirigents de la UE es van conformar a salvar de la involució l'acord final per mantenir el compromís de mantenir l'escalfament del planeta per sota dels 1,5ºC.

Aquesta darrera qüestió, sumada que l'acord ha eludit cridar directament a reduir la crema de combustibles fòssils –només s'ha esmentat el carbó–, ha enfosquit els punts positius rubricats a Egipte i ha rellançat les anàlisis més pessimistes sobre la COP27. Però realment serveixen d'alguna cosa les cimeres climàtics?

Javier Andaluz, portaveu d'Ecologistes en Acció que ha anat a la COP27 com a observador, reconeix que l'acord obtingut no és perfecte, però fa èmfasi en la importància que té el multilateralisme a l'hora d'abordar un problema internacional com és la crisi climàtica. "Només una resposta global ho pot solucionar", apunta. "Tendim a analitzar les coses des dels avantatges del nord, però hi ha molts països on els governs estan molt poc inclinats a prendre mesures per afrontar el canvi climàtic. Les COP precisament ajuden a canviar això. Sense elles seria molt difícil posar veu als problemes del sud global; seria molt difícil, per exemple, posar al focus els problemes de drets humans que s'han evidenciat a Egipte; o donar rellevància a les veus que demanen compensació per pèrdues i danys", analitza el conservacionista.

Una visió compartida per Cristina Alonso, responsable de Justícia Climàtica d'Amics de la Terra, que considera que "tot i que cal matisar algunes coses" aquest acord és "un èxit de les comunitats del sud global i de la societat civil". "Hi ha un perill a l'hora d'argumentar que les cimeres no serveixen de res", opina, en referència als riscos que això pot suposar a l'hora d'alimentar postures antipolítiques i immobilistes que, en certa manera, confronten amb el feixisme. "Ara hem vist que s'ha aconseguit un mecanisme de finançament precisament perquè hi ha un espai per desenvolupar les negociacions on les comunitats locals i la societat civil pot parlar", desenvolupa l'experta.

"Nosaltres, als països europeus, no tenim problemes a l'hora de reclamar qualsevol cosa a un ministeri, independentment que ens puguin fer cas o no. El problema és que hi ha països del sud global, amb governs corruptes i sense respecte pels drets humans, en què no hi ha facilitats per fer reclamacions en termes de justícia climàtica. Les úniques eines que afavoreixen que s'escolti la societat civil d'aquests països són les negociacions internacionals", afegeix Alonso.

Ritme lent davant un problema que avança ràpid

El que els ecologistes qüestionen no és la utilitat sinó les regles i el ritme pausat i lent de les cimeres. "És una democràcia lenta, però garantista", defensa Joan Capdevila, diputat d'ERC que ha assistit a les darreres quatre conferències climàtiques. "Cal tenir en compte que es reuneix una quantitat important de països i bona part d'ells no són gens democràtics. Aleshores cal fer una governança d'encaix de les parts, perquè tot el que s'acordi ha de ser per la via del consens", exposa.

Aquest principi d'unanimitat alenteix el desplegament de polítiques efectives per resoldre un problema com la crisi climàtica, que cada cop avança més ràpid. Tot i això, permet que hi hagi un equilibri i que la pressió dels focus mobilitzi països que mai mourien un dit per la lluita contra l'escalfament del planeta. "Al final, el país organitzador es veu amb responsabilitat que la cimera no fracassi i empeny perquè hi hagi un acord. Ho hem vist fins i tot amb Egipte, que ha intentat salvar l'acord l'últim dia. El problema és que el planeta no espera", opina Capdevila.

Aquesta pausa és la que, moltes vegades, afavoreix el discurs més destructiu que, fins i tot des de files ecologistes, nega la utilitat d'aquestes trobades internacionals. Andaluz obre el "meló" de reformar les normes de procediment de la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (UNFCCC) per permetre que hi hagi acords per majoria en lloc de per unanimitat. "Es pot apostar per un sistema a dues velocitats, amb països més ambiciosos que compleixin el mínim indicat i després mesures de frontera que podrien ser coercitives. És una cosa que ja es fa en altres qüestions, amb l'aïllament de països que incompleixen els drets humans o que cometen crims de lesa humanitat", explica l'expert, que reconeix que un canvi en el model reglamentari és "difícil" i podria tenir l'efecte contrari al portar regions a sortir directament de les negociacions.

Andaluz, no en va, sí que considera que hi ha un element que redueix la confiança ciutadana i que es podria remodelar d'alguna manera: els esdeveniments externs vinculats a les cimeres on es concentra la presència d'empreses privades. "Són una fira de banalitats que serveixen perquè els països i les empreses s'exhibeixin. Es perd molt de temps", explica. "Sempre ha estat útil generar petits espais de trobada en paral·lel a les cimeres, però això ha arribat a uns límits molt bèsties. El problema és que aquestes fires que envolten cada COP depèn dels països amfitrions".