Per què Europa recupera la mili i a Espanya ni es planteja: memòria, pors i dos models de defensa

Pippa Bacca es va enfundar un vestit blanc i va alçar el polze. La història fa ara divuit anys. L'artista italiana tenia un objectiu: reivindicar la pau i travessar —fent autoestop— una desena de països on encara eren presents els estralls de la guerra. Bacca i el seu vestit de núvia van sortir de Milà. I van recórrer les autopistes d'Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia i Bulgària. La idea era arribar a Jerusalem. Bacca mai no ho va aconseguir: un home la va violar i matar quan passava per Turquia. El llegat continua viu: una "peregrinació ancestral" contra els conflictes, un crit desfermat per la pau. Europa recorre ara el mateix camí, les mateixes autopistes, però en sentit contrari. La furgoneta va plena d'armament, munició i camises de color caqui.  

L'escenari és el mateix a gairebé totes les capitals; moltes, això sí, fa temps que s'han instal·lat en aquesta narrativa bel·licista. Dinamarca, per exemple, sempre ha tingut servei militar obligatori. Noruega utilitza un sistema selectiu des del 2013. I Suècia el va impulsar el 2017. La ciutadania ha de cobrir un formulari sobre les seves capacitats físiques i psíquiques i el seu interès per la mili abans de fer els divuit. El Govern recluta prop de 10.000 aspirants. I si no es cobreixen totes les places, la crida es torna imperativa.

Països Baixos va començar a remunerar la instrucció militar l'any passat. I els països bàltics debaten ara la possibilitat d'ampliar el reclutament a les dones. La proposta no causa gaires sorpreses. "Els mitjans fa un any i mig que sondegen l'opinió pública per veure com valora la possibilitat d'incrementar el nombre de soldats a les tropes europees. El punt d'inflexió segurament sigui el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca", assenyala Ruth Ferrero-Turrión, professora de Ciència Política i Estudis Europeus a la Universitat Complutense de Madrid.

La recuperació de la mili ha trobat camí en altres països de la Unió Europea. Bèlgica va enviar fa dues setmanes una carta als joves que el proper curs compliran la majoria d'edat. La proposta: integrar-se en un servei militar voluntari. El programa busca reclutar mig miler d'homes en el seu primer any per cobrir les vacants de reservista que tenen les forces armades. Alemanya també va acordar reformar el seu model actual i apostar per un de més semblant al suec. L'objectiu? Merz vol duplicar en quatre anys el nombre de reservistes en actiu dels quals disposa actualment. I no descarta fer obligatori el servei militar si la fórmula actual no cobreix les necessitats detectades.

Macron ha estat l'últim a sumar-s'hi. El dirigent francès va presentar dijous un pla per incentivar el servei militar voluntari i "reforçar el pacte entre la nació i l'Exèrcit". La nova mili començarà a funcionar l'any vinent i estarà remunerada amb gairebé mil euros al mes. "Aquesta pràctica s'inspira en la dels nostres socis europeus, particularment Noruega. França no es pot quedar immòbil (…) davant una amenaça que ens afecta a tots", va reivindicar el president durant el seu discurs. De quina "amenaça" parla Macron? Com podem llegir el retorn del servei militar —voluntari o obligatori— a bona part d'Europa? I quin paper hi juga Espanya?

L'"amenaça russa" i el retorn de Trump  

"Els governs ens estan parlant d'un suposat perill de guerra quan són ells mateixos els que han anat creant aquest perill. La indústria militar és aquí la gran beneficiària. El lobby ha estat pressionant per aconseguir un rearmament i el retorn del servei militar no és res més que un altre esglaó en aquest camí", comenta Tomás Gisbert, investigador del Centre Delàs d'Estudis per la Pau. Els líders europeus acostumen a utilitzar l'argument de l'amenaça russa. Macron, Merz, Francke i Tuinman. La coartada ve de lluny. Brussel·les va publicar al març un vídeo en què la comissària de preparació i gestió de crisi, Hadja Lahbib, preparava amb els espectadors un kit d'emergència, vàlid, això sí, per a guerres, catàstrofes i desastres naturals.

L'estratègia té dues potes: la modernització de les forces armades i l'ampliació d'efectius. El primer punt té més a veure amb l'augment de les inversions en Defensa. El segon, amb la recuperació de la mili. "El problema és que els països europeus no tenen una estratègia real en qüestions militars. Les places no són atractives, les condicions són regulars i els salaris, especialment baixos", assenyala Pablo del Amo, investigador de política exterior al Reial Institut Elcano i autor del llibre La Defensa española: ¿entre la complacencia y la debilidad? (Catarata).

L'analista adverteix, a més, del que amaguen els darrers moviments de França i Alemanya: "Macron té una situació política complicada, busca utilitzar la bandera del militarisme per deixar una mena d'empremta que transcendeixi la crisi política que ha d'afrontar. I Merz està intentant aprofitar la qüestió militar per donar un impuls econòmic al país, però el plantejament és erroni. La indústria armamentística mai no donarà prosperitat econòmica".

Els Estats Units també juguen un paper crucial en aquesta equació. Washington ha amenaçat de retirar —totalment o parcialment— les seves tropes d'Europa. La manca d'un exèrcit "preparat" al marge dels reforços americans també serveix, segons els experts, per justificar una militarització que en altres circumstàncies seria "injustificable".

Ruth Ferrero-Turrión recorda que la postura nord-americana és la mateixa des de mitjan la dècada passada. "Obama ho va plantejar d'una manera molt més elegant, però va ser ell qui va determinar que els objectius americans no serien a Europa, sinó a l'Àsia Pacífic. Trump va reforçar aquesta posició i va demanar augmentar els compromisos perquè els europeus fossin responsables de la seva pròpia seguretat", comenta la professora.

A això, Luis Velasco, doctor en Història Contemporània i professor de Relacions Internacionals a la Universitat de Vigo, hi afegeix: "Europa ha de comptar amb elements dissuasius en la seva estratègia de política exterior, però no crec que la solució passi per tornar al servei militar. No es pot respondre a un escenari del segle XXI amb eines del segle XX. Els drons no s'enfronten amb metralladores".

La mili espanyola, mal record  

Les veus consultades per aquest diari prefereixen no especular sobre un hipotètic retorn de la mili a Espanya, seguint la línia d'altres països europeus. El que sí que tenen clar és que el context no és el mateix aquí que a França, Alemanya o Bèlgica. "Espanya té un record del servei militar que difereix del de molts aliats europeus. La mili al nostre país mai no ha estat ben vista, sempre ha existit un fort moviment contrari, unes taxes d'objecció enormes, autolesions i fins i tot suïcidis. La societat espanyola no entendria ara mateix un retorn al servei militar, ni tan sols la totalitat dels votants conservadors", insisteix Luis Velasco.

El mateix apunta Pablo del Amo. L'investigador sosté que "la població espanyola no percep una amenaça real" a Moscou, però adverteix dels possibles riscos de no entrar en el debat. "Les esquerres estan cometent l'error de deixar la bandera de les forces armades en mans de l'extrema dreta. Allò que haurien de fer és una anàlisi seriosa i realista de la situació internacional, llançar propostes. El debat incomoda, sí, però abandonar-lo és un error", recalca.

Tomás Gisbert també s'hi pronuncia en aquest sentit. I suggereix una ruta alternativa: "Els països han de treballar per la pau, reforçar el dret internacional, fins i tot la diplomàcia i els contactes. La seguretat no consisteix a armar-se fins a les dents, sinó a implicar totes les parts i treballar la diplomàcia". La ruta que hauria seguit el vestit blanc de Pippa Bacca.

El Govern de Pedro Sánchez ha intentat marcar distàncies —físiques i ideològiques— amb la narrativa militarista que recorre Europa. Ho va fer quan va rebutjar arribar al 5% de despesa militar exigit per l'OTAN. I ho va tornar a fer recentment amb el debat de la mili. Les fonts consultades per Público, tanmateix, saben que el país pot tornar al punt de partida amb un futur canvi d'Executiu. "Vox té una visió de la política interna més propera a entendre el servei militar com una manera d'enquadrar els joves, una eina per disciplinar les noves generacions", detalla l'historiador Luis Velasco.

Feijóo i Abascal, de fet, portaven als seus programes electorals referències al desenvolupament d'una "reserva militar voluntària". Però tampoc no han fet bandera d'aquest assumpte en el debat polític. L'extrema dreta anava un pas més enllà i demanava augmentar la presència d'efectius a Ceuta, Melilla, Canàries i Catalunya. Ruth Ferrero-Turrión recupera en aquest punt la tesi de l'adoctrinament, compartida per la resta de veus consultades per Público: "Els dirigents utilitzen la por i la retòrica militarista per generar la percepció d'una amenaça i disciplinar la societat. El rebuig social pot venir liderat pels joves. I d'aquí la necessitat d'introduir la por i al mateix temps posar en marxa aquest operatiu [de serveis militars] que té a veure amb l'ampliació dels exèrcits".