Pacients amb vistes a Barcelona i suites de magatzem, així es viu el coronavirus des dels Hotel Salut

L’augment de malalts de coronavirus ha obligat el sistema sanitari català a reestructurar-se i ampliar al màxim els seus recursos. Un dels equipaments que ha ajudat a descongestionar els hospitals han estat els anomenats Hotel Salut, on s’allotgen aquelles persones que no poden fer l’aïllament a casa i els malalts més lleus que encara necessiten hospitalització. D’aquesta manera, els centres sanitaris on hi ha més recursos, llits i respiradors han quedat a disposició exclusivament dels més greus. Però, com s’ha aconseguit transformar un hotel en un hospital? De quins serveis disposen? Com s’hi treballa i, encara més important, com es passa un ingrés en un d’aquests centres?

Conchita Peña, directora d’Atenció Ciutadana i Participació del Consorci Sanitari de Barcelona, relata com l’agreujament de la crisi per la Covid-19 va posar en relleu alguns dels problemes que plantejava el confinament: "Vam veure que molta gent positiva amb simptomatologia lleu no podia fer l’aïllament a domicili per qüestions socials. Parlo de gent gran, de persones immunodeprimides, de treballadores de la llar, de persones que viuen en pensions... També un perfil de gent que, en condicions normals, no sol·licitarien ajudes socials", explica. Per aquest motiu, Peña assegura que els hotels no estan del tot medicalitzats, ja que l’atenció sanitària que necessiten no és tan intensa, però sí que compten amb treballadors socials que donen solucions a les situacions que envolten els ingressos.

Per tal de garantir el dret al confinament i posar al centre l'atenció sociosanitària es va iniciar el projecte Hotel Salut, que a Barcelona va comptar amb la participació del Gremi d’Hotelers reunint els establiments que es van posar a disposició les instal·lacions per fer front la crisi del coronavirus. Però és ben sabut que a una ciutat com Barcelona, aquest sector està perdent molts beneficis amb l’esfondrament del sector turístic. Hi haurà una compensació econòmica per aquest ús sanitari, encara que sigui una situació d’emergència? "Com a tal, no. El que sí que hi ha és una contraprestació a preu de cost. No hi ha afany de fer diners, ni es paga res a preu de luxe, però tampoc és gratis".

Suites com a magatzems i banyeres a les habitacions

Un d’aquests hotels medicalitzats és l’Hesperia, vinculat a l’Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. Aquest va ser el primer Hotel Salut que es va obrir, el 28 de març, quan la corba de contagi començava a posar contra les cordes el sistema. "Ho vam haver de fer tot a contrarellotge", explica la doctora Lali Ruiz, al capdavant d’aquest Hotel Salut. En pocs dies, van haver de pensar com atendre centenars de pacients en edificis que no estaven adequats per tractar a ningú, i això suposava des d’idear com prendre la temperatura a pensar en com omplir la despensa per un nombre de pacients canviant dia a dia.

"En un primer moment, vam haver de despullar tot l’hotel. Ho vam treure tot: tota la roba, les tovalloles, els llits, les mantes... I posar-ho tot nostre. Va ser una feinada", explica Ruiz. A poc a poc, van anar adequant les plantes fins a tenir les vuit de l’hotel disponibles, de les quals sis estan plenes actualment i on treballen dos metges i una infermera per cada dues plantes en torns de 12 hores, a més d’auxiliars d’infermeria, un administrador i els graduats i estudiants de medicina i infermeria reclutats durant les darreres setmanes. En el moment de tancar aquest article, a l’Hisperia hi havia 80 ingressats i ja s’havien donat 42 altes.

Lali Ruiz: "T’adones que no pots anar demanant, perquè tothom va al límit. Al final, bé, si la làmpada em fa de pal pel sèrum, doncs el fa".

Una de les tasques més peculiars, segons Ruiz, va ser la d’identificar les característiques de les habitacions per repartir-les entre els pacients: "Hi ha habitacions, per exemple, que tenen banyera i d’altres que tenen dutxa. El que fèiem era posar les persones més dependents a les habitacions amb dutxa, més fàcils de manipular, i la gent jove a habitacions amb banyera". La doctora explica que, a l’hotel, també s’ha permès confinar parelles juntes: "Teníem un cas d’una àvia malalta a l’hotel que tenia el marit a casa, sol i sense opcions que ningú l’ajudés. Ell es va posar malalt, també, així que vam optar per confinar-los junts". És a dir, a una habitació de l’hotel amb llit de matrimoni.

Pel que fa al material, Lali Ruiz diu que, com que no és un espai plenament medicalitzat, no sempre tenen de tot el que necessiten: "Mai hem tingut una falta de material urgent. Disposem de desfibril·lador i d’oxigen pels casos més greus. El que passa és que sí que de tant en tant et falten cosetes. L’altre dia a un senyor li havíem de treure els punts perquè havia portat un tub de drenatge i clar, no teníem bisturí i pinces per treure’ls". A banda de les comandes que fan a l’hospital, Ruiz explica que tots els professionals passen pels seus centres laborals a agafar el material que han trobat a faltar en el seu dia a dia: "T’adones que no pots anar demanant, perquè tothom va al límit. Al final, bé, si la làmpada em fa de pal pel sèrum, doncs el fa".

I on el guarden, tot aquest material? "El nostre magatzem és la suite de la planta, amb una saleta al mig, on posem els ordinadors per fer d’office, i dues habitacions al costat. Hi tenim les bates, els pijames i tot el material que els sanitaris poden anar a buscar". L’altre avantatge de treballar en un hotel és que els sanitaris i la resta de treballadors, com ara el servei de la neteja –essencial per mantenir la seguretat-, es poden dutxar. Ruiz també explica que van haver d’idear un circuit de "zona bruta", amb exposició al virus, i una de "neta": "Vam utilitzar la zona del muntacàrregues per baixar residus, i hem delimitat passadissos de sortida i entrada".

De l'hospital a l'hotel

Per un d’aquests hotels va passar l’Esteve Ruiz, un home que acaba de celebrar els 80 anys i que ha superat el coronavirus recentment, amb una curta estada a l’Hotel Plaza Catalonia de la Plaça Espanya de Barcelona. "Vaig anar un parell de cops a l’ambulatori amb febre després de trucar el 061, i quan em van fer una radiografia em van trobar un inici de pneumònia. D’allà, em van portar al Clínic". Tot i que afirma que ha perdut una mica la noció del temps, l’Esteve creu que s’hi va estar a l’hospital una setmana, fins que es va trobar millor i el van traslladar cap a l’hotel: "Em van posar en una habitació molt gran, la 348, amb lavabo propi i un finestral que mirava cap a Montjuïc".

Aquest pacient, que explica com al principi estava tot ple de capses de medicaments per tot arreu mentre muntaven la infraestructura de l’hotel a contrarellotge, assegura que va rebre un tracte molt bo a la plaça Espanya: "Jo sóc un bon pacient, faig el que em diuen que he de fer. Però és clar, a l’hotel tenia vista, un plat de dutxa gran i ja no duia l’oxigen al nas, com sí que portava al Clínic". Diu que li sap greu no haver vist les cares dels sanitaris que el van ajudar per culpa de l'equip de protecció individual. Al cap de quatre nits, la seva filla, la Mònica, el va venir a buscar, i ara passa el confinament a casa seva, on ja no s’ha de medicar més pel virus: "Els hi vull agrair la feina que estan fent aquesta gent. Quan ho veus en directe, t’adones de l’enorme esforç".

"Els tres primers dies només mirava el cel. Al Clínic quasi no veia el sol, però a l’hotel, per la finestra, podia veure el meu marit, que sortia a passejar el gos per allà i ens saludàvem!".

També està feliç del seu pas pel Plaza Catalonia l’Esther Amat, una dona de 56 anys amb fibromiàlgia i fatiga crònica que no va detectar que estava passant el coronavirus fins que no es va desmaiar de la febrada: "Del CAP de Manso em van portar a l’Hospital Clínic amb una pneumònia. Per sort, mai vaig estar en risc a l’hospital i només em van posar oxigen els últims dies". L’Esther, qui assegura que el tracte dels sanitaris a l’hospital la va ajudar a passar amb molts ànims aquells dies, va anar cap a l’hotel on la van instal·lar en una habitació amb vistes al Parc Joan Miró: "Els tres primers dies només mirava el cel. Al Clínic quasi no veia el sol, i estava ingressada amb un home gran que no parava de cridar, crec que tenia atacs de pànic... Però a l’hotel, per la finestra, podia veure el meu marit, que sortia a passejar el gos per allà i ens saludàvem!".

L’Esther parla de les vistes, i de la dutxa, també, però sobretot del personal, a qui li està enormement agraïda la seva dedicació: “Recordo la treballadora de la neteja, la Heidi. Jo no estava del tot còmoda perquè tinc una hèrnia discal i vaig demanar-li si tenia un altre coixí. Parlant, parlant, em va explicar que el seu pare havia mort a Xile de coronavirus, i jo demanant-li un coixí... Tot i això, me’l va portar perquè volia que estigués bé. Volia que estigués còmoda". També recorda la veu de l'home que li portava els àpats: "Em deia, 'Esther, l'esmorzar!' des de l'altra banda de la porta. Picava i deia el meu nom. Per mi ha estat molt important rebre aquest tracte proper. Sempre que ho explicava a la meva família per telèfon, m'emocionava".

Quan va sortir, el seu marit la va anar a buscar i van anar caminant fins a casa, ja que viu molt a prop: "Estic contenta, he tingut molta sort. Però el dia que marxava a casa, la meva filla em va explicar que havia mort el pare d’un amic seu. Tenia 52 anys, i jo 56. En aquells moments, et sents fins i tot culpable. Però bé, és el moment de tirar endavant".