La violència que no veus

Antoni Aguiló, filòsof i investigador de la UIB

Les dades sobre feminicidis fora de la relació de parella o exparella donades a conèixer fa unes setmanes pel Ministeri d'Igualtat revelen la necessitat urgent de continuar ampliant la mirada sobre la violència patriarcal. Tot i l'avenç que suposa la incorporació de noves categories d'anàlisi a l'estadística oficial (violència familiar, sexual, social i vicària), el marc conceptual no és suficient. Es deixa fora de focus tota una densa i extensa xarxa de violències que formen part de l'entramat patriarcal. Entre elles, la violència institucional consentida o exercida per l'Estat de múltiples maneres: mitjançant el racisme que criminalitza les migrants i desplaçades forçoses en situació administrativa irregular; mitjançant la justícia patriarcal que, com en el seu dia va mostrar el cas Juana Rivas, pateixen les dones privades de l'exercici de la maternitat; mitjançant el capacitisme que aixeca barreres (físiques i simbòliques) que aïllen les dones amb discapacitat; o mitjançant l’LGTBIQ-fòbia que s'acarnissa amb les persones que desobeeixen els mandats sexe-genèrics, per citar alguns exemples.

Si el feminisme cerca comprendre i transformar les múltiples formes de violència que s'exerceixen contra les dones, cal ampliar quantitativament i qualitativament la mirada sobre la violència feminicida. Això requereix examinar-ne l'afinitat estructural amb altres formes quotidianes de violència. L'assassinat de dones com Berta Cáceres (Hondures), Marielle Franco (Brasil) i Jéssica Martínez (Equador), entre moltes altres, no va ser només resultat de l'atac violent del poder patriarcal contra activistes que van gosar desafiar obertament les formes masculines de poder. Va ser també conseqüència de la reacció encadenada del poder racista, heterosexista i classista.

Reflexionem per un moment. Per què encara avui, malgrat els decidits esforços del feminisme per desmuntar el mite de l'amor romàntic, tantes nenes i adolescents continuen alimentant el somni del príncep blau? Per què aquells que s'oposen reaccionàriament a l'educació afectiva i sexual en les escoles i els instituts al·leguen que el que es pretén és adoctrinar i sexualitzar els menors, quan en realitat el que es vol és oferir-los instruments per, entre altres aprenentatges útils, prevenir l'abús infantil i la transmissió primerenca de MTS (malalties de transmissió sexuals)? Per què tanta resistència, fins i tot entre certs sectors considerats progressistes, davant el reconeixement legal dels drets de les persones trans i de gènere no binari? Per què determinats centres comercials segueixen separant les joguines per sexes (videojocs, motor i armes per als nens, cures i feines domèstiques per a les nenes)?

Les raons, sens dubte, són diverses i depenen de cada situació, però el que hi ha al darrere de totes aquestes preguntes és l'aliança del patriarcat amb altres sistemes d'opressió per perpetuar discursos i imaginaris que legitimen el prejudici i la violència en les seves diferents expressions. Per exemple, la parafernàlia que implica l'organització i la celebració d'un casament heterosexual convencional (el vestit de núvia, el banquet i el reportatge de casament, el viatge de lluna de mel, la tirania de la bellesa, etc.) és una imposició interessada de la societat mercantilista i patriarcal que reforça el mite sexista de l'amor romàntic i els estereotips de gènere, com que si ets dona i no t'has casat ni tingut fills a la trentena acabaràs sent una solterona. Una mercantilització de la qual, per cert, tampoc no s'han lliurat els matrimonis homosexuals. De manera anàloga, els discursos negacionistes que consideren les dones trans homes transvestits de dona o que redueixen superficialment les identitats de gènere no binàries a una moda o a un caprici subjectiu són un símptoma de transfòbia.

El principal perill de la mirada estreta sobre les polítiques de gènere és que ofereix una imatge molt parcial i incompleta de la realitat, una imatge fragmentada que despolititza i invisibilitza altres formes de violència contra les dones, cosa que en dificulta la seva identificació, prevenció i eliminació. Per sort, la realitat en què vivim sempre és molt més complexa que la que habitualment ens mostren les estadístiques, els centres educatius i els mitjans de comunicació. Per això la necessitat d'expandir la mirada incapaç de captar tantes històries de dolor, de lluita i resistència. Audre Lorde ho va advertir amb la seva famosa frase “les eines de l'amo no desmunten mai la casa de l'amo”. Així enunciava el repte de cercar des de les polítiques públiques, l'activisme feminista i l'acadèmia eines alternatives d'anàlisi per visibilitzar les discriminacions que actuen en conjunt; el desafiament d'enriquir la nostra mirada social amb altres sabers i experiències en lluita contra tanta violència invisible i normalitzada.

Mirar no és només un acte cognitiu, és també un acte ètic i polític: un acte de reconeixement (o no) dels altres. El poder de la mirada es pot utilitzar tant per a anomenar, discriminar i jerarquitzar com per a respectar (de fet, la paraula respecte etimològicament significa tornar enrere per mirar amb deteniment). Com escriu C.S. Lewis en una de les seves cèlebres novel·les fantàstiques: “Allò que un veu i sent depèn en gran mesura del lloc on es trobi, i també del tipus de persona que un sigui”. D'aquesta manera, les preguntes que s'imposen són: des de quin lloc (institucional, social, polític, etc.) observem els feminicidis i altres violències involucrades?, quina mena de societat volem davant d’aquesta realitat?

Particularment, intento veure el món i situar-m'hi amb la mirada atenta, renovada i curiosa a què ens convida Fernando Pessoa al poema “El meu esguard”, quan en els seus primers versos afirma: “El meu esguard es nítid com un gira-sol . / Acostumo a anar pels camins / mirant a dreta i a esquerra, / i enrere també, de tant en tant… / I el que veig a cada instant / és allò que mai no havia vist, / i prou m’adono que és així.... / Sé tenir l’estupor essencial / de l’infant que, en néixer, / parés esment que neix de debò… / Em sento néixer a cada moment / a l'eterna novetat del món”.