Unitat de les esquerres? Colòmbia: la fractura de la lluita armada sota la vigilància de l'imperi

Boaventura de Sousa Santos

Colòmbia és un altre país llatinoamericà on el 2018 hi haurà eleccions presidencials i on la qüestió de l'articulació entre forces d'esquerra es planteja amb especial intensitat. Tal com podia succeir a Portugal i pot passar al Brasil, la falta d'unitat pot significar que el país, independentment del sentit global del vot dels colombians, acabi essent governat per una dreta neoliberal, hostil al procés de pau i totalment subordinada als interessos continentals de l'imperialisme nord-americà.

Entre els factors que poden tornar inviable o condicionar fortament l'articulació entre forces d'esquerra distingeixo dues: el procés de pau i la ingerència de l'imperialisme nord-americà.

El procés de pau [1]. Mentre escric aquestes línies (gener del 2018), el procés de pau es troba en una perturbadora cruïlla. Després que el Congrés ho confirmés (amb modificacions significatives respecte al que s'havia acordat a l'Havana després de cinc anys de negociacions), l'acord entre el Govern i les FARC (Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia) va començar a aplicar-se al llarg de 2017, i el que es pot dir d'aquest període és que no hi ha moltes esperances que aquest es compleixi. De fet, la violència paramilitar contra líders socials va augmentar al llarg de l'any i, en aquest moment, hem de sumar l'assassinat de trenta ex-guerrillers o els seus familiars, a més de més d'un centenar de líders socials. Al mateix temps, s'han iniciat les negociacions de pau entre el Govern i l'ELN (Exèrcit d'Alliberament Nacional de Colòmbia).

L'acord de l'Havana és un document digne d'atenció perquè en ell s'identifiquen amb detall les condicions per a una pau democràtica, és a dir, una pau basada en l'eliminació de les causes socials, econòmiques i polítiques que van comportar el conflicte armat. L'acord era particularment detallat en relació amb la reforma política i la justícia transicional. S'admetia que el post-conflicte colombià sorgia en un període de crisi del neoliberalisme i que només tindria alguna viabilitat de transformar-se en un procés de pau genuí si, a contra corrent, posés el focus en la consolidació i l'ampliació de la democràcia, és a dir, posant l'accent en la convivència democràtica de baixa intensitat actualment vigent. Després de la farsa que acompanya la narrativa neoliberal —una farsa tan tràgica per a la majoria de la població mundial— segons la qual la democràcia no té condicions, el post-conflicte es transformaria en un procés de pau si acceptés discutir creativament i participativa la qüestió de les condicions socials, econòmiques i culturals de la democràcia.

Es pot dir que la pau democràtica va ser el projecte explícit que va orientar les negociacions. No obstant això, sempre va estar subjacent a les mateixes un projecte implícit que he denominat pau neoliberal. Aquest projecte no pretenia cap reforma política o econòmica i només aspirava al desarmament de les forces de la guerrilla per garantir que el capitalisme agrari i miner nacional i estranger tingués lliure accés a la terra i els territoris. Tot sembla indicar que aquest projecte implícit era al cap i a la fi l'únic projecte pel govern colombià. La dreta més conservadora, per la seva banda, sempre s'havia manifestat contra les negociacions amb la guerrilla, i la seva força va quedar demostrada en els resultats del referèndum sobre l'acord de pau. Durant un any assistim a una creixent demonització de la guerrilla duta a terme per les forces de dreta, certs sectors de l'Estat (la Fiscalia) i els principals mitjans de comunicació. Aquesta demonització tan ben orquestrada pretenia treure als ex-guerrillers qualsevol tipus de legitimitat perquè la societat els veiés com a membres d'una organització política que no ha estat derrotada militarment i que, com a tal, ha de ser acollida per la societat a causa de la seva decisió d'abandonar les armes i seguir la seva lluita per les vies polítiques legals.

L'imperialisme nord-americà

Colòmbia ocupa una posició estratègica en el continent. Quan analitzem la història del conflicte armat a Colòmbia, es fa evident la ingerència constant de l'imperialisme nord-americà, i sempre amb el propòsit de defensar els interessos econòmics de les seves empreses (pensi's en la trista i famosa United Fruit Company), els interessos geoestratégicos del seu domini continental i, evidentment, els interessos de les seves oligarquies aliades colombianes, unes més dòcils que unes altres.

Colòmbia va ser l'únic país llatinoamericà que va enviar tropes per combatre al costat dels nord-americans a la Guerra de Corea. Va ser la Colòmbia que va promoure l'expulsió de Cuba de l'Organització dels Estats Americans (OEA) i, més recentment, va ser la Colòmbia que, en la mateixa organització, va defensar de forma més aferrissada l'expulsió de Veneçuela. Sota el pretext de la lluita contra el narcotràfic, el Pla Colòmbia, signat per Bill Clinton al juny del 2000, va transformar Colòmbia en el tercer país del món amb més ajuda militar dels Estats Units (després d'Israel i Egipte) i el país amb més ajuda per a entrenament militar directament impartit per Estats Units.

Per a Estats Units, ara centrat en l'asfíxia del règim bolivarià de Veneçuela, és important que Colòmbia segueixi essent un aliat fiable pels seus propòsits en el continent. Així mateix, és important que les multinacionals nord-americanes acabin per tenir accés lliure als recursos naturals de Colòmbia, un accés que fins ara ha estat limitat a causa del conflicte armat. Per a Estats Units, la fi del conflicte armat és una bona oportunitat per a que Colòmbia es lliuri d'una vegada i sense limitacions al neoliberalisme. Al cap i a la fi, per a Estats Units és beneficiós que segueixi el conflicte armat, encara que sigui sota altres formes, perquè les forces armades colombianes, l'agent polític més proper de l'imperi, segueixin tenint un paper crucial en els processos polítics interns.

Les forces d'esquerra i el context electoral

L'esquerra o centre-esquerra colombiana està fragmentada en la vigília de les eleccions legislatives i presidencials. A aquestes últimes les forces d'esquerra presenten els següents candidats: Clara López, Gustavo Petro, Jorge Robledo, Claudia López, una candidata més aviat de centre-esquerra, Sergio Fajardo, un candidat de centre que alguns consideren de centre-esquerra, i dos candidats de dretes, Germán Vargas Lleras i Iván Duque. Humberto de la Calle Lombana, que va ser el negociador del Govern del procés de pau, ha estat assenyalat com a possible candidat d'esquerra. El nou partit de les FARC [2] es troba en un complex procés de consolidació interna, propi de la transformació de grup guerriller en partit polític. A finals de gener presentarà el seu programa i els seus candidats a les eleccions legislatives i presidencials. Per a aquestes últimes el candidat a president és l'històric capdavanter de la guerrilla, Rodrigo Londoño, més conegut com Timochenko, que va liderar el procés de les negociacions de pau a l'Havana.

En les condicions actuals, es corre el risc que les forces d'esquerra disminueixin o perdin la representació parlamentària i que siguin els dos candidats de dretes els que es disputin la segona volta de les eleccions presidencials. Qualsevol dels dos, com a molt, accepta la pau neoliberal. Iván Duque, el representant de la dreta més reaccionària, relacionada amb l'expresident Álvaro Uribe, serà qui servirà més fidelment als interessos imperials.

Per tradició, l'esquerra colombiana ha estat molt fragmentada. En el passat, la gran divisió va ser entre l'esquerra reformista (internament dividida) i l'esquerra revolucionària, adepta a canvis radicals a través de la lluita armada (aquesta també dividida entre diversos grups armats). Podria pensar-se que per fi ha arribat una oportunitat històrica perquè l'esquerra colombiana s'uneixi, ja que aquesta divisió ha desaparegut. Per desgràcia, aquest no sembla ser el cas, perquè la manera com s'ha implementat el procés de pau mostra que la divisió segueix existint d'una forma perversa, amb l'estigma social i polític amb el qual s'està assenyalant als ex-guerrillers. En comptes de ser acollits per haver abandonat les armes, són demonitzats per tots els crims que van cometre, com si els acords de pau no haguessin existit, com si contra ells no s'hagués comès cap crim i fossin criminals comuns. La dreta formula aquest estigma amb el lema que els ex-guerrillers usurparan el camp democràtic per imposar el castro-chavisme. El post-conflicte està sent reconceptualitzat com a conflicte a través d'altres mitjans només aparentment més democràtics.

Les diferents forces d'esquerra reformistes temen qualsevol associació amb les FARC, ara partit polític. D'aquesta manera, corren el risc de situar-se en el camp de la pau neoliberal i, per tant, en el camp ideològic de la dreta. Sigui de la forma que sigui, les forces d'esquerra corren el risc de rendir-se a la lògica dels que clamen contra el «castro-chavisme». Si interioritzen la idea que han de «netejar» la imatge de l'esquerra, de purificar-la, encara que per fer això calgui retocar-la amb tints de dreta, el camí al desastre estarà assegurat. Per fugir de l'«infern veneçolà», poden caure en la més diluïda versió de la socialdemocràcia europea. Si no s'uneixen, les diferents forces d'esquerra no podran realitzar un programa d'esquerres, encara que una d'elles conquisti el poder. Com ja va succeir en el passat, fins i tot pot acabar aliant-se amb forces de dretes.

En caure en el parany d'haver d'escollir entre política com abans o castro-chavisme, les forces d'esquerra s'autoexclouen del camp en el qual seria possible la unitat sobre la base d'un programa unitari d'esquerra. Aquest camp inclouria temes com els següents: la defensa del procés de pau entès com a pau democràtica; la lluita contra l'enorme desigualtat social i els feixismes socials que aquesta crea; la defensa dels processos populars de gestió de la terra, la introducció de formes d'economia solidària, sobretot a les regions més afectades pel conflicte armat; una democratització de la democràcia, aprofundint-la i ampliant-la; una reforma de l'Estat per blindar-lo contra la privatització de les polítiques públiques a conseqüència de la corrupció i l'abús de poder; un distanciament, encara que sigui gradual, dels propòsits de l'imperialisme. Per tot això seria necessari que el curt termini es veiés com a part del llarg termini; en altres paraules, seria necessari un horitzó polític i una visió de país que no es limités als càlculs electorals del moment.

Els candidats i candidates han vingut destacant la necessitat de buscar enteses i aliances entre les forces d'esquerra. Una de les candidates, Clara López, en un comunicat públic de l'11 de gener de 2018, identificava els punts de convergència i divergència entre les diferents forces d'esquerra i les exhortava a articular-se i a negociar una agenda comuna basada en les convergències, a fi de construir «una gran coalició progressista». Així doncs, presentava una ruta concreta a través del camí de la convergència:

“1) Dins de la tradició pluralista de les nostres diverses perspectives polítiques i sense abandonar les diferències que caracteritzen els nostres idearis, acordem convocar, de manera conjunta, als nostres conciutadans a tornar a somiar una Colòmbia en pau, de prosperitat compartida, lliure de corrupció i amigable amb la naturalesa.

2) En sotmetre'ns a la consulta interpartidista el proper mes de març, reconeixem la llibertat de conducció de la candidatura triomfant, dins del programa que aprovi una convenció del partit o moviment d'aquesta candidatura, amb participació dels altres sectors de la consulta i els seus aliats, que conformaran la coalició que es compromet a governar a Colòmbia dins d'un indestructible compromís amb les institucions, la pau, la democràcia, el respecte per la diferència i el canvi social”.

I finalitzava dient que estaria disposada a acceptar la fórmula de convergència que reunís més consens. En el cas que no fos possible, es presentaria com a candidata. Pel que sembla, en una demostració que el passat pesa més que el futur entre les esquerres colombianes, en les properes eleccions legislatives de març hi haurà tres llistes d'esquerra: la llista de les FARC, la llista de Gustavo Petro i Clara López, i la llista del Pol Democràtic liderada per Jorge Robledo. Una vegada més s'acosta la derrota i aquesta vegada pot ser fatal per a la presència de l'esquerra al Congrés. Quin serà l'impacte d'aquesta divisió en les eleccions presidencials que se celebraran dos mesos després?

Notes

[] Aquest article constitueix el quart capítol en aquest blog (Espejos extraños) al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part del llibre ¿Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué, cómo i para qué. Dyskolo, 2018.

[1] En Democràcia i transformació social dedico a aquest tema un capítol, titulat Colombia entre la paz neoliberal y la paz democrática.

[2] Conservant el mateix acrònim per a un nou contingut: Força Alternativa Revolucionària del Comú.