La sostenibilitat del sector tèxtil, una lluita pendent

Carolina López, consellera d'Emergència Climàtica del districte de Sants-Montjuïc de Barcelona

Tota la meva infància vaig vestir amb roba heretada. A l'entramat de germans, cosins i tietes de la meva extensa família, vaig néixer de les últimes i, per tant, no podia triar què em posava. Totes les meves prendes havien passat abans de la germana a la cosina i de la cosina a mi. Encara avui, si miro una fotografia antiga, puc traçar tot el recorregut del que porto a sobre. Recordo que, al pati, les altres nenes m'assenyalaven i reien: mireu, si porta la faldilla de la seva mare! Jo no entenia perquè era dolent portar roba reutilitzada si encara servia. Amb el temps, es va convertir en una forma d'estil per mi, molt abans de que arribés la cultura vintage i, de sobte, fos trendy portar roba de l'àvia.

Trenta anys després, obro l'armari i no sé ni què triar. Segons les dades publicades per la Generalitat, un 40% de la roba que tinc, no me la posaré en tot l'any. Algunes peces romandran amb l'etiqueta i no les arribaré a fer servir mai. Perquè, des de que jo era petita, moltes coses han canviat. La indústria de la roba barata i ràpida ha crescut com un cohet. Entre 2000 i 2015, la compra de peces de vestir es va duplicar. En canvi, ha caigut en picat l'ús que en fem. Ara, quan descartem alguna cosa de l'armari, ens ho hem arribat a posar fins a un 36% menys de vegades que l'any 2000. A més, la industria textil és, segons l'ONU, la segona indústria més contaminant del món. Cada català genera a l'any 22 kg de residus textils, dels que només el 10% arriba a les plantes de reciclatge. Molts d'aquests residus acaben en abocadors il·legals a països del sud, com el tristament famós del desert d'Atacama, on acaben tones de roba que fins i tot, mai van arribar als comerços.

Els problemes de la indústria de la moda no es limiten a la seva manca de sostenibilitat ambiental. Les condicions laborals de les seves treballadores sovint atenten contra els drets humans. Disposar en Occident de roba d'usar i llançar, cada vegada més barata, suposa que prop de 50 milions de persones, de les quals un 12% són menors d'edat, visquin en condicions d'esclavitud. En les fàbriques clandestines de Pakistan, India o Nepal, nenes i dones pateixen jornades de fins a 15 hores i treballen, dormen i viuen dins de la mateixa habitació. L'any 2013, 1134 treballadors, la majoria dones, van perdre la vida en l'accident de Rana Plaza, però aquest no va ser un cas aïllat. Han passat 9 anys d'aquella tragèdia i les coses no han canviat a millor.

La bona notícia és que cada vegada més persones són conscients d'aquesta barbaritat i han començat a fer servir alternatives: reduir la quantitat de peces que comprem a l'any, fer intercanvis amb amics i coneguts, adquirir roba de segona mà o reciclar-la són algunes de les més populars. A Barcelona ja trobem iniciatives interessants, però encara petites. Cursos d'upcycling, tallers on t'ensenyen a reparar les teves prendes a màquina, grups comunitaris per compartir roba infantil… Ara és el moment de posar fil a l'agulla i reduir els residus tèxtils de la ciutat de Barcelona de debó.

Per això, són importants actuacions com la de l'ajuntament de Barcelona, que ha creat un servei nou de recollida de roba a domicili. A partir d'ara, qualsevol ciutadà que vulgui desfer-se de materials tèxtils, bé sigui roba o complements, roba de la llar, tovalloles o cortines, només haurà de fer una trucada al 010 i li recolliran gratuïtament al seu domicili, a partir d'una quantitat mínima. La roba la recullen per la seva transformació per part empreses d'inserció laboral, per tant aquests residus tèxtils també donaran feina digna a persones en situació de vulnerabilitat.

En un moment en que és urgent apropar-nos al objectiu de Residu Zero per fer front a la crisi climàtica, benvingudes siguin iniciatives com aquesta. Però no oblidem mai que el millor residu és el que no es crea. Reciclar i reutilitzar la roba no és suficient. Necessitem un canvi de mentalitat i una major responsabilitat per part de les empreses si volem una indústria de la moda més ètica i sostenible, disposada a avançar per assolir un model de producció i consum més circular i per tant sostenible.