La sororitat com a pràctica política

Isabel Lozano Lázaro

Regidora d’Igualtat i Polítiques inclusives - Ajuntament de València

Em vaig trobar amb Carmen Alborch fa set anys, quan jo acabava el màster de Gènere i Polítiques d’Igualtat. En aquell moment formava part d’un col·lectiu d’estudiants feminista de la Universitat de València i vaig participar activament en la constitució d’un nou col·lectiu a València sota el nom Cultura per la Igualtat: Cercle Feminista. Junt amb altres companyes del món associatiu, sindical, empresarial i polític teníem la pretensió de crear un espai de trobada el més ample possible d’organitzacions i dones compromeses amb l’assoliment d’una societat i un cultura igualitàries. Més concretament, volíem organitzar un front comú de resistència i mobilització feminista a tots els àmbits de la societat valenciana davant l’amenaça als drets de les dones i a les polítiques públiques d’igualtat que suposaven tant el govern autonòmic com municipal del Partit Popular. Sota aquell paraigua organitzarem debats i trobades de temàtiques molt diferents per tal d’arribar a les dones, i als també homes de la ciutat, i generar opinió i sensibilització.

Des d’eixe moment, vaig apreciar com una de les grans qualitats de Carmen la seua gran capacitat per teixir xarxes i facilitar trobades, projectes i afectes entre les persones. Especialment entre les dones. Era una gran creient i practicant de l’ètica de la sororitat. Ens convidava a parlar sobre nosaltres, les dones. Reflexionar sobre les relacions que establim amb altres dones, per superar l’atàvica misogínia. Escrivia al seu llibre Malas (2003): "Nos conviene liberarnos de ciertos miedos paralizantes, romper el cerco de los tópicos, los estereotipos, de los lugares comunes acerca de nosotras, y darle un papel protagonista a la creatividad, la franqueza, el respeto, la alianza, la complicidad".

Una altra qualitat que reconec i he admirat sempre en ella, com un tret essencial i captivador de la seua manera d’estar al món, era la seua llibertat. Mirant-la em feia l’efecte que tot era possible, que ella era plenament l’ama de si mateixa i de la seua existència.

Em pregunte si ha estat això, juntament amb les diferents responsabilitats i la projecció pública, el que ha fet de Carmen un símbol de la nostra ciutat. De la modernitat, llibertat i amabilitat que potencialment tenia el Cap i Casal però que semblava que mai podria tornar a brollar per culpa de la mediocritat, l’auto-odi i el meninfotisme amb què ens maltractava la dreta valenciana.

El passat 9 d’Octubre, diada del País Valencià, Carmen va ser reconeguda amb l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana. En el seu discurs d'agraïment va destacar dos paraules com a símptoma dels nous temps: lluita i esperança. Una lluita i una esperança que precisament han tornat a brollar. Ara lluitem i treballem, com abans, pel món just, solidari i igualitari que volem. Ara, a més, tant des del Govern del Botànic com des del Govern de la Nau de València, posem al servei d’eixe mateix objectiu les polítiques i recursos públics.

En eixe acte Carmen també va expressar el seu desig que el feminisme fora declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com al gran moviment social que ha aconseguit, com cap altre, que més de la meitat de la població mundial guanye drets de ciutadania i llibertats individuals i col·lectives impensables fa un segle. Agafem el seu testimoni: fem de les polítiques públiques, polítiques públiques feministes; pensem els carrers i fem-los nostres; ocupem les estructures de poder per netejar-les de violència i d’imposició; entrelliguem-nos unes amb altres per construir comunitats on l’alegria i les cures estiguen al centre.

Més enllà de les discrepàncies partidistes, Carmen ens va obrir camins a totes. I s’ho agrairem sempre. Bon viatge, mestra.