Sobre el delicte d'ecocidi i el moviment ecologista

Ignasi Bernat, Rob Knox i David Whyte

El passat dimecres es va debatre al Parlament de Catalunya una proposta no de llei de la CUP sobre la incorporació del delicte d'ecocidi al codi penal. La iniciativa proposada insta al Congrés perquè debati i, en cas d'aprovació, modifiqui el codi penal per incloure un crim d'ecocidi. La proposta també reclama la modificació de l'Estatut de Roma perquè reconegui el crim d'ecocidi com un nou crim contra la humanitat i, per tant, que puguin ser jutjades pel Tribunal Penal Internacional aquelles accions que concorrin amb el tipus penal.

La proposta defensada per el diputat Dani Cornellà defineix l'ecocidi com "tot acte il·legal o derivat d'un defecte greu de previsió o de precaució comès per estats, empreses públiques o privades o individus i grups d'individus sabent que és altament probable que causi un dany greu, extens i durador a l'ambient". Aquesta proposició vol prendre's seriosament el debat al voltant dels danys ambientals generats per les grans corporacions empresarials.

Malgrat que diversos parlamentaris van fer diferents interpretacions sobre l'origen etimològic del mot, ningú no va encertar a localitzar-ne el seu context, l'ús de l'Agent Taronja en les operacions de contra-insurgència nord-americana en la Guerra de Vietnam. L'Operació Ranch Hand va començar l'any 1961 i, durant la dècada següent, va llençar més de 75 milions de litres d'herbicides sobre la superfície de Vietnam amb l'objectiu de destruir la selva, els manglars, l'arròs i altres cultius. Un cop a la biosfera, aquests químics van causar diverses formes de càncers agressius i horribles mutacions que van tenir i continuen tenint un impacte brutal sobre diferents generacions de vietnamites.

La comprensió d'aquesta tàctica de guerra ecocida va ser articulada clarament pel Viet Cong. De fet, va ser el Vietcong qui va denunciar que estaven sent sotmesos a una nova forma de guerra que tenia per objectiu la total destrucció del seu ecosistema i de la seva supervivència ecològica. Així que, malgrat que mai van emprar el terme ecocidi, tant l'Exèrcit Popular del Vietnam i el Vietcong van evidenciar que aquests atacs eren fruit de l'imperialisme americà. Encara avui es pot visitar el Museu de Guerra a Ho Chi Minh City, que té una part important dedicada a explicar els impactes duradors de l'Agent Taronja sobre la població i el territori.

Quan va sorgir el terme?

D'aquesta denúncia se'n van fer ressò diversos intel·lectuals i escriptors occidentals. Així, el 1966 es creà el Tribunal Internacional de Crims de Guerra amb la participació de referents de la talla de Bertrand Russell, Simone de Beauvoir, Jean Paul Sartre, Lelio Basso, Isaac Deutscher i, fins i tot, d’un jove Tariq Ali. El tribunal, que entenia la seva actuació com una continuació dels judicis de Nuremberg, va investigar i avaluar la política exterior dels EUA i la seva intervenció militar a Vietnam.

En aquest sentit, l'emergència del concepte d'ecocidi ha de ser entès com el resultat del moviment anti-guerra i anti-imperialista tant del Sud primer, com del Nord després. I de la mateixa manera que el concepte de genocidi va sorgir del Tribunal de Nuremberg exposant els horrors del règim nazi, el Tribunal Internacional de Crims de Guerra va exposar els horrors de l’exèrcit nord americà com a punta de llança de la seva política imperialista.

Aquest fet impulsaria el sorgiment del terme ecocidi. De fet, alguns líders com Malcom X, Martin Luther King i el Student Nonviolent Coordinating Committee van denunciar que el racisme dels EUA a casa no podia ser entès separadament del racisme i imperialisme al Vietnam. En aquest context, el científic nordamericà Arthur Galton va emprar el terme ecocidi per primer cop el 1970 i, el 1972 Olaf Palme, a la conferència fundacional de l'agència sobre el medi ambient de l'ONU a Estocolm, va fer servir el terme ecocidi per descriure l'actuació dels EUA al Vietnam. L'Índia i la Xina van recolzar el premier suec i van demanar que l'ecocidi esdevingués un nou crim internacional.

El terme ecocidi buscava capturar aquesta nova tàctica de guerra que tenia per objectiu prioritari la destrucció de l'ecosistema. D'una banda, la crema química del fullatge per acabar amb la protecció del Vietcong en el context de la selva, però de l'altre, la destrucció de tot cultiu per erradicar els mitjans de subsistència de la base social del Viet Cong. En resum, destruir la natura per destruir la possibilitat de la supervivència humana i de la seva reproducció social.

Entendre l'origen del concepte està lluny de ser una mera discussió acadèmica doncs té importants conseqüències per a la lluita contra la destrucció del medi ambient i sobre com els moviments socials poden intentar combatre-la. D'una banda, perquè és important reconèixer que l'ecocidi que estem vivint té causes i efectes molt diferents que reprodueixen lògiques colonials i desigualtats socials preexistents. Però de l'altra, perquè seran necessaris moviments socials de masses i aliances àmplies entre el nord i el sud per mitigar-ne les conseqüències.

Fins ara, totes les respostes polítiques han estat insuficients, les de les diferents agències de Nacions Unides, com el seu programa mediambiental, fins a les cimeres sobre el canvi climàtic. Així com les mesures preses en altres instàncies internacionals des de la UE fins a les Institucions Financeres Internacionals. Cap acció rellevant s'ha pres per limitar el flux de combustibles fòssils que està darrera de l'escalfament global.

Moment d'urgència

És obvi però que estem en un moment d'urgència i calen accions per posar fre a l'emergència climàtica, és en aquest context que el dret se'ns presenta com una possibilitat de canvi immediata. Estem, per tant, obligades a buscar solucions que transformin la nostra inèrcia institucional i la incapacitat per respondre a aquesta amenaça. Paradoxalment, la fallida de les institucions representatives i de caire internacional ens ha portat a buscar noves solucions en aquestes mateixes instàncies que ens han fallat.

El perill d'aquesta estratègia està en què es desplaci, precisament, la responsabilitat dels governs i dels estats per la seva incapacitat de legislar, regular i vigilar l'aplicació de la pròpia legislació per protegir el medi ambient cap als actors privats: les empreses. Però d’aquesta forma de concebre l'ecocidi se'n desprenen dos perills més dels quals el moviment ecologista hauria de ser–ne molt conscient.

Primer, si ens concentrem només en els elements més espectaculars de l'ecocidi, com ara, els vessaments de petroli, en la contaminació dels rius, la destrucció de la selva amazònica, per exemple, el Prestige, Aznalcóllar, la desforestació de l'Amazones, Bhopal, i un infinit etcètera, correm el risc d'oblidar-nos dels elements mundans i quotidians que porten a la crisi climàtica i a l'ecocidi que se'n deriva. Els avions privats i els creuers turístics que atraquen i salpen dels nostres ports diàriament o la contaminació atmosfèrica i el diòxid de carboni emès constantment per les nostres indústries no mereixen reprovació penal sota aquesta forma d'interpretació de l'ecocidi.

Segon, si oblidem, d'aquesta forma, el rol fonamental que han tingut els diferents estats pavimentant el camí que ens ha portat a l'ecocidi, estem oblidant que tots els sectors empresarials i industrials estan fortament regulats, estandarditzats i, molt sovint, subvencionats de diverses maneres per les diferents administracions de l'estat. Per tant, la idea que l'ecocidi i el canvi climàtic són elements extraordinaris al propi funcionament de la mateixa economia i externs a la pròpia actuació de les administracions públiques és profundament esbiaixada.

La importància de construir un moviment fort

L'emergència climàtica que vivim i el corresponent ecocidi no són el resultat de cap ruptura amb la legalitat vigent. El canvi climàtic no és ni podrà mai ser cap delicte doncs és el resultat del funcionament normal del mode de producció, distribució i consum dins del capitalisme. Aquí no hi ha hagut cap delicte, l'estat no ha sigut desobeït. És sota el funcionament normal del capitalisme que hem arribat a aquest abisme. No hi ha cap subjecte monstruós a qui castigar darrera d'aquesta crisi que ja vivim. Per tant, pensar que podem sortir d'aquest atzucac per la via del dret penal és, com a mínim, naif.

Ens estem oblidant que aquesta és una discussió política sobre un conjunt de relacions socials que porten a aquest canvi climàtic, allò que alguns autors han anomenat capitalocè. Portar la discussió cap al terreny jurídic és prendre-li la capacitat política al moviment ecologista per impugnar el sistema social, és a dir, les forces econòmiques i polítiques, que ens han portat a aquesta situació. Podria semblar que fer un ús del dret per intentar combatre aquesta emergència és útil, doncs apareix com un instrument independent i legítim que ens pot donar la raó davant de les grans corporacions causants del canvi climàtic.

El problema és, precisament, que el dret no està més enllà de les relacions socials en les quals viu aquest dret. Dins de les relacions capitalistes, no existeix tal autonomia del dret capaç de corbar les relacions imperialistes i d'explotació si no va acompanyat d'un moviment prou fort com per interrompre aquelles mateixes pràctiques de dominació. És en la construcció d'aquest moviment que avui l'ecologisme polític hauria de centrar les seves energies a casa nostra.

Podrà el dret oposar-se a les forces colonials darrere l'ecocidi i el canvi climàtic? O acabarà per legitimar les institucions que han estat incapaces de mitigar-ne cap dels seus efectes desiguals? Les nostres pràctiques de resistència haurien de servir per colpejar, enlloc de legitimar, la condensació institucional de les relacions socials que volem transformar. Sabem que totes les empreses participen en menor o major mesura d'aquest crim d'ecocidi. Són totes criminals? Cap? Servirà un delicte per frenar l'ecocidi constant? Servirà per exposar la captura institucional dels agents reguladors de les diferents administracions de l'estat? Donarà força simbòlica al moviment ecologista per construir una força social per lluitar pels seus objectius concrets? O servirà, ans el contrari, per distreure'ns de la manca d'acció de la pròpia generalitat que ara vol impulsar uns JJOO d’hivern, la construcció del quart cinturó, de l'ampliació de l'aeroport o del macrocasino Hard Rock?

De fet, al dia següent d'aquest debat al Parlament de Catalunya, el Tribunal Suprem desestimava dos recursos d'entitats ecologistes contra el Pla d'Acció Climàtica per manca d'ambició per frenar el canvi climàtic del govern espanyol del PSOE-Podemos. D'acord amb l'alt tribunal, el pla del govern PSOE-Podemos està dins dels marcs que han vingut establint tant la UE com les Nacions Unides a través de les diferents COP [cimeres del clima] i, per tant, no hi ha res reprovable en termes legals. Aquí ressona la vella lliçó imprescindible per a tot moviment que aspiri a la transformació social. Entre drets iguals, la força preval. És a dir, mentre el moviment ecologista no construeixi la força social necessària per confrontar i desestabilitzar els grans poders econòmics, socials i polítics, totes les crides al dret no seran res més que belles proclames morals, però sense cap efectivitat política.

Ignasi Bernat, professor de Sociologia de la Universitat de Barcelona (UB)

Rob Knox, Senior Lecturer International Law University of Liverpool

David Whyte, Professor of Climate Justice Queen Mary University of London