Una sentència amb mal gust de boca

Àlex Masllorens, periodista

Una constant es va repetint els darrers anys a Barcelona: mesures i decisions que a molts els semblen innovadores quan les adopten altres grans ciutats europees o americanes, per a alguns opinadors i grups de pressió resulten sempre negatives en el moment en què es volen aplicar aquí.

Se senten sovint advertiments, que pretenen ser benintencionats i innocents, sobre el mal que s'està fent a la nostra ciutat cada cop que s'intenta aplicar una mesura anticontaminació o per fer-la més amable i més saludable. També quan s'adopten nous projectes per reduir les desigualtats. El problema sempre és el mateix, que es trepitgen interessos corporatius o s'actua indirectament contra lobbis que feia anys que tallaven el bacallà.

L'últim episodi, fins ara, n'ha estat el del dentista municipal. Una sentència del TSJC ha donat la raó al Col·legi d'Odontòlegs i ha frenat l'ampliació del servei que impulsava l'Ajuntament. Segur que els representants oficials dels odontòlegs deuen tenir les seves raons, però si es té en compte que les quatre clíniques dentals que ja funcionaven han atès 36.000 visites i que la majoria dels usuaris són persones que no es podien permetre pagar el servei i, en conseqüència, no s'arreglaven la boca, tampoc no sembla que els odontòlegs hagin perdut clientela. Estem parlant d'un 12% de la població que no pot accedir al dentista per raons econòmiques. En canvi, totes aquestes persones hauran gaudit d'una millor salut bucodental, la qual cosa, sens dubte, ha millorat la qualitat de vida de la població barcelonina.

Darrere la decisió de l'equip municipal d'impulsar aquest nou servei hi havia un dèficit previ: la manca de cobertura d'atenció odontològica en el sistema sanitari públic. I totes les investigacions actuals apunten que les diferències econòmiques, que no han parat d'augmentar amb les darreres crisis, provoquen cada cop més un immens desequilibri en la salut de la població. Ja no es pot ignorar que l'estat de salut de les persones cada cop més depèn del seu nivell de renda.

Però, a més, el Col·legi d'Odontòlegs ha ignorat que cent clíniques dentals privades ja estan oferint una tarifa social a la població amb menys recursos, amb descomptes del 35%, gràcies a un acord del municipi amb una associació empresarial de centres d'assistència dental.

L'Ajuntament ha anunciat que recorrerà la sentència davant del Suprem, que previsiblement tardarà uns anys a pronunciar-se. I, mentrestant, ara que s'acosten eleccions, continuarem sentint dia sí dia també múltiples advertiments sobre les mil amenaces que posen en perill la supervivència de Barcelona: unes superilles “perverses” a les quals Nacions Unides els fa un reconeixement internacional i que han estat modèliques per a altres grans urbs; una zona de baixes emissions “excessiva” que la Unió Europea considera que s'ha quedat curta i que cal ampliar; una normativa “nefasta” que obliga els promotors d'habitatge a reservar un 30% per habitatge assequible i que és un dels elements que ha contribuït a que Barcelona tingui el parc públic d'habitatge més gran d'Espanya; o una ampliació “demencial” dels carrils bici que ha inspirat nous models de regulació del trànsit en altres ciutats, com el París d'Anne Hidalgo.

No cal dir que és bo i necessari que hi hagin propostes i models diferents per a la ciutat i que tothom té dret a dir-hi la seva. Com més idees hi hagi sobre la taula, millor. Però hem de ser conscients que davant l'actual amenaça climàtica i atès que Barcelona és una ciutat amb una contaminació molt alta i amb pocs espais verds, sembla clar que determinades mesures, tard o d'hora, les hauran d'acceptar i aplicar fins i tot els qui avui n'estan en contra. I és evident també que és de justícia que els governants pensin en el bé comú i els interessos de la majoria (prioritàriament els dels més febles) a l'hora de prendre les grans decisions estratègiques sobre el futur de la ciutat.