Sánchez no n'ha après res de Zapatero

Joan Tardà i Coma

Quan se m'ha preguntat sobre tots dos líders socialistes, amb un cert ànim de boutade, he donat per resposta que, al costat de l'actual president del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero se m'apareixia com un Olof Palme quan no un Wily Brandt. Sens dubte, la baraka de Pedro Sánchez, producte d'una innegable capacitat per encarar situacions difícils amb atreviment, l'ha convertit en representació genuïna de polític lleuger d'ideologia i, per tant, accidentalista. Fora llastres innecessaris! Algun dia s'estudiarà amb detall a les facultats de Ciències Polítiques el que va passar l'any 2016 com a paradigma de modernitat, la mateixa que va portar Macron a l’èxit a França, enfonsant la socialdemocràcia francesa i que a Espanya va pretendre assolir el cim amb el seu pacte frustrat amb Albert Rivera.

En paral·lel, el republicanisme català en els darrers temps es va imposar l'imperatiu de metabolitzar el procés a partir d'una profunda reflexió sobre el que va passar a Catalunya i el protagonitzat al carrer en clau d'assumpció del principi de realitat. Concretar en definitiva què és el que s'havia d'apuntar a la columna dels encerts i què s'havia d'endossar a la columna de dèficits. Un exercici que explica no només l'aritmètica que va fer possible la presidència socialista actual sinó també l'aprovació dels pressupostos de l'Estat vigents. Un bloc d’investidura que, malgrat tots els contratemps, li ha permès al PSOE fer camí.

Pedro Sánchez, doncs, hauria d’haver après de Rodríguez Zapatero. El mateix president que, dos anys després de la seva investidura el 2004 gràcies al suport del republicanisme independentista, va renunciar al compromís adquirit d'emprendre el camí de la construcció d'un sistema que superés el terraplè LOAPA post23-F per assolir un reconeixement total de la plurinacionalitat , la pluriculturalitat i el plurilingüisme de l'Estat que necessàriament hagués implicat enfrontar-se a una progressiva i alhora profunda regeneració de l'aparell estatal i dels òrgans constitucionals per anar així armant-se per obrir el meló de la reforma constitucional.

I, sobretot, hauria d'haver après de la realitat. Efectivament, perquè ni avui Pedro Sánchez disposa d'un polític com Duran i Lleida ni pot acudir a un president de la Generalitat com Artur Mas. Líders amb què llavors sí que va poder comptar Rodríguez Zapatero per enterrar vel·leïtats federalitzants i regeneracionistes i així retornar a la dialèctica encunyada en els anys de la Transició basada en les complicitats entre els partits espanyols majoritaris i els partits nacionalistes. I d'aquelles renúncies, d'aquella incapacitat, va derivar el que va passar posteriorment. Sens dubte!

No existeix doncs ja cap agafador des d'on fer palanca per mantenir la ficció d'un sistema democràtic d'excel·lència, tal com ha quedat reflectit en el decadent marc actual on al desprestigi de la Corona se li suma les seqüeles de l'enquistament del cas català, la facilitat amb què sectors de l'Estat profund s'externalitzen del funcionament democràtic, la fràgil separació dels poders de l'Estat que més aviat se'ns apareix com un simple repartiment d'interessos entre les elits o la trepidant socialització de la banalització de Vox.

Sánchez no n’ha après res de l'enorme error comès per part de Rodríguez Zapatero a l'interpretar que les seves renúncies obligarien la dreta espanyola a imprimir, alhora, moderació. Ingenuïtat? Insensatesa? En tot cas, és ser molt altiu qui ignora que aquests són els moments que la dreta sempre sap aprofitar com a plataforma d'enlairament per assolir el retorn al poder.

Si Rodríguez Zapatero es va poder trair a si mateix (davant bona part de la ciutadania catalana per descomptat però no només de ella) va ser perquè prèviament va ser capaç de vehicular un relat estratègic que apel·lava a un canvi progressista. Una mirada en definitiva que interpel·lava les forces d'esquerra “perifèriques” d'entre les quals el republicanisme català, el suport del qual va rebre. Però aquest no és el cas de Pedro Sánchez, per a qui allò buit (els continguts de les seves intervencions parlamentàries més rellevants així ho corroboren) i el líquid de les seves fidelitats ideològiques (l'operació d'aliança amb Albert Rivera el 2016 abans esmentada) es volien convertir en sinònim de modernitat.

Però els temps són uns altres. Hi ha un govern inèdit de coalició malgrat li faci mal al PSOE, el catalanisme constitucionalista és residual, Vox va arribar per créixer i el PP manté un sòl electoral de formigó malgrat haver-se convertit en el partit polític amb més causes judicials obertes per corrupció de la UE. I passat l'equador de la legislatura, la conjuntura actual comença a mimetitzar-se amb la de la segona legislatura de Rodríguez Zapatero en què progressivament es va anar evidenciant que totes les renúncies només li arribaven per anar sortint al pas del dia a dia a batzegades, però amb la progressiva evidència que amb arranjaments li resultaria impossible encarar amb èxit problemes urgents com els derivats de la crisi econòmica i de la pròpia desafecció/contestació de la ciutadania davant el desemparament.

I avui ens trobem davant d'una altra oportunitat perduda per part de l'esquerra espanyola. Sens dubte! Frenada a la taula de diàleg pactada amb Esquerra Republicana davant del vertigen de tenir de publicitar quina és la seva oferta a la ciutadania catalana per contrarestar la demanda d'amnistia i d'un referèndum acordat, maltractament als grups parlamentaris que van fer possible la investidura i aprovació dels comptes de l’Estat. És així! I així es va evidenciar en el cas de la gestió parlamentària de la reforma laboral menyspreant totes les propostes republicanes perquè aquesta era l'exigència de la CEOE, resistència a assumir les demandes relatives a la Llei Mordassa inajornables com les relacionades amb la prohibició de l'ús de les bales de goma o la devolució en calent d'immigrants, el manteniment de recursos d'inconstitucionalitat a lleis socials aprovades al Parlament, el no respecte al marc competencial estatutari en el projecte de la Llei de l'Habitatge, la inconcreció en l'aplicació dels fons europeus extraordinaris i un llarg etcètera de dèficits incomprensibles per culminar amb la negativa a conformar una Comissió d’Investigació al Congrés davant del ‘Catalangate?. Un escenari agònic per a la desaparició del qual no li donen, al Govern espanyol, prou rèdit els indults als líders del Procés.

En conclusió, un déjà vu. Malauradament.