Recuperar la confiança en la política

Marina Llansana Rosich, filòloga i periodista

“Tots els polítics són iguals”. “Només els interessa ocupar el poder”. “Són tots uns incompetents”. El descrèdit de la política no ha parat de créixer les darreres dècades i el resultat no pot ser més desolador: com més desprestigi de la política, més populisme i menys democràcia. O sigui: més feixisme.

És cert que no se’n pot responsabilitzar la ciutadania; els principals causants de la desafecció política són els propis polítics. I no se solen sentir veus de polítics defensant el propi gremi, més aviat al contrari, tirant més llenya al foc. Ja ho deia Jordi Pujol: “la política és l’únic gremi que no té per objectiu la defensa dels seus membres sinó el seu desprestigi, fins i tot la seva ruïna". I així estem.

No es pot negar que motius per aquesta desafecció no en falten: casos de corrupció, governs que es pleguen als interessos del mercat i rescaten bancs abans que les persones, conflictes que en lloc de resoldre’s políticament es deriven a la justícia perquè dictamini venjança, un clima asfixiant de repressió política, policial, judicial i un llarg etcètera.

Però des de la ciutadania, des del periodisme i des de l’anàlisi política també tenim la responsabilitat de dir que no és veritat que tots els polítics siguin iguals, i que és molt injust afirmar això quan centenars de servidors públics estan deixant la pell per ajudar a tirar endavant el país en plena pandèmia. Perquè també n’hi ha que han deixat una bona feina, més ben pagada i amb menys exposició pública, i han acceptat un càrrec en un govern o un lloc en una llista electoral per autèntica vocació de servei.

Per exemple: no es pot posar al mateix sac els governants que assumeixen el cost polític de prendre mesures impopulars per salvar vides, que aquells que decideixen flexibilitzar mesures perquè això els dona vots encara que comporti pèrdues de vides humanes. No només no són el mateix sinó que èticament estan a les antípodes. Hem de dir en veu alta que no és el mateix aprovar una llei de pobresa energètica, que recórrer-la al Tribunal Constitucional. No és el mateix. Com no és el mateix forçar unes eleccions en plena pandèmia perquè les enquestes et diuen que podries guanyar, o bé demanar posposar-les per evitar una abstenció rècord i, sobretot, risc de contagis. No, no tots són iguals.

Pot semblar extemporani proposar ara un elogi de la política. Però estic convençuda que l’única manera d’atraure les persones de màxima vàlua a les institucions catalanes és recuperar-ne el prestigi. Als governants que hi han deixat la pell, que no són tots però segur que sí que són la majoria, els hem de reconèixer el mèrit d’haver servit a les institucions en un moment tan difícil i una situació tan delicada com és la gestió d’una pandèmia mundial. Això no vol dir que els ciutadans no puguem ser crítics amb les decisions que s’han pres; ho hem de ser, i tant. Però també hem de saber valorar la valentia de decisions que han resultat ser encertades com obrir les escoles al setembre quan tot era por i incertesa, per exemple.

L’alternativa ja sabem quina és; la campanya electoral de la comunitat de Madrid ens ensenya cada dia com és la política quan els seus dirigents apliquen el model trumpista de fer antipolítica des del govern, que consisteix bàsicament a créixer a costa de disparar les institucions, amb mentides, insults i desqualificacions. Així Ayuso ha construït el seu imperi: amb la brega permanent, desgastant el govern, fomentant el desprestigi dels seus adversaris i mentint. Que lluny que queda Noruega, de Madrid. Mentre Noruega multa la seva primera ministra per saltar-se les restriccions per la Covid, Madrid aclama una presidenta que es proclama Covid Free mentre amaga les xifres reals de víctimes de les seves polítiques neoliberals.

Paràlisi a Catalunya

I en aquest context, la situació de paràlisi a Catalunya és terreny adobat per a la desafecció. Aquesta setmana ha fet dos mesos que vam acudir a les urnes, i fa més de mig any que no hi ha president de la Generalitat. Tenir un govern en funcions mina el prestigi de les institucions catalanes perquè alimenta la idea que són prescindibles, perquè paralitza decisions crucials, perquè resta credibilitat als representants polítics, la feina principal dels quals ha de ser poder arribar a acords per impulsar projectes.

Immersos en la crisi social, econòmica i sanitària més important que hem viscut en democràcia i a les portes d’un repte polític de grans dimensions com és el de saber atraure i gestionar els ajuts europeus del Next Generation, la interinitat és més munició per aquells que volen fer saltar pels aires la confiança en el projecte de república que defensa més de la meitat de la societat catalana. Si volem recuperar la confiança en la política, cal que la política deixi de ser part del problema per ser part de la solució. Començant per Catalunya.