Quan un dret arriba a temps

Hi ha moments en què la política deixa de ser un debat llunyà i entra directament a casa. Passa quan una malaltia greu i irreversible obliga una família sencera a reorganitzar la seva vida en pocs mesos. Passa quan el temps deixa de ser una qüestió administrativa i es converteix en una urgència vital. I passa, també, quan les institucions decideixen si arriben a temps o tornen a arribar tard.

L'ELA és una de les expressions més dures d'aquesta realitat. No és només una malaltia devastadora, és sobretot una sacsejada completa de la vida quotidiana: de la persona que la pateix, però també de la parella, dels fills, dels germans, de tots aquells que sovint es converteixen en cuidadors a temps complet. Parlem de jornades laborals que es trenquen, d'ingressos que baixen, de despeses que es disparen i de famílies que massa vegades han hagut d'afrontar soles allò que hauria d'haver estat un suport públic garantit.

Durant massa temps, aquesta urgència ha topat amb una administració lenta i amb respostes insuficients. La llei ELA aprovada a escala estatal va ser un pas endavant important. Però una llei, per si sola, no garanteix res si després no es desplega amb recursos, terminis i voluntat política. I és aquí on cal remarcar el paper del Govern: a Catalunya, ha estat el Govern socialista del president Salvador Illa qui ha fet el pas perquè aquest dret deixi de ser una expectativa i es converteixi en una protecció real. El decret de desplegament es va aprovar el 17 de març i la nova prestació es va activar des del 19 de març, amb el compromís que la tramitació es resolgui en un màxim de tres mesos.

No és un detall menor. És la diferència entre arribar a temps o no arribar-hi. Entre una família que se sent sola i una família que se sent acompanyada. Entre tenir un dret reconegut sobre el paper o poder exercir-lo de veritat. Per això era tan important que el desplegament no fos només formal. I el Govern no s'ha limitat a aplicar el mínim, sinó que ha volgut anar més enllà.

Ho ha fet ampliant la cobertura prevista a la norma estatal per als casos més greus. La nova regulació incorpora un complement extraordinari perquè les persones amb dependència extrema, el nou grau III+, puguin rebre l'atenció que necessiten fins a cobrir pràcticament el cost total de les cures més intenses, amb imports que poden situar-se entorn dels 14.000 o 15.000 euros mensuals quan cal assistència continuada les 24 hores. I també ho ha fet abordant una qüestió clau que sovint queda en un segon pla: el copagament. A Catalunya, la cobertura serà total per a la gran majoria, i només les persones amb ingressos superiors als 57.000 euros anuals hauran d'assumir un 5% de la despesa.

Això també és fer política social. Perquè no és el mateix reconèixer una necessitat que garantir-ne la resposta. No és el mateix anunciar un dret que fer-lo efectiu. I no és el mateix mirar la dependència des de la distància que entendre que, en malalties com l'ELA, l'administració no pot arribar tard. Quan una família entra en aquesta situació, no necessita bones paraules. Necessita suport, rapidesa i certesa.

Jo crec que aquí hi ha una idea de país que val la pena defensar. Una Catalunya més justa és la que transforma els drets en realitats, la que acompanya les persones quan la vida es complica i la que entén que la dignitat no pot dependre ni dels terminis ni de la renda. Perquè governar també és això: fer que les institucions siguin útils, que el suport públic arribi a temps i que, allà on hi havia angoixa i incertesa, hi hagi una mica més de seguretat i una mica més de justícia.