El podcast matarà l'estrella de la televisió?

Montse Melià, periodista

"El vídeo va matar l'estrella de la ràdio". Era el títol d'una cançó que va triomfar cap al 1979, i que pronosticava el final de les estrelles radiofòniques, o el que és el mateix el final de la ràdio com a mitjà de masses, a causa de l'auge del vídeo. Un pronòstic que no es va complir, com tants d’altres. No es va complir perquè, com deia McLuhan, el mitjà és el missatge i per què es tracta de dos suports diferents que impliquen dues maneres de seguir-los diferents. Podem escoltar la ràdio en moltes situacions: al cotxe, mentre treballem a casa, passejant, etc. Però no podem fer el mateix mentre mirem la televisió. És en aquest sentit un mitjà més passiu.

Ara les coses han canviat. La irrupció dels podcast de forma massiva –per què fa anys que existeixen– està provocant un gir que no sabem cap a on ens portarà. La major part dels podcast de seguiment massiu, Buenafuente i Romero, Jordi Wild, Estirando el Chicle, etc., són de fet ràdio amb imatge. Per això triomfen també a la ràdio. La seva particularitat rau en el fet que bàsicament consisteixen en un pla fix en què van explicant coses i conversant. No necessiten per tant atenció visual continuada.

Un altre aspecte destacat és el llenguatge que usen, no són políticament correctes més aviat al contrari. No escatimen improperis ni paraules malsonants, impensable a la televisió que hem conegut. Dels 40 cap avall ja gairebé ningú no veu la televisió convencional. Tot i que és possible veure programes fora de la seva hora d'emissió a través de les plataformes, això no sembla animar els més joves. A la majoria d'ells els “avorreixen” els programes de televisió. És més, ja molts ni tenen aparell de televisió a casa seva i els que el tenen la fan servir per reproduir continguts de Youtube. I aquests joves probablement mantindran aquests costums a l'edat adulta. És a dir, que podem deduir que l'audiència de les televisions, especialment les generalistes, és d'edat avançada, la qual cosa hi pronostica poc futur. Tret que emprenguin reformes en profunditat, de forma i de contingut.

A més, ara consumir televisió ja no s'identifica per a la majoria com allò que algú va definir com a “xiclet per als ulls”. Ara molts de nosaltres ja ens hem acostumat a la interacció. Per si fos poc la profusió de mitjans i continguts visuals i de tota mena alimenta en part les “fake news” i això, al final, ens hauria de fer estar més atents per poder detectar les mentides que ens volen fer creure.

És cert que la fidelitat als mitjans, les xarxes i els seus continguts té relació directa amb la nostra manera de pensar o la nostra ideologia i això ja ens fa proclius a confiar-hi. Tot i que també ens influeix l'aspecte reputacional, el “cas Ferreras” n'és un bon exemple. És molt fàcil destruir una reputació, això ho saben bé els creadors de falses notícies, i molt difícil reconstruir-la. Total que també això, les falses notícies, allò políticament correcte, la necessitat de mantenir una reputació positiva, porta a molts a no creure en gairebé res i a preferir la irreverència i la transgressió de molts dels podcast amb més seguidors.

Un dels podcast amb més èxit del moment és “The wild project”, de Jordi Wild. Té més de 3 milions de subscriptors a youtube i uns 6 milions de visualitzacions en alguns moments. Els programes de televisió amb més espectadors superen poc els 2 milions. Aquestes dades ens ho diuen tot. La prova és que molts polítics, i expolítics, també s'han llançat per aquest camí. La gran oferta de canals, suports, continguts en definitiva, fa que escollim preferentment allò que volem veure en particular, allò que ens agrada. Per això els programes dels canals generalistes que triomfen són els que es dirigeixen a un públic més definit.

Per això la televisió pública, especialment RTVE, està de capa caiguda, perquè no defineix el tipus d'espectador a qui s'adreça. I això que ho té fàcil. La paguem tots, és pública, no té anuncis. No sabem si, en el cas de la televisió convencional, es complirà una mena de versió actual d'aquella cançó i si “El podcast matarà l'estrella de la televisió” però el que és segur és que els nous formats s’ imposaran, no sabem per quant de temps. Per què el que també sabem segur és que apareixeran noves formes i nous suports.