Pisarello, Barcelona i les causes justes

No són temps fàcils per a la política. I encara menys per a una esquerra que, massa sovint, sembla atrapada entre la gestió resignada del possible i la incapacitat d’oferir horitzons compartits. Mentre la desigualtat es cronifica, l’accés a l’habitatge es converteix en un privilegi i la deshumanització avança amb discursos d’odi cada vegada més normalitzats, les forces reaccionàries guanyen terreny davant d’una esquerra desarticulada i desmobilitzada, que no sempre ha sabut conjugar generositat, cooperació i enginy per estar a l’altura del moment. 

Davant d’aquest paisatge hostil, a Barcelona ha fet un pas endavant la candidatura de Gerardo Pisarello, que es postula per a l’alcaldia sota les sigles de Barcelona en Comú. Migrant, catalanista, republicà i amb un discurs obertament frontamplista, aquest fill de represaliats representa avui per a moltes veïnes l’esperança d’una esquerra generosa que vol teixir aliances polítiques, veïnals i socials. Una alternativa no només davant de la ultradreta, sinó també davant d’un PSC/PSOE cada vegada més desdibuixat, incapaç d’oferir respostes ambicioses als grans conflictes del present i d’afrontar amb valentia debats centrals com el dret a l’habitatge. 

Barcelona ha estat històricament una ciutat capaç d’articular majories socials diverses i de convertir conflictes en drets. Una tradició que va servir de pretext perquè el 2015 Ada Colau fos la primera alcaldessa de la història de la ciutat, amb una confluència que va unir múltiples tradicions polítiques sota el paraigua de Barcelona en Comú. El pas de Pisarello, peça clau en aquella victòria, interpel·la de nou una esquerra que ha de decidir si es resigna a gestionar el possible o si torna a disputar el sentit comú des de baix, comptant amb els barris populars. Un debat que no és només barceloní, sinó que és el debat que avui tenen al davant les esquerres plurinacionals, condemnades a entendre’s o, altrament, a anar minvant a la velocitat dels seus retrets i vetos creuats. 

Fa temps que l’esquerra es pregunta com reconnectar amb la ciutadania. Hi ha una mena de consens general sobre la necessitat de noves idees, de nous llenguatges, de més ironia. Però a vegades oblidem allò més essencial: ser creïbles, autèntics i encarnar les causes que diem defensar. Una cosa tan bàsica com irrenunciable: tenir al capdavant dels projectes bones persones que defensin causes justes. I és aquí on les biografies importen, no com a exercici d’èpica personal, sinó perquè expressen trajectòries col·lectives i compromisos que no s’improvisen. 

A la vida de Gerardo Pisarello hi ha dues absències que han estat motor d’un compromís polític sostingut en el temps. El seu pare, Ángel Pisarello, advocat defensor de presos polítics, va ser assassinat quan Gerardo tenia tan sols cinc anys, deixant una empremta inesborrable en la seva consciència. I la seva companya de vida, Vanesa Valiño, a qui vam acomiadar fa tot just un any, va ser una de les activistes pel dret a l’habitatge més importants del país i una profunda convençuda de les confluències. Qui hem perdut éssers estimats vinculats a lluites socials sabem que aquest buit no es tradueix en nostàlgia, sinó en un compromís profund. I tant l’Ángel com la Vanesa no representen la tristesa del passat, sinó l’esperança d’un futur semblant al que van somiar. 

De fet, tots dos estan connectats a dos reptes del present: la memòria democràtica i el dret a l’habitatge. En temps de banalització del franquisme, alçar la bandera dels qui ens van precedir representa l’orgull de pertànyer al costat correcte de la història, que no renuncia ni a la veritat ni a la justícia ni als ideals del republicanisme. Però si hi ha un eix que interpel·la directament la majoria social barcelonina, és el dret a l’habitatge, principal preocupació de la ciutadania. Lloguers desbocats, expulsió de famílies, joves sense horitzó d’emancipació, barris tensionats per l’especulació. I és aquí on Barcelona en Comú, i particularment Pisarello, amb el record i el compromís de la Vanesa i el llegat dels governs d’Ada Colau, han de marcar la diferència i recuperar la credibilitat perduda. 

Tenim dret a somiar amb ciutats amables, amb lloguers assumibles, cooperatives d’habitatge i oferta pública. I es fa difícil pensar que això hagi d’arribar amb la dreta o amb el PSC: calen moviments socials forts, veïnes i veïns organitzats i alcaldies valentes. I Barcelona ja té les dues primeres coses. 

No hi ha fórmules màgiques. Sí que hi ha camins coneguts, com el que assenyalen algunes de les experiències progressistes més estimulants, com la de Zohran Mamdani a Nova York. Totes posen l’accent en la construcció d’aliances àmplies capaces d’unir classes populars, persones migrants i sectors progressistes diversos. Salvant contextos, escales i temps, existeixen paral·lelismes entre la victòria de Mamdani i la proposta de Pisarello. L’esquerra només avança quan suma, amb lideratges que puguin connectar amb els barris populars i allarguin la mà a totes les sensibilitats possibles. 

Perquè sense habitatge no hi ha ciutat, i sense memòria no hi ha democràcia. Barcelona necessita tornar a reconèixer-se en un projecte que posi al centre la dignitat de la vida quotidiana. I aquesta és la tasca que ens toca reprendre avui, convençuts que les causes justes sempre troben el seu camí.