Per quin motiu i per a què provoca Rajoy?

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

No ha durat ni una setmana l'alegria de la Moncloa després de treure el conill de les eleccions del 21 de desembre del barret de copa del 155. A través del molt reprovat fiscal general de l'Estat, fidel executor de les decisions del Govern, acaba d'enviar a presó incondicional el govern legítim de la Generalitat, segons recordava ahir l'alcaldessa de l'Ajuntament de Barcelona. És clar, per violar la legalitat, reiteren els picaplets de la virreina espanyola de Catalunya, la senyora Soraya Sáez de Santamaría, oblidant que durant més d'una dotzena d'anys han tancat totes les vies legals a la societat catalana. Si és indubtable el processament, no ho és la qualificació penal dels delictes ni per descomptat el seu ingrés a la presó. Sobretot quan la germana i el cunyat del Rei segueixen lliures, o personatges com Rajoy presideixen el Govern. Molt menys, per descomptat, reprendre l'estratègia de la tensió quan la calma ha tornat als carrers catalans. A uns cinquanta dies de les eleccions imposades pel 155, és una provocació en tota regla. La pregunta obligada és per què i per a què provoca Rajoy?

La resposta remet a una altra interrogant que, probablement, es plantegen els estrategs de la dreta: Com donar-li la volta a la recomanació de Donad Tusk sobre la imperiosa necessitat que la Moncloa no reediti la violència vergonyosa que va protagonitzar el passat 1 d'octubre, comandada per l'avui virreina de la Generalitat? Rajoy sap bé que empaperar de la nit al dia a tot el Govern és el camí més recte per a que la resposta social reaparegui en tota la seva cruesa. I més, quan els principals dirigents del sobiranisme català, malgrat les seves reiterades crides a la calma ciutadana, no estan avui en condicions de poder canalitzar aquestes protestes per trobar-engarjolats. És bastant obvi que es busca alterar la normalitat fomentant la mobilització social contra aquesta llarga corda de presos de la Moncloa. No en tenien prou amb els dos Jordis, ni en tenen prou amb el Govern, ni tampoc en tindran prou amb la Mesa del Parlament que ingressaran en l'aniversari del 9-N.

El seu problema, el de Rajoy i els seus bufons de Cort, és que el conte de la lletera electoral del 21 de desembre no els surt. Fins i tot Jaime Mayor Oreja, que sempre sap del que parla sobre el nacionalisme sigui basc o català, els adverteix que estan a minut i mig de repetir el fiasco del PPSOE que es va produir a Euskadi quan ell mateix, en companyia de Nicolás Redondo, va ser derrotat per Ibarretxe el 2001. Ni amb l'ajuda d'alguns vells mascarons de proa de l'esquerra, com passa a Catalunya, van poder vèncer en aquelles urnes basques que creien guanyades per endavant. Molt més en les catalanes on no hi ha violència i, a més, compten amb els Comuns (Ada Colau) que trenquen els discursos frontistes. Tensar la situació preelectoral, retirant a tots els candidats sobiranistes, presos per trobar-se en presó provisional, és el camí més ràpid per evitar que, per exemple, Esquerra Republicana de Catalunya pugui ocupar demà la primera posició electoral que li assignen tots els sondejos.

Rajoy no pot treure el peu de l'accelerador català si vol mantenir impotent a l'esquerra. En tan sols dos mesos de la guerra de banderes ha aconseguit fer pols a les forces que es reclamen d'esquerra i, per tant, impedir la més mínima opció alternativa al govern corrupte dels partits dinàstics. Cronificant la qüestió nacional catalana, on una part de l'esquerra es situa al costat del ranci nacionalisme espanyol o català, la divisió es converteix en estructural. Objectiu molt imprescindible per a la Moncloa, si vol aprovar els pressupostos generals de l'Estat al començament de 2018, atès que avui el PNB no s'emppassa ni es pot empassar la liquidació de les institucions de la Generalitat, malgrat aquest taló d'uns 5.000 milions d'euros amb el que intenten comprar al Lehendakari Urkullu. Cargolant encara més un PSOE predisposat a ser avui carceller del Govern com ja ho és dels Jordis, asseguren els Pressupostos.

El cabdill Rajoy, ho diem sense cap intenció pejorativa, necessita consolidar aquest Moviment Nacional democràtic que ha aconseguit articular amb la qüestió catalana. Ja hagués volgut el dictador Francisco Franco aconseguir ahir per les bones el que només va poder aconseguir de mala manera. Sota la bandera rojigualda, la Moncloa s'ha convertit ja en l'eix d'aquesta estructura tripartida, PP, PSOE i Cs, que instrumentalitza el nacionalisme espanyol al servei de les corruptes elits madrilenyes amb molta més eficàcia que l'anterior trio, la Falange, la Església nacionalcatòlica i la Monarquia. La corrupció, la desigualtat social, la irresolta crisi econòmica, l'enfonsament del règim del 78, tot està supeditat a la defensa d'una unitat de l'Estat espanyol que, ara per ara, ningú amenaça llevat que s'entengui per tal el total reconeixement dels drets inherents a una Espanya plural. Res més oportú, per tant, que la reprovada maça del fiscal general Maza.

Obliden, però, que l'alliberament dels presos polítics va ser la principal reivindicació amb què les esquerres van vèncer a les eleccions de febrer de 1936 i que és bastant probable que a Catalunya, llevat que deslliguin aquesta corda de presos, aquesta reivindicació podria concretar-se al desembre amb la de llibertat, estatut d'autonomia i amnistia. Res més lògic que la seva recuperació donada la involució preconstitucional en curs. Rajoy porta l'Estat espanyol al desastre com l'hagués portat Carlos Arias Navarro si ahir la Zarzuela no l'hagués acomiadat. Tant que arrisca el futur dels Borbons com el de la bandera de l'Estat. No en va, avui els partits que donen suport a la provocació de Rajoy -PP, PSOE i Cs- són monàrquics, així com els que la denunciant Podem, -PNB, PDeCAT i Esquerra- són republicans. Aquesta nítida bifurcació, Monarquia o República, aquesta dicotomia, la rojigualda o la tricolor, no existia des del 1931. Amb el provocador Rajoy comença a reaparèixer.