Per a què governa l'esquerra?

Amadeu Mezquida

Coordinador d'Estratègia de Més Compromís

No fa molt es va muntar tremenda polèmica per les declaracions del ministre Garzón sobre reduir el consum de carn. No abundaré en els arguments que ja es van donar sobre aquest tema i en les moltes veus autoritzades que avalen el sentit d'aquesta recomanació. Em centraré en una reflexió que vaig llegir fa poc a un membre del seu partit en Twitter: “que estiguem en pandèmia no significa que no puguem parlar d'altres qüestions, allò urgent no ha de desviar-nos d'allò important”.

És cert, ningú va arribar a cap govern amb un manual de “què fer en cas de pandèmia” sota el braç. Tampoc ningú ens va ensenyar com funciona això dels governs de coalició ni ens vam apuntar a un curs de crèdits de lliure elecció sobre “Com governar amb el PSOE i no morir en l'intent”. Ser d'esquerres no és fàcil i governar amb el PSOE enmig d'una pandèmia mundial tampoc. No és fàcil perquè un govern que pretén ser progressista ha d'aprendre a nadar contracorrent, ha d'aprendre a dir que no als de dalt a vegades i ha d'estar preparat per a les conseqüències que això comporta. No és fàcil perquè el votant d'esquerres és, d’entrada, més exigent. I perquè una situació pandèmica com la que patim des de fa any i mig ha tornat més exigent a totes les capes de la societat i a tots els sectors de l'economia que veuen en les institucions públiques al principal procurador que dins d’allò dolent, la cosa no s’acabe de trencar.

En aquests anomenats “governs del canvi”, en efecte ni hi ha manuals d'instruccions ni tampoc se’ls hi espera. No queda més remei que tirar mà de la intuïció política i de l'experiència. Permeten-me que els conte una de les coses que m'ha ensenyat l'experiència sobre els governs del canvi i és que la gent espera d'ells bàsicament tres coses:

En primer lloc la gent espera (desitja, més aviat) que siguen estables. La mala concepció que es té dels partits polítics pesa molt a l'imaginari col·lectiu i el primer temor de l'elector després de les eleccions és, precisament, si els partits seran capaços de posar-se d'acord per a formar govern o si els partits que el formen es dedicaran a estar a matadegolla pensant més en una nova convocatòria d'eleccions que en l'interés ciutadà.

La segona cosa que espera l'elector és que el govern funcione. Això podria semblar una obvietat, però no seria gens estrany que l'arribada d'un nou govern en lloc de resoldre determinats problemes acabe generant-ne de nous.

La tercera cosa que espera el votant progressista és, al meu parer, la més important. I és que al votant d'esquerres no sols li fa el pes que el govern siga estable i funcione, sinó que a més li exigeix que transforme. Això el diferencia del votant de dretes, que pot tolerar un govern de l'estil Rajoy, que moleste poc i faça menys. El votant d'esquerres no pot permetre's eixe luxe. Necessita comprovar en el seu propi dia a dia que el seu vot està repercutint d'alguna manera en una millora de les seues condicions de vida. No espera que el govern el salve. Però si espera la valentia suficient com perquè es done un procés de millora en el desolador escenari en el què s'ha convertit el dia a dia de les classes populars i de la classe mitjana empobrida en aquesta societat trencada.

I és ací on comença el vertader calvari per als governants d'esquerres. S'enfronten en primer lloc a un soci de govern al qual ja li va bé amb què hi haja estabilitat i funcionalitat, però que això de transformar ja li queda molt lluny. S'enfronten després a unes estructures administratives, legals i reglamentàries fetes perquè res canvie i tot seguisca la seua burocràtica inèrcia cap a enlloc. Salvat aquest escull es troba el de la falta de recursos, mai hi ha diners suficients, mai es té el personal necessari. I finalment, si s'han eludit tots els problemes anteriors, apareixen llavors els lobbies de pressió, els sicaris mediàtics, els falsaris defensors del lliure mercat i l'espasa de Dàmocles que suposa eixa amenaça vetlada i constant de la judicatura de judicialitzar tota acció de govern que puga suposar un avanç. En resum, com va dir una vegada la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra: Jo governe, però no tinc el poder, el poder el continuen tenint uns altres. Que és una altra manera de dir que en aquest món global on el neoliberalisme impera, els governs han cedit un poder enorme al mercat i el seu marge d'acció s'ha vist dràsticament reduït. O, anant un pas més enllà, que hui dia, la sobirania no l'ostenten els pobles sinó el capital en les seues múltiples formes.

Així les coses, podria semblar comprensible, des d'un punt de vista humà, que el governant d'esquerres, davant titànic aparell en contra, es vera temptat a no ficar-se massa en guirigalls. Es vera empentat a assumir allò del soci de “amb ser estables i funcionar” ja hi ha prou. I per a justificar que els vots que li van ser encomanats serveixen per a alguna cosa es dedicara a allò que s'ha convingut a dir “política de gestos”: no portar corbata, posar-se un pin en la solapa o penjar del balcó de la conselleria o el ministeri la bandera corresponent el dia que toca. Però de gestos, les famílies no mengen i els autònoms no alcen la persiana. Quan assumeixes el marc del soci, quan assumeixes que allò urgent i allò important és l'estabilitat i que el govern funcione i res més, perds el contacte amb la realitat, perds el contacte amb el motiu bàsic i primordial pel qual el votant d'esquerres et va col·locar en el govern.

Aquesta desconnexió amb la realitat encara que comprensible des d'un punt de vista humà no és acceptable. Es va dir que es venia a assaltar els cels quan ningú, en veritat, hi havia demanat tant. Es van situar altes les expectatives i potser per això la realitat encara és més dolorosa. I la realitat és que el govern de l'Estat és estable, que el govern de l'Estat funciona, però el govern de l'Estat no transforma.

La realitat és que del ministre Garzón s'esperaven coses com una regulació valenta de les cases d'apostes o una limitació del poder de les elèctriques que detinguera l'abús constant via factura. Res d'això s'ha produït. Als que es pregunten per què tant d'escàndol amb les recomanacions alimentàries del ministre ací tenen la resposta: molta gent hui a Espanya menja menys carn roja, sí, però perquè no pot pagar-la i menja més pollastre, sí, perquè és més barat. Això i que es fa recaure tota la responsabilitat sobre el ciutadà i no sobre el model productiu de macrogranges és el que converteix en desafortunades les paraules del ministre. Que no el van votar per a gestionar allò existent sinó per a transformar-ho, per a millorar-ho. El votant d'esquerres no espera dels seus governants recomanacions sobre què pot o no pot sopar o a quina hora ha de posar la rentadora, espera polítiques públiques que milloren la seua vida, que facen que el preu del lloguer que paga cada mes no siga abusiu, que es combata amb valentia la xacra de la ludopatia als barris i que la factura de la llum no siga un atracament a mà armada. A això vam vindre, a transformar la realitat, no sé si això hauria de qualificar-se d'urgent o si entraria dins d’allò important, però sens dubte és allò necessari. Tota la resta, els gestos, les piulades i les recomanacions se'ls emportarà el vent, només les polítiques quedaran, posem-nos a això.