El pas definitiu cap a la privatització dels serveis públics

Laia Estrada, diputada al Parlament de Candidatura d'Unitat Popular - Un nou cicle per guanyar (CUP-NCG)

Ara que som a les portes de les vagues en sanitat, cal recordar que en els darrers anys la percepció que els i les professionals de la salut no estan fent la seva feina i estan descuidant la població usuària s'ha accentuat. Els mesos que cal esperar per rebre atenció d'una especialista en un hospital, per accedir a una prova diagnòstica o a una intervenció quirúrgica, incomplint la mateixa legislació al respecte, són una prova de la manca de recursos i el col·lapse de la sanitat pública. Però recentment es filtrava a les xarxes socials com metgesses o infermeres tenen agendat a més de tres o quatre usuàries per a ser ateses a la mateixa hora, evidenciant la sobreexplotació que pateix el personal sanitari i demostrant que si no rebem l'atenció que necessitem, és perquè les professionals no donen abast. Casualment, les llistes i el temps d'espera són la causa principal per la qual una persona -que compta amb suficients recursos econòmics- decideix pagar la quota d'una mútua privada.

Les professionals del sistema sanitari que, a costa de renunciar progressivament a les seves condicions de treball i professionals, sostenen un sistema sanitari que fa aigües són les que, a sobre, han de suportar el malestar d'una població que veu com a cada any que passa la qualitat del servei cada cop es devalua més.

I mentrestant, els gestors del sistema sanitari públic, polítics i alts directius, que només veuen fulls amb estadístiques des dels seus despatxos, on en lloc de bates blanques només hi ha americanes, culpen als usuaris que no es presenten a consulta i fan allargar la llista d'espera, ofeguen en burocràcia les professionals, imposen l'atenció virtual, no són capaços de millorar les seves condicions laborals ni amb les qüestions més elementals i eliminen serveis i especialistes de l'atenció primària, concentrant-los en uns pocs municipis... Però, parlem d'ineptitud dels governants i dels milers de directius o d'una operació perfectament orquestrada?

Als anys 80 s'impulsà la concertació pública-privada del sistema sanitari i, al llarg dels 90 i els 2000, el sector privat ha anat guanyant pes fins a gestionar quasi 2/3 parts del pressupost de sanitat. En paral·lel, les mútues privades han anat fent créixer la seva cartera de clients de forma progressiva o, fins i tot, exponencial. Ara -i amb la COVID com a pretext- s'està entrant en l'etapa definitiva: devaluar el sistema públic sanitari per tal de poder reduir al màxim l'oferta pública –que no la despesa!- i fomentar que «tothom que pugui» contracti serveis sanitaris privats, com ja recomanava fa anys el conseller Boi Ruiz. Serveis privats que, no ho oblidem, molts cops els ofereixen empreses que només són rendibles gràcies als ingressos que reben dels fons públics o a la utilització d'equipaments públics a un preu inferior del seu cost.

Amb aquest context, i davant d'aquesta conjuntura, ha arribat l'hora que professionals i usuàries de la sanitat pública sumin forces per tal d'evitar aquesta darrera ofensiva i etapa per a la privatització definitiva de la sanitat: aquella que pretén que la sanitat pública només sigui per a aquelles persones que no tenen recursos econòmics, tal i com ja passava dècades enrere. A la vaga i les mobilitzacions d'aquesta setmana, però, no sols hi concorre el personal sanitari, sinó també el docent, perquè precisament aquest procés que descrivíem en l'àmbit sanitari, no s'allunya molt del què s'està produint en l'àmbit educatiu: si un facultatiu ha d'atendre quatre pacients en un marge de 5 o 10 minuts, un docent ha d'atendre les necessitats particulars de cada alumne en una aula que supera la trentena de joves. Si en la sanitat veiem com cada cop les mútues privades van guanyant més clients (només cal veure la quantitat d'anuncis que apareixen a la televisió), també veiem com els centres concertats (gestió privada amb recursos públics) segueixen la mateixa dinàmica. El tancament de línies a l'escola pública alhora que no es toquen les de la concertada juntament amb la zonificació única és una maniobra privatitzadora descarada que, alhora, aguditza la segregació escolar. Per no parlar dels centenars d'empreses privades que es dediquen a cursos de formació (accés a la universitat, a cicles formatius...), que gratuïtament s'estan oferint en l'educació pública postobligatòria sense que la població ho conegui.

Així doncs, el problema rau en que els nostres serveis públics es troben greument amenaçats per la voluntat privatitzadora que traspuen les polítiques del Govern d'ERC, totalment alineades amb l'agenda neoliberal i amb el que ha fet tota la vida la sociovergència.

Allò que ja està privatitzat, com és el cas de l'àmbit residencial o de l'atenció domiciliària, cada cop més precaritzat i trinxat, obviant de forma obscena tot el que ha evidenciat la pandèmia. I allò que encara queda per privatitzar, cada cop ho tenim més deteriorat i desballestat per afavorir que qui s'ho pot permetre se'n vagi al servei privat, fins i tot al·legant motius pragmàtics malgrat ideològicament hi estaria en contra.

Aquest és el motiu pel qual el 28 de gener hi ha prevista una gran mobilització en defensa dels serveis públics, a les 11h a plaça sant Jaume. Perquè mentre el govern es centra en mirar de tirar endavant els pressupostos dels macroprojectes té abandonats els serveis públics. Per això el que veurem aquesta setmana no és una vaga i mobilitzacions de dos sectors professionals, sinó l'inici d'una lluita en defensa dels serveis públics que és promoguda pels treballadors, però que qui més hi té a perdre, som la població.