Parlem d'ocupació

Paula Cardona, tècnica jurídica de la PAH i l'APE i membre de la Comissió Jurídica del I Congrés d'Habitatge de Catalunya

Quan estudiava dret es van posar de moda entre els alumnes la sèrie Breaking Bad, la història de la transformació d'un professor de química a narcotraficant per pagar el tractament del càncer que arruïnaria la seva família. El personatge queia simpàtic, malgrat el trencament de la llei, perquè tothom enteníem que cap Estat amb cara i ulls hauria d'abocar algú a la disjuntiva entre matar o morir. Sense caure en dramatismes, el tractament del dret a l'habitatge, en el nostre estat social i democràtic de dret produeix aquesta mateixa tensió, especialment en l'actual crisi econòmica.

La dificultat d'accés a l'habitatge, en dades

El preu del lloguer ha pujat un 9,2% des de la caiguda de la regulació de preus, amb un preu mig de 1.066€ per habitatge al mes. Només el 17% dels joves es poden emancipar. De mitjana, ho fan als 30 anys, molt més tard que a la resta d'Europa, i hi han de destinar entre el 65 i el 85% del seu salari. Les persones autòctones reben fins a un 80% més d'oferta de pisos que les d'origen estranger, i el 72,5% de les immobiliàries accepta la discriminació directa absoluta per motius d'origen. A Catalunya, el 2021 es van produir més d'un desnonament cada hora. En l'actualitat, es comptabilitzen més de 4.000 desnonaments a famílies vulnerables suspesos a causa de la moratòria estatal i un total de 120.000 desnonaments executats des de 2013. A la llista de la Mesa d'Emergències a Catalunya s'hi esperen (i desesperen) més de 2.500 famílies. El temps d'adjudicació va dels 3 als 5 anys. Només un 2,5% del parc d'habitatges a l'Estat Espanyol és habitatge social, mentre que la mitjana europea és d'un 9,3%. La tragèdia és real.

Una resposta de desobediència davant una situació injusta

Davant aquesta situació, moltes persones es veuen abocades a trobar aixopluc on sigui i com sigui. Per la seva banda, les entitats de defensa del dret a l'habitatge articulen l'ocupació com una acció de desobediència civil sota eslogans com gent sense cases i cases sense gent, com s'entén? que busca donar una alternativa residencial en pisos buits de grans tenidors a totes aquestes famílies que no hi tenen accés per les vies reglamentàries.

Un escenari digne d'un marc sociojurídic al més pur estil Breaking Bad. I com ens posem les mans al cap, quan parlem del sistema sanitari dels Estats Units! Criminalitzarem també totes les dones que han avortat clandestinament per manca d'atenció sanitària? Negarem als fumadors el tractament del càncer, per no haver estat bons pacients? Què passaria si arribés algú a l'hospital amb un atac de cor i li responguessin que no, miri, ens hem quedat sense llits, haurà d'esperar?

Matar mosques a canonades o el fantasma de l'ocupació delinqüencial

De què parlem quan parlem d'ocupació? I d'ocupació delinqüencial? És un problema real? Quina és la seva dimensió objectiva? Partits com Junts per Catalunya, el Partit Socialista o Ciutadans han presentat en els darrers mesos propostes de llei que volen combatre el fenomen recentment batejat com ocupació delinqüencial. En la mateixa línia, el Col·legi d'advocats de Barcelona (ICAB) plantejava el passat 19 de gener un Congrés sobre okupació delinqüencial. Es tracta d'un concepte que, d'entrada, no sembla respondre a l'ocupació en general (és a dir, residir en un habitatge sense un títol jurídic que ho habiliti), sinó a un seguit de pràctiques concretes que es donen dins d'aquest marc.

• L'ocupació que constitueix violació de domicili, altrament conegut com la senyora que un dia va anar a comprar el pa i es va trobar el pis ocupat.

• L'ocupació amb fins no residencials, en què es desenvolupen tot tipus de malifetes.

Si contrastem l'alarma que es genera amb les dades de què disposem veiem que es tracta d'una percepció sobredimensionada. Segons dades de l'INE el total de denúncies per violació de domicili en tot l'Estat espanyol és de 185 a tot l'estat, i de 0 a la ciutat de Barcelona el 2022, és a dir, un 0.0007% del total d'habitatges de l'Estat. O bé és estadísticament irrellevant, o bé és anècdota o fantasia. Això no vol dir que no s'abordi el cas concret sinó que no se'n faci un problema punyent de política criminal. En quant al segon cas, em pregunto quin percentatge dels pisos ocupats tenen finalitats delictives i si combatre l'ocupació és efectiu per combatre el crim organitzat o més aviat serveix per generar (més) estigma sobre una majoria que ocupa per necessitat. Val a dir que encara no he pogut trobar un sol estudi o investigació que respongui les meves preguntes, ni relacioni l'ocupació amb una major taxa de criminalitat que el lloguer o la compra. Això no obstant, en determinats ambients això s'afirma sense embuts.

Si la primera casuística no existeix, i de la segona no en tenim cap evidència, a què es deu tot aquest rebombori?

Les dades demostren que la por a l'ocupació no es fonamenta en un risc real sinó fabricat; una cortina de fum per desviar l'atenció del problema real de la manca d'un sostre digne per un contingent humà cada cop més gran. Això sí que hauria de generar alarma. És dramàtic en xifres i va molt més enllà d'aquesta suposada pràctica delinqüencial. El problema davant d'aquest fals debat sembla ser que els qui ho critiquen acèrrimament –en qualsevol de les seves accepcions– no estan disposats a qüestionar la configuració actual dels mecanismes d'accés a l'habitatge, ni a debatre les mesures alternatives que fins ara s'han posat sobre la taula per combatre la crisi d'habitatge. Ni la moratòria de desnonaments, ni la regulació del preu del lloguer, ni l'aplicació de la Llei 24/2015 ni les noves propostes per a configurar la Llei d'Habitatge estatal. Cap de les propostes no sembla entusiasmar els impulsors de les "lleis desokupa" a Catalunya. Per parlar d'ocupació potser que comencem per parlar del dret a l'habitatge com una problemàtica social. En cas contrari, arribarem a prendre seriosament aquelles veus que ja apunten com okupació il·legal "de l'espai públic" la de les persones sense llar. Farien riure si no fos perquè aquestes veus són al poder. Em ve al cap, entre tant despropòsit, el poema inèdit de Joan Margarit: Allò que mai no trobarà ningú: / sostres on hem deixat mirades de dolor, / veus que han quedat, callades, en els murs. / La casa organitza el seu futur oblit. / De sobte, un corrent d'aire i una porta / que es tanca amb un cop sec com un avís./ Cadascú és casa seva, la que s'ha construït. / I que, al final, es buida.