El papa a Madrid: un missatge contra la "prioritat nacional"

El pas del Papa Lleó XIV per Madrid aquests dies ha generat molts titulars i no pocs debats. N'hi ha que no puc compartir: les seves paraules al Congrés dels Diputats atacant els drets de les dones i apostant per la família tradicional mereixen una crítica clara i sense ambigüitats. Tampoc puc passar per alt la inversió milionària de diners públics que ha suposat aquesta visita, difícilment justificable quan els serveis públics estan sota mínims, ni el fet mateix que el cap d'un estat religiós faci un discurs davant la cambra legislativa d'un estat que es diu aconfessional. Però malgrat tot això, i precisament perquè crec que cal llegir la realitat en tota la seva complexitat, hi ha elements del discurs del papa que no podem ignorar, especialment en el context polític actual. Perquè Lleó XIV ha deixat, amb gestos i paraules, un missatge ben clar per l’acolllida de les persones migrants, i també contra el rearmament i la guerra. I al Congrés, potser sense que tothom ho hagi entès, s’ha pronunciat contra la "prioritat nacional" que predica Vox i que el PP compra cada cop més acríticament.

La dreta espanyola i l'extrema dreta s'han servit històricament del catolicisme més conservador per legitimar les seves polítiques regressives. El nacionalcatolicisme franquista no és un accident de la història, és una tradició que continua operant, de formes diverses, en bona part de la dreta d'aquest país. Per això té tanta importància política que el papa de Roma situï referents catòlics que contradiguin de soca-rel les bases ideològiques de la ultradreta. De la mateixa manera que el papa Wojtyla va jugar un paper polític de primer ordre, al costat de Thatcher i Reagan, en l'hegemonia conservadora dels anys vuitanta, la dreta eclesiàstica i la ultradreta d'avui volien que el nou papa jugués un paper similar: ser l'aliat espiritual de la contrarevolució conservadora actual. No ho han aconseguit. Lleó XIV ha optat per un camí amb una certa continuïtat amb el papa Francesc, i això té conseqüències polítiques molt concretes.

I és exactament el que ha demostrat quan ha reivindicat al Congrés dels Diputats l'escola de Salamanca i la figura de Francisco de Vitoria, pensador i teòleg dominic. Ho ha fet molt conscientment a la seu on s'elabora el dret. No és un detall menor. L'escola de Salamanca del segle XV va ser el bressol del concepte modern de drets humans. D'aquella tradició va sorgir Fray Bartolomé de las Casas, missioner, pare de la Teologia de l'Alliberament i defensor actiu dels pobles indígenes enfront dels abusos dels conquistadors. Vitoria, de la mateixa escola, però com a filòsof i jurista, va elaborar teories del dret universal que reconeixien la dignitat de tots els éssers humans, en un moment en què això era, literalment, revolucionari. L’escola de Salamanca va acabar sent la base del dret internacional modern.

No és casualitat que el papa conegui bé aquesta tradició eclesiàstica. Lleó XIV ha exercit el seu ministeri durant dècades al Perú, i sap perfectament el que va costar defensar-la. La dreta llatinoamericana, amb la complicitat de la CIA, va combatre a sang i foc l'Església dels pobres i la Teologia de l'Alliberament: fins i tot amb l’assassinat de religiosos, com el cèlebre Monseñor Romero a El Salvador, i també amb la introducció massiva de sectes evangèliques ultraconservadores, per desplaçar una Església que s'havia posat del costat dels oprimits. Qui vulgui entendre d'on ve la religiositat que proclamen figures com Bolsonaro o Milei que miri aquesta història.

Fer aquestes referències en el context actual, quan alguns volen convertir en llei el concepte de "prioritat nacional" —no pas, és clar, per expulsar els fons voltors estrangers, sinó per jerarquitzar els drets humans en funció de la procedència— és prendre posició. I el papa ho va fer també de manera molt més directa: va dir ben clar que qui està a Madrid és de Madrid, un atac frontal a aquesta lògica racista i xenòfoba. Declaracions, per altra banda, absolutament normals d'humanitat, solidaritat i amor al proïsme, però que en el moment actual, a alguns els semblen un escàndol. Això diu molt de fins on han corregut els límits del discurs públic.

El cristianisme de base, aquell que neix de les comunitats, del treball amb els més desafavorits, de l'opció pels pobres, és nítidament progressista. Sempre ho ha estat, encara que l'estructura eclesiàstica ho hagi intentat amagar o neutralitzar en massa ocasions. I un cristianisme que es pren seriosament l'Evangeli no pot sinó combatre aquestes postures feixistes. Perquè el feixisme és la negació de la dignitat humana, i la dignitat humana és un pilar central del cristianisme, que reivindica que tots som, per igual, fills i filles de Déu. En la batalla cultural contra la deshumanització i la banalització del mal que vol imposar l’extrema dreta, l'Església, malgrat totes les seves contradiccions, serà un actor de primer ordre. I això, en el moment que vivim, no és poca cosa.