Necropolítica, geopolítica, els menors i el negoci de la por

Davant les costes de Ceuta van morir 141 persones a finals de juliol d'enguany. Darrere de cada xifra hi havia una persona que es va llançar al mar convençuda que a l'altra banda hi havia una oportunitat. Els mitjans i les xarxes socials s'han omplert de debats sobre la immigració, fronteres i sobirania, però si ho fem abans de parlar dels morts haurem acceptat la lògica de la necropolítica: l'exercici del poder que acaba determinant quines vides han de ser protegides i quines poden ser sacrificades. 

No va ser una invasió, car l'objectiu dels milers de migrants no era ocupar Ceuta sinó desplaçar-se al continent europeu. Tampoc una operació orquestrada per les màfies, car aquestes es mouen per una lògica de benefici econòmic que no podien obtenir d'una desbandada com la que es va produir aquells dies de juliol. Aquell allau de joves convençuts que podrien travessar la frontera seguint les crides a les xarxes socials cercaven una vida millor, ras i curt. Però Rabat va estar al darrera de tot plegat.

Fa anys que Europa ha externalitzat bona part del control de la frontera sud als països del nord d'Àfrica, i Espanya ho ha fet especialment amb el Marroc. Això atorga a Rabat una palanca extraordinàriament poderosa: demostrar què passa quan deixa de contenir els moviments migratoris. La prova l'hem tingut posteriorment, quan un desplegament de les forces marroquines va impedir una nova entrada a Ceuta. La conclusió és prou eloqüent: quan Rabat vol tancar l'aixeta, l'aixeta es tanca.

No hi ha proves suficients per afirmar que el Marroc va ordenar obrir la frontera per enviar un nou avis a Espanya, però seria ingenu separar els fets del context geopolític. El Sàhara Occidental continua sent una qüestió existencial per a la monarquia marroquina; Algèria, el seu principal adversari regional; i Ceuta i Melilla reapareixen periòdicament en les reivindicacions de Rabat. El Marroc sap que controlar la frontera li proporciona capacitat de pressió sobre Madrid i Brussel·les i li permet recordar que la seva cooperació té un preu polític. I obrir l'aixeta li serveix com avis per a navegants.

És aquí on la posició del Govern espanyol i del PSOE resulta més difícil d'explicar. Des del gir de Pedro Sánchez sobre el Sàhara, Madrid ha construït la relació amb Rabat sobre la convicció que preservar la cooperació marroquina és una prioritat estratègica. Si el control efectiu de la frontera espanyola depèn de la voluntat política de Rabat, la capacitat de Madrid per discrepar sobre el Sàhara, Algèria o les mateixes Ceuta i Melilla queda inevitablement condicionada. El seguidisme acrític acaba convertint-se en una hipoteca sobre la política exterior espanyola. I a Ceuta ha quedat ben clar.

Però la tragèdia també ha generat rèdit electoral. Vox ha explotat explícitament el marc de la "invasió", associant immigració, inseguretat i pèrdua de control. El PP, arrossegat per l'extrema dreta, ha ocupat part del mateix terreny parlant de descontrol, col·lapse i abandonament governamental. I Aliança Catalana ha importat aquesta narrativa a Catalunya presentant-se com el dic que aturarà la immigració musulmana. Projectes diferents que poden beneficiar-se d'un mateix desplaçament de la conversa pública: deixar de parlar d'una crisi humanitària per parlar d'una amenaça existencial.

Els menors que han quedat a Ceuta són l'exemple més descarnat d'aquesta operació. Nens i adolescents que haurien de ser tractats com a subjectes de protecció es transmuten en un espantall sobre inseguretat, despesa pública i immigració. L'acrònim "mena" ha deixat d'identificar una categoria administrativa per convertir-se en una etiqueta deshumanitzadora. I la distribució territorial de la tutela de menors sense família que les administracions tenen l'obligació de protegir ha esdevingut el nou camp de batalla electoral que tot ho eclipsa, ja siguin els incendis o la crisi climàtica.

Som en temps de la política de l'espectacle. Un vídeo de trenta segons amb milers de persones avançant cap a una frontera és políticament més rendible que deu pàgines explicant com funciona la geopolítica. La complexitat desapareix i queda una seqüència extraordinàriament eficaç: hi ha un invasor, una frontera desprotegida i un govern que ho permet. Primer es construeix la por, després s'assenyala l'invasor i finalment apareix qui promet protegir-nos-en. Les xarxes socials fan la resta.

I com no podia ser d'una altra manera, Donald Trump hi ha sucat pa. La crisi proporciona una imatge perfecta per al seu relat sobre murs, deportacions, fronteres fortes i prioritat nacional, alhora que reforça un aliat fonamental al nord d'Àfrica. El Marroc forma part d'una arquitectura regional en què Washington va reconèixer les seves pretensions sobre el Sàhara Occidental a canvi de la normalització de relacions amb Israel mitjançant els Acords d'Abraham. I si cal, hi afegirà Ceuta i Melilla.

Mentrestant, els morts desapareixen de les pantalles. El debat deixa de girar al voltant de les persones que es van ofegar i passa a parlar d'expulsions, menors, cost sanitari, inseguretat, batusses polítiques i enquestes. La política de l'espectacle necessita amplificar la idea d’assalt, no analitzar què va passar; necessita les imatges de gent travessant una frontera, no persones dormint al ras. Necessita invasors, no víctimes.

Aquesta és probablement la dimensió més obscena de la necropolítica contemporània. El Marroc obté capacitat de pressió geoestratègica; Trump veu confirmat el seu relat sobre les fronteres; La UE reforça la seva concepció securitària del PMA i el reglament de retorn forçat; Vox, PP i Aliança Catalana troben un filó per situar la immigració al centre de la conversa política; les televisions obtenen audiència i les xarxes socials, milions de reproduccions. Tothom en treu rèdit, excepte els morts.

Molts joves del continent africà seguiran veient Europa a través de la pantalla d'un mòbil, on associaran una successió infinita d'imatges de prosperitat amb una promesa d’un futur millor. Joves que no són una arma geoestratègica, encara que algú pugui utilitzar-los com a tal, joves que no són un reclam electoral, encara que algú pugui obtenir vots gràcies a la por que poden provocar deshumanitzats a les xarxes socials. Joves que ja han mort ofegats a les costes de Ceuta, de Melilla, de les Illes Canàries i de molts altres indrets de la Mediterrània. Joves que seguiran arriscant la vida.

Però parlar dels morts i analitzar com es poden evitar no augmenta l’audiència, no alimenta els algoritmes i no dona vots.