El Marroc, tan a prop, tan lluny

Joseba Achotegui, psiquiatra

En l'imaginari de molts espanyols, el Marroc és un país exòtic, llunyà. Sobretot llunyà.

Ara amb la crisi de Ceuta, el Marroc ha entrat a les sales d'estar de les llars espanyoles, però em temo que per poc temps. Feia tant que no miràvem cap al sud. I de sobte el sud emergeix. Què fer! Apareix una realitat que no volíem veure: la diferència de renda entre una part i una altra de la frontera és la més gran del planeta, més per exemple que entre la famosa frontera entre Mèxic i Estats Units. La imatge d'homes, dones, nens, fugint del Marroc amb el que porten a sobre, molts jugant-se la vida, ens ho ha mostrat clarament.

I s'oblida també que molts dels problemes del Marroc provenen de la descolonització, del neocolonianisme europeu, de les nostres polítiques. Com a mostra la mort per ofegament, fa només tres mesos, de 25 empleats, dones en la seva major part, en una fàbrica tèxtil espanyola que funcionava clandestinament en un soterrani a Tànger. La democratització del Marroc ha de formar part de l'agenda espanyola. Pocs espanyols saben quan hi ha eleccions al Marroc, quina és la situació política del país, que hauríem de conèixer, encara que fos només que pel que ens pugui afectar.

Foucault, Simone de Beauvoir, Sartre, molts filòsofs i líders europeus van donar suport a la democratització d'Espanya, la van viure com quelcom que no els era aliè. Foucault va ser retingut a l'aeroport de Madrid i expulsat perquè va venir a fer costat als espanyols que lluitaven per la democràcia.

Moltes vegades també, quan es parla d'acostament al Marroc, d'interculturalitat, es considera que és una tasca complicada, perquè es parteix de la base que s'ha de començar pràcticament des de zero. Com si la cultura espanyola i la marroquina no tinguessin res a veure, com si els marroquins visquessin en una altra galàxia. No es té en compte que totes les cultures comparteixen molts aspectes. I no diguem entre dos països veïns amb una història en bona part compartida, comuna. S'imposa doncs aquesta idea de la llunyania.

Llunyania, a més, a pesar que més d'un milió de marroquins o persones d'origen marroquí, viuen aquí entre nosaltres, però el contacte amb la societat d'acolliment és també amb freqüència escàs.

Fa més de 20 anys que atenc en salut mental a marroquines que viuen a Espanya i que especialment ara pateixen situacions molt difícils després de la crisi del 2008 i la Covid-19. I hi ha una paraula que ressona una vegada i una altra en el consultori, en la veu d'aquests homes i dones : hazin (en masculí) hazina (en femení) …….el sentiment de tristesa. I avui davant els esdeveniments de Ceuta jo diria que no sols ells, tots compartim aquest sentiment: hazin, hazina, tristesa.

josebaachotegui.com