Lluitar des de l'oblit, Cipriano Martos i els antifranquistes andalusos a Catalunya

Javier García Fernández, historiador i investigador en la UPF

La recent exhumació i identificació a Reus de les restes mortals del militant antifranquista Cipriano Martos Jiménez després de gairebé mig segle d'esforços del seu germà Antonio per fer saber la veritat sobre la seva mort representa un pas tardà però important en favor de la recuperació de la memòria, però serveix també per a demostrar que queda un llarg camí per recórrer per a restablir la veritat sobre l'abast de la repressió exercida per la dictadura i aconseguir la seva reparació.

Ell va arribar a Catalunya l'any 1971 i va ser assassinat el 1973. Obligat a ingerir el contingut d'un flascó amb productes corrosius per la Guàrdia Civil, després de ser salvatgement torturat. Les seves restes, després de ser exhumades, seran portades a Huétor Tajar, a Granada, per a ser inhumats al costat de les dels seus pares, allí seran rebudes per familiars i amics.

La vida de Cipriano i Antonio, nascuts en el petit poble de Maldonadillo, Loja, en els anys quaranta, en el si d'una família de pagesos humils, és representativa de la història de l'Andalusia de la segona meitat del segle XX i de les migracions massives que es van produir durant dècades. Els derrotats de la guerra a la província de Granada, sotmesos a un sistema absolutament injust de repartiment de la terra, ja desigual des de feia segles, que la dictadura franquista va transformar amb el reforç dels grans latifundis i els sistemes latifundistes mitjançant l'expropiació de terres als combatents republicans. Una pobresa estructural com a càstig per la conflictivitat rural en la rereguarda republicana que va caracteritzar les dècades posteriors a la guerra civil. Tant Antonio Martos com el seu germà Cipriano arriben a Sabadell, en absoluta expansió de la ciutat, no només econòmica, sinó també social, cultural i en termes d'agitació política. Cipriano Martos ja havia pres consciència política a Granada a través de diversos enfrontaments amb manijeros del camp i caps de quadrilla a les finques de grans propietaris a Granada? En arribar a Catalunya, comença a militar de manera permanent en el Partit Comunista d'Espanya (Marxista-Leninista), una escissió del PCE, i en el FRAP, que desenvoluparia una estratègia d'agitació i propaganda de ruptura democràtica que incloïa accions armades.

Entre les formes de repressió de l'Estat franquista es trobaven els desplaçaments massius des de les zones de més conflictivitat social en la rereguarda republicana. Específicament Granada, Jaén i Almeria van ser territoris desarticulats tant per les polítiques desenvolupades per l'Institut Nacional de Colonització (INC) com en desplaçaments forçosos cap a Catalunya i cap a altres països europeus en els anys quaranta. Més de 800.000 andalusos i andaluses es van veure forçats a abandonar la seva terra natal entre els anys 1950 i 1970. Tal com assenyala l'investigador de la Universitat Pablo de Olavide, Ángel del Río, fundador de la Plataforma Todos los nombres, impulsora del moviment memorialista a Andalusia, no es pot analitzar de forma aïllada la repressió franquista i els exilis ideològics dels posteriors processos de migració econòmica. Segons relata l'historiador, les històries familiars de migracions sempre arrenquen amb un familiar a l'exili desplaçat durant la guerra civil i la repressió franquista.

Ángel del Río desenvolupa en l'actualitat una recerca sobre els andalusos que van ser als camps de concentració nazis. Segons les seves recerques van ser més de 1.500 els milicians, combatents, militars republicans i civils que van estar presos en el camp de concentració de Mauthausen. D'ells, més de 1000 van morir en els propis camps de concentració i la resta, majoritàriament van tornar a França o a Catalunya, i molt rarament a Andalusia.

Gran part dels andalusos que van acabar a Mauthausen i altres camps de concentració nazis a França i Alemanya van travessar la frontera l'any 39 amb l'exèrcit republicà. Molts d'ells van combatre a França contra les tropes nazis i van acabar presos. Andalusos que van combatre a Catalunya que van acabar morint en camps de concentració, a França i Alemanya.

Els supervivents andalusos dels camps d'extermini rarament van tornar a la seva terra i en bona part van anar cap a Catalunya, van portar-hi les seves famílies i amb elles van acabar instal·lant-se a la fi dels anys quaranta i principis dels cinquanta.

Significativa també resulta la història del mític maqui anarquista Juan Garrido Donaire, "Ollafría", natural del poble de Colomera a la província de Granada, que no va voler ingressar en les columnes regulars de l'exèrcit republicà i posteriorment es va negar a lliurar les armes després de la victòria dels franquistes. Va resistir a les muntanyes de Granada al costat d'altres maquis com els germans Quero, fins a finals de la dècada dels quaranta. El seu últim cop el va donar el 1948. La seva neta Montse Fernández Garrido relata en un llibre (1) com va ser la història del seu avi, i la dels seus pares que van emigrar a Barcelona a principis dels cinquanta, fugint de la repressió i de la humiliació a la qual se sotmetia els vençuts en les zones rurals d'Andalusia. Després de la seva arribada a Barcelona van patir la violència del règim. Va ser separada dels seus pares, que van viure empresonats i perseguits durant dècades després del final de la guerra. Ella, nascuda a Barcelona, explica com les lluites contra el feixisme a Andalusia acaben arrelant a Barcelona, com la història dels vençuts es torna una història de desplaçats i com la memòria de la lluita antifeixista i la resistència anti-franquista van ser també el germen de les lluites feministes a l'Estat espanyol.

María José Bernete forma part de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina. Nascuda a Barcelona el 1967 és besneta i neta de represaliats per la dictadura a la colònia de Fuente Palmera, Còrdova. El seu pare era cosí germà del capità Chimeno (1912-1937), militant de la CNT de Còrdova i capità de Brigada de l'Exèrcit Republicà. Va morir en combat. Familiars seus es van veure sotmesos a consells de guerra, condemnats a penes de reclusió i van formar part dels Batallons de Treballadors, els anomenats esclaus del franquisme. Els pares de María José van emigrar primer a Bèlgica i a la fi dels seixanta es van traslladar a Barcelona. Aquí va néixer, va créixer i hi viu. Des de Catalunya ha desenvolupat un important treball de memòria en relació als represaliats pel franquisme, també sobre els andalusos a Catalunya. Segons explica María José Bernete, dels més de 69.000 consells de guerra que els colpistes van perpetrar a Catalunya, 3603 corresponen a andalusos. La majoria d'antifeixistes que van passar per aquests tribunals eren de la província d'Almeria. En total 1682. De Jaén s'han comptabilitzat 363 víctimes del franquisme, de Cadis 319, de Granada 443, de Còrdova 222, de Sevilla 198, de Màlaga 270 i de Huelva 106. Aquests andalusos van ser els primers a veure anul·lats els seus judicis-farsa. Ho va fer el Parlament de Catalunya en 2017. Avui dia María José continua lluitant per la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició, també per aquestes víctimes andaluses dins i fora de Catalunya. El treball de María José ha resultat fonamental perquè s'inclogués en la Querella argentina el cas de Cipriano Martos, pel qual han lluitat com si d'un familiar es tractés, al costat del seu germà Antonio.

Una altra història significativa és la de Lluís Cabrera, nascut a Arbuniel, Jaen. en el 1954, va arribar a Barcelona el 1965 on va créixer a Nou Barris. El 1970 va fundar la Penya Flamenca Enrique Morente, al barri de Verdum. El 1979 va fundar Taller de Músics, que serà l'escola de flamenc, jazz i músiques contemporànies de referència a Catalunya, a la qual han estudiat artistes com Miguel Poveda, Rosalía o Salvador Sobral. Lluís Cabrera va ser, a més, un agitador i activista social, membre dels moviments veïnals llibertaris en les perifèries metropolitanes de Barcelona. Ell mateix explica que el flamenc i la cultura andalusa van ser elements de cohesió de les comunitats andaluses migrants a Catalunya, a més d'una font de recursos davant la situació d'exclusió que vivien els barris i un lloc de resistència davant les polítiques de cooptació que va dur a terme el pujolisme a través de les cases regionals andaluses en els anys vuitanta i noranta. Les lluites veïnals i les penyes flamenques van ser espais de socialització, de reafirmació, de resistència i construcció d'espais democràtics a tots els barris d'andalusos en la perifèria de Barcelona. Ha estat autor d'obres de referència com Els altres andalusos: La qüestio nacional de Catalunya o Catalunya serà impura o no serà.

Però quan es parla de democratització, anti-franquisme i lluites contra la dictadura no es pot oblidar la importància que van tenir les dissidències sexuals a través de pràctiques de supervivència, artístiques culturals i de reivindicació d'una sexualitat dissident. L'Andalusia contemporània ha estat un societat d'obertura a les dissidències sexuals i a les seves expressions artística i cultural. Figures com Federico García Lorca o Luis Cernuda van ser fonamentals per a la formació del cànon literari dissident en llengua espanyola. Això va ser una cosa que la pròpia dictadura coneixia i d'aquí la ferocitat de la repressió sexual i contra la dissidència. Després dels primers anys del règim franquista, comencen a florir noves figures artístiques dissidents que prenen el camí de l'exili per poder respirar, per poder existir... És el cas de Cristina Ortiz Rodríguez, La Veneno (1964-2016), nascuda a Adra, Almeria, i obligada a sortir del seu poble, perquè, segons les seves pròpies paraules, l'anaven a matar. Va ser aquest també el cas de José Perez Ocaña (1947-1983) nascut a Cantillana, Sevilla, però que el 1971 va haver de sortir del seu poble i se'n va anar a Barcelona al costat del seu germà bessó Jesús. “Se tuvo que venir, porque lo iban a matar”, va dir Jesús. José Pérez Ocaña. Conegut com a Pintor Ocaña, va ser una de les primeres artistes performatives, activista per la defensa dels drets LGTB i preludi de moltes tendències artístiques dissidents com la cultura queer.

Més enllà de les lectures convencionals de l'aportació andalusa a la construcció de Catalunya en termes laborals o econòmics, ens interessa reivindicar la contribució i el protagonisme d'andalusos a la democratització de l'Estat i de la política catalana, des de baix. Més de quatre dècades de sistema autonòmic no han servit per a solucionar la qüestió de classe i la qüestió nacional a Catalunya, o el que és el mateix, la qüestió andalusa a Catalunya. Un exercici de memòria històrica i democràtica ha d'incloure la contribució dels antifranquistes andalusos a Catalunya, tant dels combatents a la guerra en la seva fase de replegament, com els exiliats ideològics, les migracions forçoses o el repartiment desigual dels processos productius a l'Estat espanyol. És hora també de connectar la guerra civil i la resistència antifranquista amb els processos de desplaçaments massius d'andalusos a Catalunya. Si la pregunta en les ultimes dècades ha estat com integrar els andalusos i els seus descendents en la societat catalana, ara potser hem de preguntar que deu la societat catalana i l'andalusa a la contribució de la diàspora andalusa a la democratització de l'Estat des de baix.

La societat andalusa ha viscut durant les últimes dècades d'esquenes a la seva diàspora. Viscuda i sentida en moltes ocasions com a pèrdua de familiars, com a trauma o com a desarrelament de les famílies trencades pels desplaçaments, la societat andalusa avui ha de retre homenatge a la seva diàspora, que va resistir contra el feixisme en el front de l'Andalusia Oriental, a Catalunya, a França, a Mauthausen, a Sabadell, a L´Hospitalet, a Badalona, a Cornellà, a Nou Barris i en tota la perifèria metropolitana de Barcelona. La diàspora andalusa és també la història de l'antifeixisme i de la lluita contra la dictadura. Però és una lluita des de l'oblit. És la lluita d'aquests altres andalusos.

(1) Montse Fernández Garrido. Tres generaciones rebeldes: la historia del maqui Ollafría contada per su nieta y la lucha por la libertad de las mujeres.