La lluita per dignificar la professió al sector educatiu

Hi ha dies que concentren tota l'atenció, ja que poden decantar l'esdevenir de tot un moviment de llarga trajectòria. Al sector educatiu, ja en portem uns quants, d'ençà que el curs 2023-24 el sindicat USTEC-STES (IAC) vam fer els primer passos per bastir la campanya 'Dignifiquem la professió' i fer front al deteriorament acumulat de les condicions laborals i del sistema educatiu públic: estudi del malestar docent, en què un 36,5% de les persones enquestades declaraven la voluntat de deixar la feina; més de cinc mil entrevistes individuals per tal de filtrar les demandes urgents, prioritàries i compartides, així com les accions de protesta que el personal està disposat a fer; recollida de 50 mil signatures en paper, per tal d'aglutinar prou força col·lectiva i assolir un compromís dels i les treballadores amb la lluita; identificació de lideratges naturals i construcció de poder organitzat a cada centre educatiu, per tal de generar majories sòlides que permetin avançar cap a un moviment educatiu guanyador.

Dijous 14 de maig va ser un d'aquells dies. Forçat per les vagues massives de l'11 de febrer, la setmana del 16 al 20 de març i el nou cicle de maig i juny, el Departament d'Educació i Formació Professional va tornar a convocar els sindicats a la mesa sectorial per reobrir la negociació; una negociació que va quedar trencada amb l'escenificació d'un "acord de país" amb els sindicats burocràtics CCOO i UGT, el passat 9 de març. La grandiloqüència de les paraules escollides i de la signatura de l'acord amb la presència del President Illa es va desmuntar quan el 95% del col·lectiu el va rebutjar per insuficient, en una consulta telemàtica amb la participació de més de 40 mil treballadors i treballadores. 

Lluny de desmobilitzar-nos, el conegut com a "pacte de les gambes" va encendre encara més el malestar acumulat, i es va traduir en una marea educativa mai vista, amb prop de cent mil persones omplint els carrers de Barcelona el 20 de març. Aquella jornada va culminar una setmana en què l'experiment de vagues per territoris, en combinació amb la potència d'una vaga a tot Catalunya, va demostrar ser tot un encert. El model de vaga escollit, juntament amb un ampli repertori d'iniciatives sorgides de les assemblees de centre i de zona, permet sostenir la mobilització sense un desgast intens del col·lectiu, mantenir el focus del debat polític i social en el conflicte educatiu i maximitzar la pressió al Govern fins a obligar-lo a fer les concessions que el personal educatiu reclama i mereix.

El PSC ha mostrat una incapacitat absoluta per gestionar el conflicte, enrocat com està en la defensa de l'acord de març, per tal de no deixar en ridícul els signants: el President, CCOO i UGT. Ara bé, és un partit que domina la gesticulació. És per això que dijous 14 va assistir a mesa sectorial, per primer cop, la consellera d'Educació, Esther Niubó. Això sí, sense cap oferta concreta per desbloquejar la situació i evitant tota referència a millores retributives. 

Voluntat negociadora? La pròpia d'un Govern que menteix sobre l'augment d'inversió en Educació fruit de l'acord de març -els 2.000 milions d'euros de què parlen inclouen partides per la concertada-, desprestigia la mobilització del personal educatiu i buscar posar-hi en contra les famílies, entorn les "bondats" de l'acord i l'afectació a l'alumnat de les vagues. La pròpia d'un Govern que, a cada jornada de vaga, imposa uns serveis mínims abusius, manipula a la baixa les dades de seguiment, identifica i denuncia vaguistes sense cap justificació. La pròpia d'un Govern que envia Mossos d'Esquadra als instituts de secundària a solucionar els problemes de convivència, mentre retalla en integradores socials, i a infiltrar-se en assemblees de docents per espiar-nos, per després demanar perdó i justificar-ho com un error humà. Circulin, que aquí no ha passat res!

Pressupostos per a Educació

Mentre incrementen el sou dels mossos en quatre mil euros anuals i n'augmenten la plantilla amb cinc mil nous agents, ens diuen que no hi ha pressupost per dignificar el sector educatiu. Per això cridem a les manifestacions: "Pressupostos policials, per escoles i hospitals!".

Amb l'acord del 9 de març, la Generalitat invertirà prop de 800 milions d'euros d'aquí el 2028 (després del compromís a escurçar l'augment del 30% del complement específic a tres anys, en lloc de quatre) en la recuperació salarial. Cal doblar aquesta xifra per tal que, sumada a la recuperació fruit de l'acord marc estatal, recuperem prop del 25% de poder adquisitiu perdut els darrers 15 anys. A Cantàbria, amb un cost de la vida inferior a Catalunya, els i les docents tindran un salari 200€ superior, gràcies a l'acord signat el 19 de març després d'un any i mig de negociacions i vagues.

El reforç de recursos i personal per atendre millor l'alumnat són un altre gran eix de reivindicació. Cal invertir entre 300 i 500 milions d'euros l'any per tal d'implementar un pla de xoc per l'escola inclusiva i augmentar plantilles. Alhora, és urgent calendaritzar l'augment de la inversió en Educació fins arribar al 6% del PIB que marca la Llei d'Educació de Catalunya. Només així podem garantir que l'escola inclusiva deixi de dependre del voluntarisme dels centres i esdevingui un dret real amb ràtios més baixes, recursos suficients, estabilitat professional i equitat territorial.

ERC i Comuns, com a socis del Govern, tenen una responsabilitat cabdal. Malgrat les paraules de suport, finalment no han condicionat l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat a la inclusió de partides suficients per fer efectives les reivindicacions del personal educatiu, amb compromisos concrets i calendaritzats. Una greu renúncia que reforça l'immobilisme del PSC en la negociació. Però no tanca cap porta: en l'escenari actual, aquests grups polítics simplement hauran de donar carta blanca a l'ampliació necessària dels pressupostos, per tal de donar cabuda a les partides que calguin per a Educació. La Generalitat té rècord d'ingressos; no hi ha excuses!

Avancem cap a un nou acord

A dia d'avui, el conflicte al sector educatiu és el problema número 1 del Govern del President Illa. A més de les 17 jornades de vaga convocades entre el 12 de maig i el 5 de juny, les quals estan tenint en tots el casos un seguiment superior al 50%, hem deixat clara la voluntat de continuar escalant el conflicte a partir del 8 de juny, si no hi ha acord. L'acció de protesta basada en un simulacre de classe al carrer davant la Sagrada Família que vam fer per la vaga del 18 de maig semblarà un joc infantil, en comparació a la mobilització educativa que es podria donar amb motiu de la visita del Papa, el proper 9 de juny.

L'actual moviment educatiu està sent testimoni d'una nova generació de docents que estan vivint la seva primera experiència de lluita laboral. Un repte pel moviment serà estendre i consolidar la xarxa d'assemblees, així com la cultura democràtica que ha tornat a molts claustres dels centres educatius del país. Però cada cop és més urgent també cristal·litzar guanys que donin sentit a la lluita educativa i a la vaga.

Hem aconseguit reobrir amb intensitat la negociació. La setmana passada, ens vam reunir dimecres, dijous i divendres. Els sindicats vam traslladar una proposta unitària per establir el marc de negociació i arribar a un acord. USTEC hem deixat clar que hem de parlar de recursos per l'escola inclusiva, però també de salaris. No volem tornar a trobar-nos en l'escenari de febrer i març en què, després de sis meses sectorials i 30 hores de reunions sobre burocràcia, estabilització de plantilles, decret de plantilles i de direccions, concurs de trasllats, oposicions i educació inclusiva, quan va arribar l'hora de parlar de salaris van trencar de cop les negociacions. 

Les prioritats són clares i irrenunciables, perquè les va fixar el personal educatiu a les entrevistes: un 48% va marcar la recuperació de poder adquisitiu, mentre que un 44% va optar per la reducció de ràtios i els recursos per a la inclusió. 

En matèria d'inclusió, el Departament d'Educació estira com un xiclet l'"acord de país" per tal de salvar-lo, amb la introducció de clàusules ambigües sobre revisió de ràtios, mapa de recursos i diagnosis. El més destacat, però, és l'increment de dotacions no previstes a l'acord del 9 de març: en van anunciar 500, que aviat van passar a mil, i ara ja han superat les dues mil. Alguna cosa hem d'estar fent bé! Encara som lluny de les 6.500 noves dotacions que requereix el sistema educatiu durant els propers dos anys, per tal de garantir una bona atenció a tot l'alumnat i reduir la sobrecàrrega de feina; però s'hi estan fent passes.

En canvi, pel que fa a retribucions, la distància entre ambdues parts és més gran. El nostre objectiu és recuperar poder adquisitiu i una actualització de les nòmines segons l'IPC, perquè no es torni a repetir la situació actual. És per això que demanem, principalment, la implementació d'un complement universal a la nòmina en els propers anys, equivalent a 478€ per al cos de mestres i 544€ per a professors de secundària; el reconeixement i pagament del deute dels estadis (complement d'antiguitat) a causa de les retallades, així com la millora de la retribució; i una clàusula de garantia salarial.

El Govern ens respon amb una oferta que no s'hi correspon i no situa dades concretes sobre la taula. Ens ofereixen petites millores insuficients, parcials i que divideixen el col·lectiu, amb la proposta de creació i millora de complements que només percebrien alguns docents. Novament, queda palès que ens movem en marcs diferents.

Seguim amb molta atenció l'evolució de la vaga al País Valencià, on les demandes són compartides: el seu desenllaç serà clau per poder analitzar amb rigor i sense idealitzacions les potencialitats i els límits de la vaga indefinida. Seguim convertint el malestar en organització. Seguim estenent la lluita al conjunt de la comunitat educativa, ja que la solidaritat activa de famílies i estudiants enforteix el moviment. Seguim teixint aliances amb altres col·lectius en lluita: bibliotecàries, transport, sindicats d'habitatge, etc. Seguim fins a guanyar!