L'herència segueix sota el reial cul de Felip VI

Cristina Fallaràs, periodista

Deixem clara una cosa des del principi: això que el rei Felip VI ha renunciat a la seva herència és una gran bestiesa.

El seu pare, ex-cap de l'Estat espanyol, ha robat durant tota la seva vida i seguirà fent-ho, perquè ve del robatori, i del crim, de la tortura i de l'assassinat. El seu pare, Joan Carles I, es va asseure el 1975 sobre un tron que acabava de deixar calentet el dictador Francisco Franco, i va besar, va honorar públicament i reverenciar la memòria del criminal. Faltaria més. Un tron bé val el silenci.

L'acte d'acceptar el seu tron i càrrec del cul d'un dictador, després de 40 anys de sang i brutalitat, va prolongar de fet la dictadura. Fins a tal punt que Joan Carles va deixar de ser rei en la pràctica abans que la societat espanyola, amb la reticència d'una bona part, deixés d'honorar el dictador en el seu mausoleu. I fins a tal punt això era conegut i evident, que Adolfo Suárez no va tenir cap inconvenient a explicar l'assumpte a la periodista Victoria Prego el 1995. Sense despentinar-se i com qui explica una graciosa història familiar, va recordar Suárez que "la major part dels caps de Govern estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república ", va relatar el que havia estat, fins arribar a la presidència de Govern, un dels capitostos de major importància i amb més futur de la dictadura, com va quedar després clar. Aquell dia, davant la periodista, que tot sigui dit, s'ho va callar, va afegir: "Feia enquestes i perdíem ...".

En rei Joan Carles no es va transformar en lladre, no ens va sortir dolent. Ja ho era. Venia així de fàbrica. Què pot ser qui acata el mal i el llegat, i per acceptar l'herència ret reverència pública? El dictador Francisco Franco va convertir Espanya en el seu vedat i en la seva finca. Com podia deixar de robar Joan Carles I, hereu del vedat i de la finca que el criminal havia robat amb sang i més sang, amb dolor i més dolor, mossegant la decència, la bondat, la veritat i la vida?

I encara hi ha qui es pregunta, bocabadat com els imbècils, com va ser possible que Joan Carles arribés tan lluny.

Perquè ho hem permès. Així de senzill.

Han estat els mitjans estrangers els que han hagut de destapar el rei com a delinqüent perquè a l'Estat espanyol no hem estat capaços ni de destapar la seva participació en la dictadura, i per tant en el crim. Els mitjans de comunicació han callat, els partits polítics han callat, les institucions han callat i la societat sencera ha callat, obeït i acatat. Es diu vassallatge, i també es diu participació en el crim, perquè tot silenci ho és.

Hem construït un relat que ens venia bé, un relat covard que només s'ha esquerdat quan l'evidència ja és innegable, quan han vingut des de fora a llençar-la als nostres nassos com un cop de puny a la covardia, al pacte de silenci amb el delicte i la prolongació de la infàmia i el crim com a forma de govern.

L'herència del rei Felip VI no és un grapat de milions robats a tots i cadascun un dels espanyols i espanyoles, a un país sencer, herència per cert a la qual no és veritat que ha renunciat. L'herència de Felip VI és el seu tron. L'actual rei d'Espanya ha posat les seves reials natges sobre el tron que va deixar (a mitges) el seu pare, és a dir sobre el silenci i la cadira del criminal. A això no ha renunciat, i qui accepta, calla i participa. Com nosaltres, com la societat espanyola sencera i els nostres mitjans de comunicació i els nostres partits polítics i la nostra trist i covard idea de la Justícia.

Felip VI no ha renunciat a res, perquè què signifiquen uns quants milions per a qui té un poder que no pot ser-li arrabassat i que arribarà a la seva filla i així per generacions? El silenci ha heretat. El silenci sobre el crim, i per tant la seva participació. Un tron bé val el silenci. I aquesta, la veritable herència, la conserva en un lloc segur sota del seu reial cul.